Despertant a la consciència A CAONAZOS, per Amrit Sajjad

  • 2015

Avui vaig demanar un desig, va ser després de sentir sobre l'atemptat terrorista a França. Aquesta petició al cel va ser un desig per entendre, va ser gairebé com implorar per una explicació i així poder seguir confiant i sostenint la meva pròpia fe en la gent, en la vida, en Déu, i aquell desig, potser per la legitimitat del seu nitidesa i la puresa de la seva procedència, un profund pou de dolor i ràbia dins meu, es va complir immediatament, i vaig entendre, vaig entendre el perquè de que passin aquestes coses i que la raça humana "sembli" que va a pitjor cada dia que passa .

Tot d'una vaig entendre. Va ser a través d'unes simples imatges de televisi. Vaig veure com una dona, una dona del carrer, besava el cap d'algú a qui estaven entrevistant, i que hi haurà estat a la discoteca de la barbàrie, 1 senyor de poc pèl, que amb cara extraviada tractava d' contestar coherentment. aquest es va tornar cap a qui li bes i en la seva cara es va poder veure la sorpresa quan va comprovar que no coneixia la persona que li besava. En aquest moment comprend que hagi de haver-se produït un petit pas en la seva consciència, sinó en qui era besat, si en qui besava, em temo que en els dos, un pas que els va permetre albirar amb claredat els límits que ens solen cohibir en compartir el nostre amor, fins i tot amb els que estimem.

Despertar la nostra consciència

Immediatament desprs la locucin va continuar comentant com una multitud de Francesos hauran obert les seves portes per atendre, consolar i auxiliar a munts d'altres persones i de nou em creuo la mateixa idea, una idea que em va fer sonrer esperançat, una idea que ja si va aconseguir instal·lar-se a mi amb el més gran dels crèdits: que la nica ra per la qual existeix sta i tantes altres barbàries, que no per quotidianes són menys inhumanes, tan properes com la injustícia social que mata nens, la hipocresa del sistema que pica la nostra innocència, o el desamor que ens fa tensos i eternament tristos, la nica ra n, haura de ser, que la Suprema Intel·ligència que est darrere de tot, i que, si volem, podem anomenar Déu, (jo així li dic), ens posa tals atrocitats davant de les nostres llustroses nassos, com nic manera de despertar la nostra consciència.

Aquests bestials moments reals, en aquest cas materialitzats per salvatges jihadistes, no fan mes que despertar-nos, si de cas momentneamente però tenen el gran valor de treure fora el millor de nosaltres els humans. Com va fer amb aquesta compassiva besadora de caps desconegudes, i, molt probablement tamb, amb el bon senyor que va ser besat, o amb aquests milers de Francesos que obrin les seves portes a desconeguts en aquells moments de terror .

I, em fa pensar que, per extensió, tamb toc, o deixo tocats, a altres tants milions de cors que, com jo, avui ens pudiramos, o debiramos estar qüestionant, si no va ser major crim no permetre, per vergonya durant aquell telenotícies, que sortissin tantes llàgrimes com volguessin, netejant el dolor del nostre esperit.

Amrit Sajjad

Article Següent