Cocrea relacions: honrar al mestre que viu en tu.

  • 2016
El nostre llinatge matern. Les mestres que viuen a nosaltres.

Ella ve demà a casa meva i no vull. No ens portem malament, només que em cansa, només que em esgota la seva necessitat incessant d'haver de tenir l'atenció completa i exclusiva de totes les persones que estan al seu voltant.

Ella és una dona bella, bella, intel·ligent, capaç .... però tot, tothom ha de girar al voltant d'ella. I quan això no succeeix, llavors es malalta. Sempre d'alguna cosa greu. Els altres es refreden, a ella li dóna influença. Els altres tenen dolors, ella acaba cada setmana en emergència. Sí, és cert que es malalta de veritat, això no ho nego. Però ella de l'únic que parla sempre és de malalties i si li prestes massa atenció a alguna cosa també ho estàs creant. És clar que ho està creant, i no ho sap, per tant pateix de veritat ... però és esgotadora.

Quan arriba, al principi és agradable. Ella ajuda molt, especialment a la cuina. Ajuda perquè en realitat no tolera que les coses estan desorganitzades o brutes. Fa temps que això em va deixar d'importar. Vaig entendre que els nostres parmetres de desorganitzat i brut són molt diferents, i ja no em sento jutjada quan mira un moble i sense adonar-comença a passar el drap amb clor per treure aquesta taqueta.

El problema no és que sigui desagradable, només que realment no recordo l'última vegada que es va asseure a escoltar-me. Només a escoltar-me. En realitat dubto que sàpiga en quin estic, qu em passa, si estic contenta o trista. És clar que sap els titulars perquè diàriament parlem i li dic mira he de fer això, i això altre. Em refereixo a aquesta conversa, en què un li pot dir com es sent, qu pors tinc, qu somnis tinc. Una conversa de mare a filla. Que ella em vulgui contenir. O almenys escoltar.

Em s'esgota, i em posa malament, camino irritable, enutjada, molesta. I és que s, la vull, i és que s l'admiro en molts aspectes, però m'esgota perquè necessito a la meva mare que em contingui, no importa si sóc una dona adulta. L'he necessitat sempre i avui sento que ella espera que jo la contingui, que jo l'escolti i jo necessito a la meva mare.

Tots hem de girar al voltant d'ella, en cas contrari ressent terriblement sola i abandonada. I s, ella sempre s'ha sentit abandonada. i és exactament els que jo he sentit amb ella. I jo em sento terriblement abandonada.

Arriben els nens, els pregunto com els va anar. La meva filla comença a explicar les seves històries eternes dels els amb les altres nenes, i el que va dir i el que no va dir, el que fa i el que no fa i jo la vaig deixar de escoltar fa estona. Veig com parla però la meva ment està en una altra part. Tinc tantes coses per fer, tant de qu preocupar-me, tant en qu pensar i estic tan atabalada per la vida i llavors em desperta del meu ensoacin la veu enutjada de la meva filla que em diu: Mam, em ests escoltant?

Autor: Beatriz Cueto, redactora de la gran família de hermandadblanca.org
Pots descobrir ms de Beatriz a la seva web www.cocreandomimundo.cl

Article Següent