Taula de continguts amagar 1 Què factors cal considerar per entendre el desenvolupament humà? 2 Què són les teories del desenvolupament humà? 3 Com comença a desenvolupar-se la persona? 4 Què aporta la mare per al desenvolupament humà psicològic? 5 Què aporta el pare per al desenvolupament humà psicològic?

Al llarg del desenvolupament humà, sorgeixen una sèrie de circumstàncies, -de vegades doloroses-, sense les quals no succeiria el desenvolupament, benestar i maduresa de la psique. Aquelles abasten nombrosos canvis que van des li etapa prenatal fins a la vellesa i la mort. Aquestes transformacions permeten el creixement personal; integrant aspectes emocionals, cognitius i sexuals.

Quins factors cal considerar per entendre el desenvolupament humà?

Ara bé, des del seu naixement, l'ésser humà és un ens fràgil, i necessita d'altres per subsistir, sent en la seva naturalesa existencial; un ens social. Pel que construirà la seva essència, dins dels paràmetres de la seva condició possible en l'experiència, començant per la institució primària: la família (que és el microsistema per excel·lència) i la seva relació amb la mare. La nostra mare constitueix el nostre primer contacte afectiu.

Posteriorment, l'individu es relacionarà amb els altres membres de la família com el pare, els seus germans i els seus amics (és a dir amb el mesosistema) i després amb la comunitat (exosistema) emmarcada en la cultura, la qual, conforma al seu torn, el nucli social que envolta l'individu (és a dir el macrosistema).

Per tant, per considerar el desenvolupament humà és menester prendre en compte no només les bases biològiques de la conducta, com la genètica, les particularitats del sistema nerviós central, sistema nerviós perifèric, les neurones o els neurotransmissors, sinó també els factors socials (com l'economia, la política i els sistemes on desenvolupa l'individu) i la dimensió psíquica: com la motivació, les seves maneres de ser o personalitat, les emocions, axiologia, rols, interessos, intel·ligència, la memòria i la cosmovisió, tant del subjecte com del egrègor.

Qu són les teories del desenvolupament humà?

Les teories del desenvolupament, principalment són el constructe conceptual que reflecteixen l'essència dels canvis quantitatius i qualitatius sorgits en l'existència de l'home, des de la concepci fins a la seva mort. Els psicòlegs del desenvolupament han postulat teories per demostrar cientficamente com succeeix el desenvolupament infantil. Les dues qüestions bàsiques en què difereixen els terics són els següents: 1) si els nens són actius o passius en el seu desenvolupament, i 2) si el desenvolupament és continu o succeeix en etapes.

Per tant, les teories del desenvolupament humà i de l'aprenentatge s'agrupen en tres grups o famílies: 1.-teories d'etapes (tamb se'ls coneix com a models organicista), 2.-teories de l'aprenentatge i motivació (o mecanicistes) i 3.- teories contextuals. En el primer grup destaquen les de psicodinàmica (Freud i Erikson), i les de tall cognitiu (com Piaget) les segones les de Maslow i Rogers, i les últimes la teoria dels sistemes o ecològica de Bronfenbrenner.

Així mateix, totes aquestes teories serveixen per poder organitzar les dades de l'experiència, i predir els possibles fenòmens del desenvolupament dels nens i l'adult. Sent la seva finalitat doncs, obtenir un cànon que permeti estructurar i explicar els canvis quantitatius i els graus intensius de la vivència humana, per tal de tractar de manera objectiva aquests canvis i promoure en la societat hipòtesi per al benefici de l'infant, jove, adult i adult gran dins la societat.

Per exemple, gràcies a aquesta sub-disciplines s'explica la raó per la qual la mare ha alletar els seus nens, els beneficis a nivell fisiològic i emocional en el nadó. De la mateixa manera, les conseqüències del maltractament infantil. D'allí, que una altra de les finalitats de les teories, sigui conscienciar sectors de la societat com ho és: La família, i l'educació primordialment.

Com comença a desenvolupar-se la persona?

És clar que, a part de la constitució ontogenètica, pare i la mare (o figures d'autoritat equivalents en la criança) són les relacions més importants per al desenvolupament humà. Ja que no només són la pedra angular per a la cura i l'educació en la infància; sinó que també configuren el desenvolupament sa de la personalitat, el caràcter, el jo, i la formació del super jo, així com les maneres de com es relaciona l'individu davant la societat. De totes les teories esmentades, per qüestions d'espai, es farà èmfasi a grans trets de l'elaborada per Freud.

Segons la teoria psicodinàmica, l'individu es desenvolupa en funció de 5 etapes on la pulsió i el desig s'aboca a través de zones erògenes que fomenten l'autodescobriment. La primera va des del naixement fins als dos anys d'edat i es diu l'etapa oral, a causa que el primer contacte amb el món i el seu principi de plaer és a través de la boca. Aquí sorgeix la confluència; que és la noció de no estar separat del món, de manera que el nen ho experimenta a través de la seva boca i la seva mare.

D'altra banda es troba l'etapa anal (de 2 a 3 anys). Es diu així perquè l'infant comença a controlar els seus esfínters, i amb això descobreix la seva autonomia i va estructurant el seu jo, comprenent que és un ésser separat del món. Posteriorment s'entra en l'etapa fàl·lica (3 a 6 anys) on el principi de plaer és traslladat als genitals. Aquí transcorre el famós complex d'Èdip, (i també el complex de castració -al home- i l'enveja del penis - a la femella-) la solució garanteix la formació de la personalitat i del súper jo. Més endavant passa l'etapa de latència (7-12 anys) on els impulsos sexuals eròtics són sublimats per entrar en l'última etapa que és l'adolescència on es tornen a activar les funcions eròtiques amb un caràcter sexual-genital.

És interessant esmentar que per a la psicoanàlisi de Freud; el desenvolupament més adequat d'una persona, és quan la constel·lació i el conflicte del complex d'Èdip, és superat o soterrat. Si aquesta relació triàdica no és equilibrada, la persona podrà desenvolupar nombrosos conflictes neuròtics. És convenient aclarir que la neurosi és un conflicte entre el desig i una defensa psicològica davant aquell.

En altres paraules, la neurosi es pot expressar en el fet que la persona no pot subordinar els seus desitjos a la realitat, pel fet de no haver-se identificat amb el seu progenitor del mateix sexe i introjectat seus valors, de manera que hi ha inadequació davant la realitat quedant fixat a la mare. Donant com a resultat una personalitat amb alts mecanismes de defensa per no accedir als seus propis desitjos o parts que li semblen inacceptables

teòricament una persona que no hagi superat el complex d'Èdip, és una persona amb un caràcter i trets dependents, amb sentiments d'inferioritat i culpabilitat, amb immaduresa emocional, també pot ser un subjecte que no pot canalitzar els seus desitjos per a satisfer-los de forma coherent en la seva experiència, de manera que se li dificultarà tenir parella i formar el seu propi sistema familiar independent del dels seus pares, l'objecte de la seva pulsió es desvia, recorrent a mecanismes com la repressió, la projecció, retroflexió, regressió, fixació, el desplaçament o la formació reactiva.

Què aporta la mare per al desenvolupament humà psicològic?

La figura materna, és el primer contacte que té el subjecte des de l'etapa prenatal. Des del naixement fins als dos primers anys, el nadó coneix el món a través de la succió que té la seu a la boca com a zona erògena; sent el primer aliment la llet materna, de manera que la mare dóna el suport, la satisfacció davant la feina o servei a la vida, la prosperitat i el benestar.

Si el nadó no és atès adequadament, sorgeix la desconfiança, i el rebuig, que es desenvolupa en la mesura que no troba respostes a les necessitats fisiològiques i afectives cobertes per la mare. D'allí, que pugui sorgir una sensació d'abandonament, de buit, aïllament, i pèrdua del sentit existencial sobre si mateix, baixa autoestima, sensació de rebuig afectiu sobre els seus semblants i sobre el significat de la vida.

En aquest sentit, l'mamà donar la vida; conforma el vincle d'amor més pur, aportant l'esperança, dóna el sentit de la vida, així com la capacitat de resiliència enfront de les vicissituds de l'existència. Sistèmicament mare representa la part esquerra del cos i arquetípicament és simbolitzada per la lluna, que se li atribueix a l'afecte, les vinculacions emocionals (especialment amb la parella, els fills i els diners), la passivitat i l'assentiment a la vida.

Què aporta el pare per al desenvolupament humà psicològic?

Si la mare aporta les cures primàries obtingudes des de l'embaràs, ella representa inconscientment la casa, la llar, la prosperitat, l'abundància, i l'esperança. Mentre que el pare representa "la sortida de la mare", és a dir en el desenvolupament humà, la psique buscarà l'amor de pare que es troba de certa manera, externament. L'energia de tots dos pares són vitals per a tot el desenvolupament humà.

Pel que pare representa el món social, i la seva energia aporta la seguretat, la concreció, la determinació, la prohibició de l'incest, l'èxit, el caràcter i la independència. Sistèmicament representa el costat dret del cos i l'arquetip del sol, de la consciència moral. Si el subjecte no aconsegueix identificar-se amb el pare (ja sigui perquè és una figura absent, present-absent, o ell s'ha comportat de forma indiferent amb el seu fill) la persona creixerà amb sensacions d'inseguretat i timidesa, per la qual cosa se li dificultarà obtenir èxit en la vida social i professional.

Autor: Kevin Samir Parra Rueda, redactor en la gran família de la hermandadblanca.org

Més informació a:

• Anaya, N. (2010). Diccionari de psicologia. (2da.ed.). Bogotà, Colòmbia: Ecoe Edicions.
• Freud, S. (1924). El sepultament del complex d'Èdip. Obres completes, vol. XIX, Buenos Aires: Amorrortu, 1976.
• Hellinger, B. (2001). Ordres de l'amor. Barcelona, ​​Espanya: Herder.
• Papalia, D., Olds, S., i Feldman, R. (2009). Psicologia del desenvolupament de la infància a l'adolescència. Mèxic DF: McGrawHill.