Com posar límits sanament i sense trencar l'harmonia familiar

  • 2015

És un interessant article que parla sobre com a través del ritme diari i el parlar a infants amb claredat, evitem conflictes majors com cridar o pegar, que sempre hauríem d'evitar. També parla de les "penitències" i càstigs, que seria però més adequat anomenar conseqüències.

El límit és definit com "Línia real o imaginària que separa dos territoris". Encara que sembli estrany, els límits generen llibertat, ja que en precisar el prohibit estableixen també tot allò permès. Són absolutament necessaris ja que organitzen i creen una realitat, generen valors, transmeten maneres de veure la vida i de viure-la. Són paradigmes, ancoratges a la realitat que ens proveeixen certa estabilitat i, a partir d'això, generen sensació de tranquil·litat i benestar.

L'establiment de límits consta -en la majoria dels casos- de dues etapes:

1r etapa: la transmissió del límit

Per transmetre límits no n'hi ha prou amb verbalitzar. Els límits necessiten, a més, d'algunes característiques clau. Han de ser: predictibles, unànimes, clars, ferms, coherents, flexibles i aplicats amb paciència.

El límit ha de ser predictible. És importantíssim establir rutines i un ordre familiar perquè el nen sàpiga què passarà si transgredeix el límit, i així s'acostumi a fer les seves tasques. Quan s'estableixen rutines el rellotge biològic s'acostuma i el nen deixa de enutjar a l'hora de complir els seus deures. Però si estem fent trastorns en la seva rutina ell sentirà un "nou començament" a cada estona, el que ho ha de posar de mal humor. El nen ha de ser un "relojito suís", amb horaris ben cuidats i precisos per a cada activitat: despertar, esmorzar, anar a l'escola, dinar, descansar, berenar, fer la tasca, jugar ...

Per poder posar límits amb facilitat i sense cost emocional (sense enutjos) és necessari un acord entre tots els educadors, aconseguint un missatge unànime. Els adults (tots els que intervenen en l'educació del nen: pares, avis, mainadera, oncle, etc.) han de generar acords pel que fa als límits i penitències, és a dir, han de dir el mateix i mai desautoritzar-se mútuament davant del nen. Els nens solen ser un mirall de la situació familiar, de manera que la unanimitat entre adults (parella i altres tutors) és clau perquè estiguin tranquils i respectin límits.

Hi ha d'haver claredat en el missatge: els tutors han de ser precisos amb el que demanen. El nen no va néixer sabent, de manera que quan li demanem que estigui tranquil, haurem de explicar-li què és estar tranquil i com pot aconseguir-ho. Si li demanem que estudiï, haurem d'especificar horaris, lloc, elements d'estudi i altres. Perquè el límit pugui ser clar, els pares, tutors i docents han de tenir ells les coses en clar a priori. Per això és bo, de tant en tant, meditar i seure a parlar respecte de creences, valors, hàbits ... En fi, del que està bé i el que està malament, per transmetre-ho eficaçment. Quan hi ha un acord manifest i profunda claredat per part dels educadors sobre allò que està permès i el que no, això és transmès sense problemes al nen, qui el rep sense missatges dobles ni confusos. Però si en lloc d'això hi ha dubtes, vacil·lacions, desacords constants o por a perdre l'amor del nen, aquest promptament aprendrà a prendre avantatge d'això (ja que els nois són particularment sensibles a l'hora de detectar dubtes o falta de seguretats i certeses per part dels pares), i així el límit difícilment arribarà a establir-se.

El límit ha de posar-se de manera ferma: sense crits ni enutjos però amb vehemència en el to de veu i amb actitud seriosa. El 93% del missatge és corporal, i només el 7% és simbòlic (verbal). Per tant no n'hi ha prou amb dir el límit, cal transmetre-ho. Els pares insegurs els ensenyen als seus fills, sense adonar-se'n, que tots els límits són negociables. A diferència del límit feble que està a punt de ser capgirat i només requereix d'uns pocs empentes i insistències perquè el nen guanyi, la fermesa ensenya que el límit no és negociable. Claredat i fermesa es manifesten en la vehemència del to de veu, en una mirada, un gest ... Això és més que suficient, i fa innecessàries les interminables explicacions persuasives, el crit i fins i tot el cop.

Els pares han de tenir una conducta coherent amb el que demanen: es tracta de ser ells mateixos el que volen veure en el nen, ja que aquest aprèn molt més del que veu que del que se li diu. Cal ensenyar amb l'exemple. Els nens són "esponges conductuals" que absorbeixen totes les conductes: les bones i les dolentes.

A més, va recordar que la paciència dóna temps a què s'incorporen i respectin progressivament els límits. En aquest procés, a mesura que descobreixen el món i les seves regles, els nens necessàriament cometen errors, ja que no van néixer sabent. L'assimilació del límit molt poques vegades es dóna instantàniament, per la qual cosa és molt important ser pacients i tranquils. Els nens necessiten pares segurs i tranquils. Molts, en posar el límit, el fan reptant al nen per endavant, als crits, enfadats, com anticipant-se a que no van a ser respectats, impartint el càstig abans que el nen transgredeixi el límit. No! Sigues tranquil i serè -tant com a ferm i segur- en parlar sobre el límit. Ja veurem què fer quan el nen transgredeix.

D'altra banda, els límits han de ser flexibles segons el pas del temps: no és el mateix un límit per a un nen de 3 anys que el que li posarem a un de 7, de 10 o de més edat. Els límits han de ser modificats a mesura que el nen creix i guanya autonomia. Però si els límits no tenen completament de fermesa i són modificats a cada estona, li estaràs ensenyant al nen que, insistindote, tots els límits són negociables i per tant pot fer el que li plagui.

Després de la transmissió del lmit, alguns nens necessiten verificar que efectivament quest existeix, i el faran transgredindolo per veure qu passa. Encara que et sembli estrany, per acabar de posar el límit cal que el noi ho transgredeixi i vivencie les conseqüències. Noms as aprendre que ah hi ha un límit.

2 etapa: transgresin-penitència

En aquesta etapa, encara que no sempre ho faci, el nen tendeix a transgredir per verificar que havia un límit, i als tutors correspon fer efectiva les conseqüències mitjançant l'aplicació de la penitència. sta ha de ser simplement un quitament de privilegis, en general coses lleus, ja que el que compta és el seu valor simblico (quedar-se sense postres, sense TV, sense joguines i coses es) mai un cop, crit, insult, sarcasme ni dems actituds feridores. A més ha de guardar relació amb la maduresa del nen (no aplicar penitències quan no poden comprendre-les).

D'altra banda, vull deixar bé en clar que noms hi haur transgresin si hi va haver prèviament trasmisin del lmit. Si, per exemple, mai li vas explicar que no ha de submergir el teu telfon mbil a la banyera i el nen ho fa, no podrs posar-lo en penitència ni reptar-ho ja que l no saba que no hagi de fer-ho; no transgredi ningnlmite, noms comeses un error.

Com vaig dir, els nens no neixen sabent i necessàriament han de equivocar per aprendre. Per això, com a adult és la teva responsabilitat anticipar-te possibles accidents i errors preparant l'ambient, traient tot el que pugui ser objecte d'una curiositat voraç. L'error és una instància necessària en l'aprenentatge, i si retem als nens quan s'equivoquen els generem un vincle traumtico amb l'error. D'aquesta manera, ms tard en la seva vida el nen buscar no equivocar-se, iniciant-se es en el camí de la inaccin, ja que els únics que no s'equivoquen són els que no fan res. Els que fem ens equivoquem. Jams reptis als nois pels seus errors! Si els retas quan s'equivoquen, els estars ensenyant a no acceptar-se.

Ara bé, si ja li vas explicar i advertiste les conseqüències de no respectar el límit i la sabent això el transgredeix, has d'aplicar la penitència. Com vaig dir, es tracta d'una lleva de privilegis, per exemple Et quedes sense postres, Un dia sense tv, Sense telfon mbil, Sense amics aquesta tarda La penitència sana i efectiva tamb té les seves característiques. Vegem.

En primer lloc, ha de ser breu, és a dir, que duri poc temps. No serveix si des del teu enuig li dieu, per exemple: "Et vaig a treure tots els jocs per una setmana sencera!". Tots -i principalment el nen- sabem que això no passarà. No vas a poder aplicar aquesta penitència, llavors la teva paraula perd credibilitat. Perquè tant el nen com l'adult puguin tolerar la penitència sense aixecar-la, aquesta ha de ser breu 'i complir rigorosament! En general, després de dos dies sense que pugui fer les seves activitats d'esplai i d'estar sobre de tu potser vós ja vulguis aixecar la seva penitència, i això no ajuda. Sempre has de fer complir de principi a fi les penitències que advertiu quan expliques els límits. Llavors veuràs que el nen et creurà i ha d'obeir, i no et caldrà recórrer a pernicioses intervencions com són el crit, el chirlo o repetir fins a l'infinit el que esperes que faci.

També la penitència ha de ser clara, és a dir amb horaris i llocs específics. El nen ha de saber bé què va ocasionar la seva penitència, com així també quan comença i acaba i què implica. La severitat ha de guardar relació amb la transgressió del noi i no amb l'estat emocional dels tutors.

La penitència ha de ser explicable. Una penitència sense explicació d'un adult no té sentit, cal explicar-la, però cal evitar que el nen manipuli al seu favor aquesta característica. Molts pares expliquen les penitències innombrables vegades i queden enredats en elles. Quan el noi pregunta incansablement "Per què no em deixes jugar? ¡Per què ?! "en general no és que no hagi entès; el que està fent és insistir utilitzant estratègies racionals. És una mena de "pulseada" a mesura que va investigant quin és l'argument que descol·loca als seus tutors. Suggereixo explicar unes tres vegades; més d'això és donar-li atenció a l'aspecte negatiu del nen (la queixa). A més, cal aclarir que no sempre tota la informació que li és pertinent ni assequible al seu enteniment (situació econòmica detallada, qüestions de parella, socials, etc.). "No et quedis regant el cactus" és el meu consell.

Finalment, la penitència ha de ser ferma, és a dir, no pot ser remoguda fins que s'hagi complert. Aquest ítem serà fàcil de complir si la penitència és breu. Si és massa llarga, potser en algun moment l'adult flaquegi i aixequi la penitència.

Enmig de la penitència segurament apareixeran els "Obre't, Sèsam!". Són frases pensades i estudiades pels nois per desarmar els pares. Per exemple: "Mamita bonica, estimada, ja vaig entendre, et juro que no ho faig més ... T'estimo". Moltes mares o pares s'entendreixen amb aquestes frases i diuen "És un diví, com ho vaig a castigar", llavors aixequen la penitència. Estigues atent, ¡els nois són uns genis i alguns aprenen a "manejar" als seus pares molt bé! Altres vegades utilitzen "obre't sésamos" negatius: "No et vull", "Sos la pitjor mare del món", "Me'n vaig a anar de casa", "Et vaig a denunciar al 102 per maltractament" ... En casos més extrems utilitzen el espasme sanglot, vòmits auto-induïts, cops de cap contra la paret ... En aquests casos excepcionals has de consultar el pediatre per descartar qualsevol patologia orgànica.

Extracte del llibre: DESCOBRINT ELS MEUS EMOCIONS I HABILITATS, de Lluc. JJMalaisi

Font: http://fundacioneducacionemocional.org

Com posar límits sanament i sense trencar l'harmonia familiar

Article Següent