Per Hugo Betancur La vida és un procés en moviment, progressiu, on vam participar en accions i relacions que ens involucren en situacions de dualitat. En un extrem, ens veiem immersos en crisi, conflictes, dificultats; en un altre extrem, vam gaudir períodes de recompensa on són presents l'alegria i el riure desbordant juntament amb alguna sensació de pau i espontani optimisme. Hem sentit dir que la vida no és un camí sinó una jornada. No obstant això, en el nostre atribut de viatgers que ens desplacem per la geografia del planeta i pels escenaris humans, ens imaginem recorrent camins eventuals. Aquests camins poden ser escabrosos i monòtons si ens habituem al conegut, el rutinari, el que no sembla tenir canvis significatius o notables i on ens conformem amb les relacions i els resultats tal com han estat establerts pels personatges que representamos-: tot previsible d'acord amb la repetició, tan fàcil de descriure com un engranatge mecànic amb les rodes que giren encaixant els seus pinyons i impulsades per forces externes. O poden ser lluminosos i variables, amb la seva energia plena omplint la nostra ment i el nostre cor passatgerament i mostrant-nos exultants i afables, impulsats per les nostres pròpies forces i motivacions. De vegades, atenem els senyals d'alerta que la vida posa al nostre pas, i podem entendre la dinàmica dels conflictes per resoldre: ens anuncien que és adequat i impostergable fer canvis. Per a cada un de nosaltres es presenta llavors una bifurcació de camins: un segueix sent el que hem transitat i un altre el camí que podem emprendre com a opció d'aquests canvis possibles. No podem seguir alhora pels dos camins perquè són diferents. Ara ens correspon triar. Si ens decidim pel camí positiu, ens movem per l'espai que representa accions i modificacions per descobrir els nostres sentiments de benestar; que no està associat amb càrregues, ni culpes, ni retrets, ni temors; que podem recórrer amb grat. Podem experimentar alegria mentre avancem per aquest camí; podem sentir una brisa càlida i afable acariciant la pell. L'altre camí podem anomenar negatiu: ens sentim malament recorrent, com transeünts sobrecarregats, lents i cansats, ia més desesperançats, amb el cap baix i negant-nos a veure els colors i sons del paisatge. Quin camí escollim? Tot el que vam triar ens correspon amb les seves qualitats. La vida és canvi sempre. El que no canvia podem anomenar estancament, afecció, limitació, un camp desolat on només queden vestigis de vida el vol d'algun au solitària, el soroll del vent sobre el fullatge, el silenci de veus i de passos, la llum apagada de l'hivern omplint-nos de pessimisme i d'aflicció. Mentrestant, la jornada va esgotant-se i ens queda impossible reconstruir els moments de la vida que ja complim: s'han anat els actors i la utilleria ha estat remoguda dels escenaris que ocupem abans. Ara han estat reformats els ambients perquè altres actors reciten els seus línies i només podem assistir all com a espectadors que contemplem espectacles semblants als que ja experimentem. * Hugo Betancur * (Colòmbia) Font: http://hugobetancur.blogspot.com/ Camins i canvis per Hugo Betancur
