El pitjor cansament que podem patir és el de l'ànima. Mentre el cos està cansat estem disposats a reparar el defalliment amb un descans reparador i sabem que l'equilibri corporal es restableix, tard o d'hora. No obstant això, quan el que s'ha cansat és la il·lusió, els somnis, les ganes d'estimar i fins i tot les de ser estimat ... no hi ha res que pugui treure'ns de la profunda avenc on tot ha perdut l'interès.
Si sabéssim mantenir fora de perill la nostra petita porció d'entusiasme podríem recórrer a la nostra rebost particular i treure un tros. De vegades amb poc n'hi ha prou. Altres cal emprar tota l'orsa per rescatar-nos del desastre. El que sí és segur és que la solució, com el problema està en nosaltres. A ningú li poden treure del seu amagatall si no vol ser vist. A ningú li poden injectar passió si el seu cor està buit. A ningú impelerle a l'acció si la seva mobilitat és inexistent.
És difícil reaccionar quan un està baix perquè la força que ens acompanya quan l'ànima somriu no apareix quan necessitem una abraçada. Però de totes maneres encara que el que ens envolti ens sigui propici i tots ens vulguin ajudar, la millor ajuda està en la pròpia sàvia. En libar el nèctar de l'esperit pur que ens converteix; en posar-nos en relació amb el centre mateix del cor per demanar-li ajuda.
Hi ha altres forces que ens acompanyen, invisibles potser, però no intangibles. Podem veure-les amb els ulls de la intuïció que adverteix en un altre pla sensorial i identificar els senyals que ens indiquen el camí.
Quan malgrat tot un es veu incapaç de remuntar la seva pròpia presó, quan realment les forces no ens assisteixen i el cor es resisteix a seguir el ritme habitual ... llavors no tenim més remei que acudir als que s'han anat i ens protegeixen des l'altre costat de la riba. No hi ha més remei que entonar un càntic d'ajuda alertant-los de la nostra necessitat; la resta està fet perquè la seva resposta és sempre un terme resistent a què agafar-nos.
Remuntar es converteix així en un camí que hem de construir nosaltres mateixos ... a poc a poc, no importa el temps. Només importa el que dia a dia guanyem a la tristesa i el tros de somriure que anirem dibuixant en el nostre rostre per regalárnosla a mirar-nos al mirall.
http://mirarloquenoseve.blogspot.com.es/2012/10/el-cansancio-del-alma.html?utm_source=feedburner&utm_medium=email&utm_campaign=Feed:+MirarLoQueNoSeVe+%28Mirar+lo+que+no+se+ve%29
El Cansancio de l'Ànima
