"No hi ha de renunciar al passat perquè sigui dolent, sinó perquè està mort"
(Tony de Mello)
Efectivament, no cal renunciar al passat perquè sigui dolent, ni cal enganxar-se a ell perquè va ser bo: cal deixar-li seguir en el record, més o menys viu, però com a convidat silent al qual s'acudeix quan un vol, però, mentre, no entorpeix i fa nosa.
El passat és la forma en què cridem a tot el que va passar just abans d'aquest moment.
Està compost per totes les vivències que vam tenir, pels bells missatges que ens van deixar les coses quan van succeir, o per les ferides que ens van causar; per les persones que tractem, pels somnis que vam tenir, per les alegries i les decepcions, pels petons i les ferides, de manera que vam fer i pel que no vam fer.
S'alimenta, gairebé sempre, de nostàlgia o de penediment.
No té entitat. No es pot tocar, ni es pot veure: només unes fotos o uns documents escrits deixen constància que una vegada va ser present.
Però el passat no és el que arxivem en la ment, perquè aquesta sempre s'encarrega de donar la seva versió particular i d'afegir o treure, segons els interessos de cada un d'aquests records; a més, oblida, o deixa que el temps arrodoneixi les arestes com fan els rius amb les pedres. També permet que, des que es van crear els mals records, s'engreixin desaforadament fins sortir-se de la seva realitat.
El nostre passat, en moltíssimes ocasions, no és la realitat del que va passar, sinó una opinió del que va succeir.
A l'passat vam acudir mitjançant el record, i per descomptat que hem de recordar el passat, però per tal de sentir-com un fonament del nostre ésser, com una font d'experiències i aprenentatge; això sí, recordant sempre de forma instantània que no està passant "ara", que no és el nostre "ara".
La majoria de les vegades caiem en el parany que ens tendeix: els moments del passat afloren a la ment conscient (sembla que això l'impulsa el desig d'evolució) i tendim a creure que estem revivint-.
Això porta el passat al "ara" amb tal intensitat que ho reemplaça. Si és així, llavors perdem contacte amb la correcta prioritat del temps, perquè la persona tendeix a respondre a les mateixes situacions o les mateixes respostes, fins que és conscient del seu "ara" i del seu desig d'actuar com "ara".
És molt important comprendre clarament aquest últim aspecte de la seva utilització, perquè, en moltes ocasions, tenim tendència a anar al passat i instal·lar-nos a ell, que no és el mateix que portar-ho a nosaltres per recordar-ho, gaudir-lo, o aprendre.
Ho explico:
Aquesta és una representació imaginària del nostre pas pels anys: partim de zero i anem fins a l'últim. No és correcta perquè no anem pels anys, sinó que sempre estem en el present, en avui.
Però, per a qui segueixi utilitzant aquesta forma i fins que s'adoni que no és així, li explico on és l'error de la utilització del passat.
Jo estic en un punt de la meva vida avui (per exemple, 40 anys) i vaig cap al final (per exemple, 80 anys), si m'ocupo a tornar al passat, cap als 20 anys, cap als 30 anys, no avanço, sinó que m'aturo, i fins i tot retrocedeixo.
L'actitud correcta és portar aquesta etapa o situació passada al dia d'avui, que vingui ella, que m'acompanyi durant un moment en la meva actualitat o meu caminar, i, després, ella mateixa torni al lloc on ha d'estar.
La diferència entre les dues postures és evident: si jo vaig al meu passat i m'instal·lo en ell, sentint com sentia en el passat, aferrat al que ha passat, pensant i actuant com en el passat, no estic vivint en el meu present, no segueixo creixent, no conec noves terres ni més amplis horitzons.
En canvi, si porto amb el record, serenament, cosa que ja ha passat fins al dia present, sense deixar ni un sol instant de ser aquí, al meu actualitat, jo segueixo al meu Camí i ell m'acompanya durant una estona.
El passat és ple d'ensenyaments, no hi ha dubte, de les quals hem vist algunes i altres queden amagades, perquè llavors no les vam veure o no les vam voler veure.
Sol passar molt amb les situacions pesaroses del passat, que només hem extret d'elles el sofriment i ens hem quedat sense aprehendre la lliçó, amb la qual cosa correm el risc més que probable que es torni a repetir.
Per descomptat que és bo tornar a portar aquestes situacions al present, però per examinar a la llum serena del present, treure el suc que porten, i treure l'advertència o el consell.
No ha de fer mal furgar una mica més enllà d'on hi ha el patiment, perquè just immediatament darrere apareix en tota la seva magnitud la lliçó d'aquesta experiència.
I és important revisar les actituds del passat, perquè en moltes ocasions, i sense ser-ne conscients, estem actuant d'acord a elles.
La constant repetició de fòbies, experiències i traumes del passat segueixen mantenint-nos ancorats dolorosament en el passat.
Fixa't en això: no hi ha "hàbits" al "ara", perquè el "ara" està naixent constantment; el "ara" és sempre una nova experiència a través de la qual hi ha un sentiment de novetat a tot arreu. El "ara" és verge, i en el "ara" està tot per fer i es pot fer de la manera que un decideixi lliurement fer.
Portar el passat al present, amb ànim d'aprenentatge, és una bona decisió, perquè és a través d'això on podem trobar el que s'anomena la ment programada.
Consisteix en adonar-se que l'educació, les vivències, i les maneres d'actuar del passat. Si no els actualitzem, segueixen manant en nosaltres, fent-nos funcionar d'una manera mecànica i amb les dades que ens van inculcar llavors o que arrosseguem des de llavors.
Podem estudiar moltes coses i adonar-nos de moltes altres, però si no anem a l'origen on van néixer les preses de decisions i les formes d'acció, el lloc on hi ha el control de comandament, i si no comprovem si funciona de manera autònoma i inconscient, o si no som capaços d'actuar de forma fresca i diferent en cadascuna de les situacions, mai sabrem quant hi ha de llibertat i de voluntat pròpia en cada un dels pensaments que ens neixen; mai sabrem qui ens ha dit el que hem de fer, per què i com; mai sabrem quant de pors infantils o d'educació equivocada seguim arrossegant; mai sabrem si estem sent el que podríem ser o si seguim regits per una ment programada que no sap sortir-se de la repetició constant de la mateixa resposta al mateix estímul.
Seria bo preguntar-se, Realment estic sent JO? ...
O em mana aquesta ment que em habita, convertida en dictadora? ...
¿Segur que es distingir entre jo i la meva ment? ...
És molt important des del present veure el passat i prendre consciència i possessió del present, per inaugurar-ho tot: des d'una forma diferent de pensar (en el cas del que sigui necessari modificar, ja que no cal modificar tot i perquè sí) fins una nova concepció de la manera de sentir o de viure.
És bo revisar si en el present segueixes creient i arrossegant coses de l'ahir.
Per exemple, si tens un complex que ets mal dibuixant perquè al col·legi treies males notes en dibuix ...
Què t'importa ara?
Per què segueixes sentint dins teu una incapacitat que no et serveix per a res, però que en canvi tenyeix una part de tu d'un color sobri?
Què importa que a l'escola fossis un mal porter i et fiquessin molts gols i la resta de companys es burlessin de tu?
Ja no ests al col·legi
Ser mal porter correspon al passat
No podràs perdonar per allò o esborrar-completament amb totes les seves seqüeles- i començar de nou?
Qu importa que la teva mare digués que eres una mala cuinera perquè et cost treball aprendre?
Que potser no saps cuinar ara?
Qu importa que fossis l'aneguet lleig del ball, si ara has descobert que hi ha altres tipus de bellesa?
Ja saps que no s'ha de ser el millor de tot, ni el que ms de res, sinó que s'ha de ser qui s'és; ser un mateix, fins on s'arribi, fins on es pugui.
El passat pot convertir-se en un lligam implacable que lluita amb feresa per mantenir-nos al seu costat.
El passat no ens deixa anar, com si furamos seu ms cobejada presa; ens enganys dicindonos que l és l'experiència que ja hem passat i que ah podem estar tranquils; el passat entabana, ens menteix dient que nosaltres som el passat; el passat desmenteix el futur i proclama que només l és cert, i ens entabana recitndonos el refrn que diu que val ms boig conegut que savi per conèixer; el passat ens lliga, i ens estanca; ens talla les ales, i ens intenta convèncer que no podem escapar de l, perquè conté i manté coses de la que hem de penedir i per les quals an hem de patir una mica ms.
I no és cert.
El passat no existeix.
El passat és una cosa que va morir fa temps.
El nic que encara queda és el fantasma del seu pas, però hem de tenir la seguretat i la pau de saber que no pot seguir-nos, ni pot atrapar-nos, ni pot enviar els seus dimonis si no estem oberts a acceptar-los.
Prendre consciència del present, sabent que és en el present on estem tot el temps i que podem prendre lliurement les decisions que vulguem per pròpia voluntat-, i prendre la ferma i assenyada decisi d'escapar de les males influències del passat posant al mateix temps en un lloc segur totes les bones-, és una tasca àrdua i gratificant que serà bo que ocupés tot el temps que est per venir.
Ser fantàstic escapar de les males influències d'aquesta part cruel del passat que ens recrimina i ens força negativament, i empearse en la noble tasca de construir un present descondicionado, lliure, grat i gratificant.
(Francesc de Sales, és el creador del web www.buscandome.es, per a persones interessades en la psicologia, l'espiritualitat, la vida millorable, el Autoconeixement i el Creixement Personal)
Abandonar el pes del passat per Francisco Sales
