Viure pendent d'assumptes que haurien d'estar conclosos, però que no ens atrevim a tancar, té un consum innecessari d'energia i de present, perquè ens estanca i ens impedeix desenvolupar correctament el camí dret de la vida.
En aquest món, i en aquesta vida, tot té un principi i tot té una fi.
As cal acceptar-ho.
Les relacions, i els successos, sempre tenen un cicle i no s'ha de tractar de portar-los ms enll del que és el seu fi lgic.
Encara que ens agradaria que es no fos, les coses cal deixar-marxar, no interferir en el seu procés, no aferrar-nos a elles, i saber donar-los llibertat perquè no ens lliguin ni es quedin lligades a nosaltres.
El procés des que s'intueix la conveniència de dir adéu fins que es porta a la pràctica és molt desigual en el temps, en funció de cada persona i en funció de la fortalesa del vincle que els ha mantingut relacionats.
No sempre ens adonem d'això, però estem aferrats al nostre passat -perquè això ens confirma que hem existit fins ara-, i deixar el passat, per molt desagradable que sigui, és com renunciar a una part nostra.
Per això costa tant a vegades.
Per desfer-nos d'una situació, o separar-nos d'una persona, és molt convenient que la relació entre tots dos hagi arribat fins a la seva finalització, fins al punt en que ja no està aportant res positiu -atès que és condició que totes les relacions aportin alguna cosa- i que la seva única contribució sigui negativa i innecessària.
Si només és negativa, la qual serà aparentment, perquè ens segueix dient que hi ha alguna cosa que hem de resoldre.
Si és innecessària al mateix temps, perquè ja hem après tot el que havíem de aprendre d'ella, convé cancel·lar el més aviat possible.
Una bona prova per saber si estem plenament en el present, o si seguim enganxats a alguna cosa que tenim al que hem de dir adéu, és observar si estem més en el passat que en l'aquí i ara.
En el passat conviuen tant les coses que ens semblen bones com les que ens semblen dolentes, i cal dir adéu a totes dues.
No oblidar-les, sinó aconseguir que no ens afectin negativament en el present.
Les que anomenem "bones" està bé que segueixin, però no que tractem de ressuscitar contínuament i instal·lar-les al present on ja no hi són. Sí que és bo mantenir-les latents i càlides, però separades de nosaltres, per poder recrear-o recordar-les quan ho considerem necessari, per deixar-les partir després sense pretendre retenir-les.
Així ha de ser.
Amb compte de no voler fer d'aquest una repetició d'aquest bon passat que ja no hi és.
I amb més cura encara de no entrar en una comparativa en la qual ens defraudi el present perquè ens sembla que el passat va ser millor.
El perill de no fer-ho així és doble: si ens agrada més el passat, no trobarem motivacions per seguir en el present, i, si no trobem motivacions interessants per seguir, se'ns confirma la primera part i vam concloure afirmant que el passat és millor.
Insisteixo que no cal esborrar les coses bones, ni negar la seva existència.
Les coses bones que ens han passat ens amplien el somriure, enforteixen la confiança en que la vida és bella, i ens fan adonar-nos i valorar la nostra capacitat de gaudir, de ser feliços, d'estimar ...
Són un tresor que hem de guardar, i són proveïdors continus d'una sensació molt agradable que ens fa acte-valorar-nos pel que hem sentit i gaudit.
Les coses que entenem i sentim com "dolentes" és convenient que no deixin ni rastre. Ens van voler ensenyar alguna cosa i, si ho hem après, ja no les necessitem.
Estancar-nos en el dolor de les que coses que hem sentit, o les que hem perdut, ens arrossega cap al passat i no ens deixen gaudir el present amb la intensitat que requereix.
Hem de ser generosos -amb nosaltres mateixos-, i donar-nos permís per a desfer-nos de tan pesada i inútil càrrega.
Però per dir adéu, prèviament hem hagut de portar la relació o el sentiment fins al final.
Gairebé sempre queda algun assumpte inconclús, i no es pot tancar pàgina definitivament si no està liquidat del tot.
Mitjançant teràpia, relaxació induïda i dirigida per un professional, o de la manera que un consideri possible o apropiat, cal posar-se davant del assumpte, treure-ho tot a la llum, expressar els sentiments que es van fer callar, manifestar el que no es va dir, i, potser, fins a fer el que no es va fer.
Alguns psicòlegs recomanen escriure una carta en què s'expressi tot el que estigui pendent, o porten a la persona a un estat de relaxació en la qual poden sentir-se en la situació, o davant de la persona, i concloure-la.
És un dur procés intern, però molt alliberador.
Si hi ha amor callar, rancor, ràbia, retrets, odis, convé treure'ls i no deixar-los dins nostre clavant les seves punyals.
És bo que ens atrevim a pronunciar avui el que aquelles vegades no vam dir, i dir-los la paraula amor i els seus sinònims als que ja no hi són i es la van merèixer, o tirar-los en cara quant ens van fer patir, quant dolor ens van produir, o parlar-los -de visqui veu- de la nostàlgia que ens provoquen.
Cada situació que ja ha estat conclosa en el temps, ha de ser simbòlicament soterrada, i requereix el seu duel, ja que ha mort al present.
Aquest duel és posar-se en contacte amb el buit que ha deixat, valorar la importància d'aquell o allò que ja no hi és, i suportar el sofriment i la frustració que comporta.
Un cop donats aquests tres passos ja no cal allargar-ho més. No ha d'eternitzar el dolor.
Podem viure, i molt millor, sense arrossegar un dol infinit, una pena inconsolable, un remordiment callat però feridor, o un continu retret pel que no es va fer quan es va haver de fer.
I aquesta és una noble, valenta i necessària tasca que cal emprendre.
Pot ser dura mentre es realitza, però cal fer-la, tot i que, generalment, quan demostra la seva gratificació és un cop acabada.
La vida segueix, i amb més intensitat, quan s'ha dit, de cor, adéu.
Aprendre a dir Adéu, per Francesc de Sales
(Francesc de Sales, és el creador del web www.buscandome.es, per a persones interessades en la Psicologia, l'Espiritualitat, la Vida Millorable, el Autoconeixement i el Desenvolupament Personal)
