Dins de la ment humana hi ha multitud de senders a través dels quals un pot retornar al seu passat o trobar la idea mental que l'ajudi a arribar al seu destí. Les dues coses, d'aconseguir-se, poden resultar molt interessants, sobretot si la persona que les busca, és el que veritablement desitja.
Un dia d'aquells en què un necessita estar sol, aïllat del seu entorn perquè els problemes i les persones li aclaparen, a això de migdia, quan sortia de la meva feina, vaig prendre la forta decisió d'anar-me'n a passar unes hores en la solitud del entorn d'unes muntanyes properes.
Vaig caminar almenys, durant una hora. En el trajecte, es va apoderar de mi una terrible sensació de solitud interior. Com si d'una pel·lícula es tractés, van anar passant per la meva ment sensacions viscudes i desitjos reprimits, tots ells anteriors a aquest moment.
Em vaig adonar del buit que pot resultar la vida d'una persona si aquesta no és capaç de sortir-se de la rutina de cada dia. El dur que pot resultar tancar-se en si mateix i no donar-li sortides a la ment que et permetin eliminar la negativitat acumulada durant la monotonia d'aquest quefer diari. Potser en no fer-ho moltes persones, de forma inconscient i poc a poc, aquesta mateixa rutina els va creant un estat anímic tan especial, que sense elles adonar-acaba en depressió.
Tan absort caminava amb els meus pensaments que quan vaig voler adonar-me em trobava arribant a les proximitats d'un lloc molt especial: "La Cadira del Bisbe", a Premià de Dalt. En arribar allà, no vaig veure ningú i això em va agradar, ja que en aquests moments desitjava estar sol.
En mirar al meu voltant vaig sentir una lleugera sensació de pau interior. Recordo que aquell bell arbre desprenia en aquests moments una lleugera vibració electromagnètica, circumstància que jo desitjava per poder arribar a l'objectiu pel qual hi era.
Tot i que el cansament del viatge es deixava sentir, això no va impedir que jo tingués la imperiosa necessitat de realitzar el que després seria per a mi, un meravellós "Viatge Astral" o potser, una dubtosa connexió ufològica.
Em vaig asseure a terra, vaig estirar les cames, vaig recolzar l'esquena en el tronc de l'arbre i de forma molt suau, vaig tancar els meus ulls. Vaig estar durant cinc minuts amb la ment en blanc.
Va ser una sensació molt agradable la qual vaig viure en aquells moments: no sentia el meu cos !. Era com si formés part de l'entorn i alhora fos una cosa gasós encara que molt condensat. Quan més a gust em trobava vaig sentir un lleuger calfred, que em va fer patir una angoixant sensació de por i que em va obligar a forçar la necessitat d'obrir de nou els meus ulls. Ho vaig fer i vaig quedar enlluernat: ja no hi era en aquell lloc!
Allò era una bella vall, hi havia una gran varietat de vegetació i al fons, s'albirava un meravellós llac blau. A un lateral d'aquest, hi havia moltes casetes de diferents formes geomètriques, totes elles de color blanc. Era de dia o almenys, això em va semblar. Jo no somiava, allò era real. En aquests moments vaig pensar: què nassos faig jo aquí?
Em sentia tan a gust que vaig decidir avançar pel Sender que vaig creure més idoni per poder arribar a aquella mena de poblat. Més que necessitat, eren desitjos d'aconseguir-, ja intuïa que alguna cosa meravellós m'anava a succeir. Tot i que no tenia cap pressa, vaig seguir avançant.
Aquesta experiència semblava el somni pel qual tota la meva vida havia estat lluitant per aconseguir. En aquests moments no recordava el meu passat, tampoc desitjava retornar. Segons anava desplaçant notava una curiosa sensació, era com si caminés al costat d'algú.
Tot i que aquesta situació em ocasionava certa incomoditat hi va haver algun moment en què vaig intuir o vaig creure veure caminant al meu costat la figura d'una bella dona. Vaig seguir per aquell interminable Sender fins arribar a la fi, a la riba d'aquest meravellós llac.
Inconscientment em vaig inclinar amb la idea de beure d'aquelles cristal·lines aigües.
No vaig poder fer-ho, vaig quedar petrificat: a la superfície de l'aigua, al costat de la meva imatge s'observava la figura d'una bella dona. Ella va haver de donar-se compte de la meva reacció de sorpresa, em va convidar a aixecar-me i en fer-ho, ella va besar mi front.
Crec recordar que em va dir: "relaxa't, trist humà, jo sóc aquella Energia a la qual en la teva vida anterior, tu sempre vas buscar. No tinguis por, jo aquí mai et faré mal, fa temps que esperava la teva arribada, avui xerrarem ".
No sé si va ser la gran sensació de pau interior que em va produir la gran profunditat de la seva mirada, aquell inesperat petó, o potser la seva presència, que per uns instants em va fer trobar-me tan bé, que en el fons desitjava que aquell instant mai es acabés.
Junts vam reprendre la marxa, ho vam fer avançant pel lateral del llac. El Sender era molt bonic, en un costat la vegetació i en l'altre, les seves cristal·lines i tranquil·les aigües.
Quan faltaven uns cent metres per arribar al multi-geomètric poblat, la meva acompanyant em va convidar a seure al costat d'una espècie de roca que hi havia al lateral del Sender. Vam haver d'estar en aquell lloc aproximadament uns vint minuts del nostre temps. Instintivament, els dos vam introduir els nostres semitransparents peus en aquelles aigües.
Va ser en notar el contacte d'aquestes quan alguna cosa energèticament misteriós va envair tot el meu ésser. Puc assegurar que va ser una rara sensació. Transcorreguts uns segons, quan vam sortir de nou d'aquestes cristal·lines aigües em vaig sentir molt relaxat.
La mirada d'aquella Energia era molt intensa, hi havia alguna cosa en ella que em deia que anés amb compte. Ella somreia i en fer-ho el seu rostre semitransparent desprenia una lleugera lluminositat que a mi m'agradava.
No vaig poder més i li vaig preguntar:
Qui ets?
Què fas tu aquí?
La resposta es va fer eterna:
De veritat, no em coneixes?
Això que tu i jo acabem de tenir una experiència. Ja fa algun temps que després de la teva, jo vaig tenir la meva mort física, allà a la Terra, on els dos hauríem d'haver estat grans amics i la nostra amistat i sentiments ens haurien d'haver unit fins a tal extrem, que d'haver estat realitat, tu no t'haguessis deixat morir. Si xerrem i aclarim els nostres desitjos i sentiments, és això el que a partir d'ara mateix, si tu vols, és el que ens permetrà estar ja de nou eternament junts ", em va respondre ella.
Jo em trobava molt bé i va ser tan relaxant la sensació que vaig experimentar en sentir aquelles paraules, que en aquests moments per la meva ment van passar multitud de sensacions positives i negatives viscudes amb aquest "Ser".
Ella ho va notar i jo vaig observar que el seu rostre s'entristia i això em va fer recordar de nou més sensacions viscudes juntes en la nostra vida física.
En aquests moments la seva situació i els seus desitjos em demostraven que en el fons ella seguia sent molt fràgil, que tenia por i que desitjava convèncer-me, encara que jo en aquests instants la veia tremendament forta, tot i que l'expressió de la seva mirada era trista i impenetrable, sensació que exercia sobre mi una forta atracció.
De forma mecànica ens aixequem i reprenem el nostre lent caminar. En aquests moments ens sentíem tan immensament tristos que aquesta situació ens generava presses i unes tremendes ganes d'arribar al nostre destí.
A la fi vam decidir reprendre de nou el nostre lent caminar a través d'aquell meravellós Sender. Al cap d'una bona estona arribem a l'interior d'aquell curiós nucli d'habitatges.
Debi ser el bullici o unes riures el que per primera vegada em va fer sentir por, almenys jo ho not. Tot i aix seguim caminant durant una llarga estona en totes direccions amb la idea fixa de que d'un moment a l'altre algú saldraa rebre'ns.
El lloc en si resultava poc atractiu ja que no hi havia vegetaci, la distribució era una cosa montona. Tot d'una els dos notem unes rares vibracions: era com si una Força Misteriosa ens impulsés a dirigir-nos cap a un edifici de forma circular amb la seva part superior acabada en pirmide.
En ell no hi havia portes, les parets interiors del cercle hauran mesurar uns tres-cents metres de longitud i una alçada aproximada des del terra al punt en el qual s'ajuntaven els quatre angles, formant el pic de la pirmide, d'uns cinquanta metres. Les parets interiors desprenguin una intensa lluminositat i el seu contemplacin ens produïa fascinacinya alhora una lleugera sensaci d'impotència cap al desconegut.
El sòl del recinte estava cobert per una immensa llosa de marbre blanc en el centre fava una espècie de gran anagrama. Inconscientment seguim avançant fins situar-nos al centre del recinte. Va ser a partir d'aquests instants que no volv a veure msa aquella Energia de dona.
En una fracció de segon not una lleugera sensaci de buit mental. Sense adonar-me'n, instantniament apareixien en aquell mateix lloc assegut sobre una gran plataforma giratòria. Passats els clssics segons que segueixen a aquesta fascinacin produïda per la sensaci de viure de manera tan directa coses desconegudes, així com l'ensurt que això et produeix, digueu adaptar-me a les circumstàncies del moment i esperar a veure qu passava doncs estava convençut que alguna cosa anava a succeir.
Encara que em senta sol, estava molt tranquil. Tot d'una, en aquell lloc es va produir una impenetrable foscor i molt suaument la plataforma comen a girar sobre si mateixa, la qual cosa va generar en m 1 sensaci molt especial, semblava com si viatgés en aquell objecte a través del temps.
A m no m'agradava que els meus ulls romanguessin tancats, i va intentar obrir-los i va ser en fer-ho quan va observar que les parets inferiors del recinte s'il·luminaven i en elles s'anaven reproduint escenes de la meva vida real que cada vegada es hac encara ms intenses i que fins i tot a vegades desaparecan.
Era com si estigués vivint una pellcula sobre la meva pròpia vida. Comprend que allò no era fictici, que segons en quin circumstàncies això podia ser una amarga realitat.
Alguna cosa en el meu interior es plantejava la possibilitat de romandre eternament en aquell lloc o retornar a la meva realitat fsica. De fer el segon, la meva idea era tornar en un temps no molt llunyà.
La meva decisió va ser retornar. Vaig captar al meu voltant com si algú o alguna cosa s'entristís de la meva sobtada decisió. Tot i així, el desig de tornar va ser superior.
Potser va ser el soroll d'uns nens o el mateix por de no retornar, però el fet va ser que a l'obrir de nou la meva ment i els meus ulls a la vida, em vaig trobar assegut al costat del tronc d'aquell bell arbre.
Havien passat uns trenta-cinc minuts, no estava cansat i encara que l'entorn no reunia les condicions de l'altre lloc puc assegurar-te que trobar-me allà, em grat.
Autor: Elías Robles (professor Saile Selbor)
Contacte:
Web: http://inmensidadmental.wordpress.com
La meva reflexió: En redactar aquesta narració he après a llegir-me diverses vegades el seu contingut, ja que la vida d'una persona pot no tenir valor i importància, si les nostres experiències en ella, no són el resultat d'una llarga i profunda meditació sobre el perquè de cada cosa.
Jo et diria que sempre que puguis i les circumstàncies t'ho permeten que reflexions sobre tu mateix i veuràs com hi ha coses molt curioses i importants en la teva vida i no obstant això, la majoria de les vegades tu ets l'última a adonar-te del veritable valor que cadascuna d'elles per a tu té.
El que a mi més m'ha agradat d'aquesta experiència meva, és que he estat capaç de viure-multitud de vegades i que cada vegada que ho he aconseguit m'he sentit més en harmonia amb mi mateix i sempre he aconseguit modificar o veure amb una mica més de claredat, les circumstàncies i els fets que en aquesta t'he narrat.
