Compartim aquest article del bloc de la nostra amiga Ana Ballesteros, periodista i brillant escriptora, professora de ioga a Nova York i ara al servei de Embracing de The Word. Us recomanem la seva nadó bloc Sense els núvols no podríem viure.
Una de les sevas (servei desinteressat i voluntari) que faig per Embracing the World -la organització humanitària que agrupa l'obra benèfica que inspira Amma a tot el món; us convido a visitar el seu web- és traduir discursos. He treballat tantes hores en ells que gairebé podria recitar-de memòria. (Però no m'ho demaneu que no es pot! Molt millor escoltar-los en un programa.)
Una de les característiques dels ensenyaments espirituals de mestres com Jesso Amma és la seva simplicitat. S'expressen de forma molt senzilla i freqüentment acompanyen el seu missatge d'alguna historieta o conte. A m em sol passar que sonro -o bre directament- en escoltar: és com si de cop i volta em estiguessin explicant coses que ja saba, però sense jo saber-ho. Es produeix un reconeixement.
Tamb diuen frases enganxoses que afloren espontneamente en la meva consciència quan la situaci es presenta.
Una de les que ms m'ha arribat darrerament és que el cor és com una agulla que tot ho uneix i la ment, com un parell de tisores que tot ho separa.
No us Podis imaginar el til que és aquest smil quan la meva ment -que adora els judicis i les condenas- comença amb el seu discurs. Hi ha vegades que es posa molt lluitadora i quan em vull adonar porto una estona posant verd al meu cap a la fulanica o el fulanico de torn. I això desprs d'anys de pràctica, que quan vaig comenar seriosament a treballar-me no hi havia manera de mossegar-me la llengua.
Afortunadament, ara gairebé sempre sol em torturo mentalment am mateixa. Per tamb passa todava i esperem que cada vegada menys que si tinc el dia creuat, perquè estic connectant, per exemple, amb una emoció dolorosa, caigui de ple en la inconsciència i aquesta energia es transmeti tamb amb paraules. Abans em fustigava molt per això; ara m'ho prenc amb compasin. Vaig comenar contndome que si no sóc capaç de ser compassiva (que no condescendent) amb mi mateixa mai podr ser-ho realment amb els altres i de ah pas a recordar-me que desenvolupar-se i créixer sempre implica cometre faltes i errors.
Una altra tcnica casolana que m'ajuda molt a deixar anar la baralla (és a dir, l'intent de la ment de ser tisora) és visualitzar que cobreixo de ptalos de flors al meu fulanito / a de torn. Una veu interior: Es va a assabentar aquesta la propera vegada que em vingui amb li havia de haver dit que. I l'altra diu: Om, om, om et plouen ptalos de roses, et tir margarides, bonica I l'altra: Si és que és molt fort, però que molt fort a mi no em tracten as I tornem: Ommmmm t'envolta una llum daurada al final sol passar que li poso tant entusiasme que acabo rindome sola de les meves pròpies ocurrències)
Tamb ajuda molt recordar que en realitat quan qualsevol persona (inclosos nosaltres) no acta des de l'amor és ben per inconsciència, bé perquè est ferida. Sol succeir que aquells que pitjor les gasten són els que més pateixen i encara que no calgui deixar-se avassallar i consentir comportaments que no siguin correctes, tamb és cert que posar límits sense reaccionar -és a dir, responent amb calma- és un altre aprenentatge: quan afloren les nostres emocions cal una gran capacitat d'autocontrol, és a dir, que per poder respondre amb consciència hem d'aprendre a controlar primer la nostra pròpia ment.
Quan al principi llegia o em parlaven d'aquestes coses no us aneu a pensar que a) em feia molta gràcia ob) em funcionava. No era conscient que en realitat totes les emocions que experiment tenen a veure més amb mi que amb l'altre i que en realitat la meva reacció a les paraules o els actes dels altres és un senyal que una part de mi està demanant sanar-se. Són velles ferides que l'altre provoca; ningú les crea amb un comentari o un comportament feridor, ja hi eren.
Total que ara no sol tir pètals i dic guapo / a; és que a més fins els dono les gràcies per l'oportunitat de fer-me sentir com un drap per poder observar-lo, treballar-lo i deixar anar, encara que no sempre succeeixi en el moment de l'enrabiada. I el curiós és -això si m'ho expliquen fa uns anys no m'ho crec- que he acabat adorant a molts d'aquests personatges que abans em tocaven tant els nassos. No només han estat grans mestres (sobretot d'humilitat), és que a més els estic molt agraïda per cada feina, perquè m'han fet molt més fort. Aquí hi ha el secret: utilitzar a l'altre com a mirall d'un tema que hem de treballar-nos i amb això guanyar força interior. L'altra opció és ploriquejar i alimentar l'enfilall de pensaments negatius que es desencadenen quan ens provoquen i debilitar-nos encara més física i mentalment. En el meu cas gran part del treball ha estat -i és- abandonar el paper de víctima de les circumstàncies i tirar de cor. Sí, del cor que uneix sense escoltar la ment que separa.
El cor uneix i la ment separa
