SOMIAR DESPERT Per Roberto Cabrera Olea
Valparaíso, Xile
ATREVIR A VIURE EN UN SOMNI
Sospir per dins en començar a escriure aquestes paraules. El meu cor necessita assentar-se en una sensació perseguida per anys i que he anat assolint, tot i que per moments els
hàbits antics es treguin el cap terriblement. Però és natural, tot és natural quan accepto que la vida a la Terra té els seus alts i baixos, a més de les seves dualitats en què la comprensió més àmplia es pot veure influïda per biaixos culturals i valors que separen la totalitat de les experiències catalogant com a bones o dolentes.
Crec i sempre he cregut que és possible aconseguir viure un somni a la Terra. I que quedi clar que no parlo metafòricament, sinó que em refereixo a assolir aquest estat en què puc veure amb els ulls oberts el que imaginen la meva ment i el meu cor, i experienciar al meu quotidià aquestes fantàstiques connexions que aparentment són només possibles en espais onírics .
I ser conscient, és a dir, adonar-me com la vida es desplega magnífica i tot-possible davant meu cos i les meves mans creadores, davant les altres persones; notar i meravellar davant aparicions de sols fets éssers humans, d'estrelles manifestades en plantes o d'àngels encarnats fins en els éssers que aparentment poden arribar a danyar-nos. És més, notar com aquests àngels es em mostren perquè definitivament em netegi dels biaixos amb que veig el món, per créixer i entendre que tot està bé com està, tot està en ordre si percebo amb amor i comprensió el que arriba al meu vida dia a dia.
Somiar despert, viure meravellat i creant tot amb amor, és una mena de consigna que des de nen vaig saber que seria la meva ruta en aquesta vida. Existia molt dins meu una certesa estranya que el món era molt més del que els adults em deien que era, i que hi havia una força que habitava en tots i que era capaç de transformar qualsevol cosa en alguna cosa bell i digne d'admiració, la certesa que tot era possible.
En aquest llavors, aquesta sensació em portava al plor ia una nostàlgia difícil de manejar ja que no es corresponia amb la forma externa de veure les coses i de viure la vida. Era el meu patrimoni, un que gràcies al Cel mai vaig oblidar i que en aquests temps es fa realitat, es concreta. D'alguna manera he anat aprenent a portar la veritat que fonamenta tota existència en l'Univers, a la realitat material en què viu.
Sempre vaig creure, sempre vaig somiar, sempre vaig imaginar. I noto avui com aquestes condicions de l'ànima no són altra cosa que la capacitat màgica creadora amb què comptem tots per manifestar la nostra experiència a la Terra.
És així, sempre ho ha estat encara que no ho sabíem, i sempre ho serà perquè és la condició alquímica que des del Principi ha permès la transformació del subtil al material, perquè des d'allà, el record, ens permetés transformar el material en subtil, però no fora de la nostra actual existència de carn i ossos, sinó dins d'ella, com magnífics éssers humans desperts i conscients que el gran misteri de la vida és atrevir-nos a viure-la en plenitud, en amor i valentia, fent-nos responsables de la energia que movem per crear, i així aconseguir l'autonomia i la llibertat per deixar de ser víctimes de tot.
En definitiva, és atrevir-se a ser feliç, a viure el somni, i deixar de responsabilitzar qualsevol circumstància externa per no aconseguir-ho.
I em vaig atrevir. Em vaig lliurar a les múltiples possibilitats ia sentir que tota l'existència està en el meu present, i que si em preocupa en alguna cosa el meu futur, el millor és deixar-lo anar perquè es creu en tota plenitud, ja no en control, ja no en por. Però és increïble com sorgeixen de vegades aquests antics hàbits desempoderadores i manipuladors de l'experiència, i no permeten que les coses estiguin bé, i em porten a esperar que aparegui alguna cosa per espatllar-les.
Ric, no sé, simplement em riu d'adonar-me, i crec que aquesta és la gràcia de tot això, aprendre a riure, perquè no pretenc arribar perfecció a l'estil que se'ns ha ensenyat, ni que desapareguin de la meva vida les pors i la incerteses; el que m'ha fet feliç és aprendre a observar aquests estats, entendre'ls, abraçar-amb amor i sense judicis, i deixar que s'esvaeixin en el riure i l'alegria de la consciència, de l'adonar-me que aquest joc de la vida és això, un joc obert i disposat als meus anhels, un joc generós i lliure.
A la llarga es tracta d'acceptar la felicitat en la meva vida, i no fer-li travetes permanentment perquè no m'atreveixo a ser feliç. És fort aquesta energia que destrueix, però sé que jo ho sóc més perquè aquesta energia també és la meva creació ..., i em riu a riallades aquest cop, perquè tot torna a la meva màgia creadora, tot el que construeix o destrueix en la meva vida neix de la meva capacitat de creació.
¿I per què no m'atreveixo a ser feliç de tant en tant ?, perquè encara depenc d'un altre o una altra per crear les meves experiències, i no es tracta d'desvincular dels altres, sinó que relacionar-me amb ells en llibertat, sense atribuir-responsabilitat en les meves experiències i sense actuar per buscar aquesta aprovació que ens sona a amor per part d'ells.
Ells són ells i cada un té la seva pròpia responsabilitat en la seva vida; és a dir, no permeto que em atribueixin culpes, i al mateix temps estic atent a no tirar-los la culpa a ells pels que sigui que no em va agradar viure ..., però ull, em passa, i potser em seguirà passant, però aquesta honestedat amb mi mateix em fa sentir pau, i puc tornar la mirada a mi mateix amb amor i recordar alguna cosa nova. El pes a l'esquena desapareix i és la millor manera, la millor tècnica per revitalitzar les meves energies i les meves ganes de viure: entendre que la meva vida sencera és un joc amb mi mateix, amb la meva capacitat d'auto-amor.
D'aquesta manera deixo de fotre i criticar el món de fora, un món que ja no pesa, i li lliuro un humà més tranquil i somrient. Li lliuro energies renovades, l'únic que es necessita en aquest moment perquè la consciència humana i el nostre estimat planeta transitin cap al seu nou lloc en el concert universal. És l'única cosa, un humà lliure i somrient és el que fa la diferència per entendre que el món no es est destruint, i per viure totes les transformacions de la Terra en comprensi del joc més gran.
A la llarga, un es queixa de la vida o dels demso per un mateix, per por de vivirle a la vida tota la seva mesura i totes les seves possibilitats. Creure que és un qui crea la vida, amb amor o sense l, és una gran tasca perquè cal fer-se responsable de tot el que vivim. Però la nica recepta, la nica tcnica perquè canviï la percepció de dificultat, és l'amor propi.
Quan hi ha dificultats tracte de recordar que no m'estic estimant tal qual sóc, quan alguna cosa em fa mal al cor tracte de recordar que no m'estic estimant tal qual sóc, quan faig algun daoy em culpo amb duresa per això, intento recordar que no m'estic estimant tal qual sóc, i després puc revertir les energies amb s'alegra, demano disculpes, em demano disculpes, entenc que no hi ha maldat en el que m'arriba o surt de m, sinó noms una incomprensió (que es manifesta en por) d'aquest nic misteri, si no m'estimo am mateix, no puc pretendre que la vida i els dem s em estimin.
El bell és que, en aquesta ruta cap a una vida soada en l'amor, al cap ia la fi, no necessito que ningú m'estimi per ser feliç i estar complet.
Estic d'acord amb la felicitat en la meva vida i vull acostumar-me a viure-hi, no tement que hi hagi tristesa, sinó entenent que la puc transformar amb el meu propi amor.
Per acabar, el que ms em fa rery viure alegrement, és tenir la certesa que tot humà trepitjant la Terra en aquest moment, així com els que vendrn, tenim aquesta capacitat creadora, tenim la capacitat magnfica de l'auto-amor, tenim la valentay la força interior per atrevir-nos a viure feliços, podem comprendre la vida i viure-la amb un somriure eterna en el nostre cor, que després es treure en la nostra cara.
Tots podem viure el nostre somni despert.
Amb amor.
Jo Sóc Roberto.
www.automaestria.ning.com /
