Hi ha un lloc interior que tots hauríem de conservar, un espai de pau, de quietud, de sentiment de Estar Bé i conformes, malgrat el que fora succeeixi.
Aquest espai interior és el nostre refugi principalment en els moments d'incertesa, d'angoixa o soledat.
Tots hauríem de poder trobar amb facilitat aquest espai, per poder-hi refugiar-nos en la seva pau i seguretat en els moments difícils. No obstant això, el que sovint se sent és un gran buit. Un angoixant i intolerable buit del que desesperadament es vol fugir. És així que no podent trobar el recolliment interior es busca aplacar per mitjans externs que no prové de dins. Els aliments dolços com llaminadures, la TV, els sorolls i sons constants són els millors aliats per evitar sentir-se a si mateix. Es vol aconseguir almenys per un instant la sensació d'harmonia física i anímica que no es presenta sense aquests sedatius.
Sabem que moltes de les mancances sentides en l'adultesa tenen arrel en la infantesa, per això la importància d'ocupar-nos dels nens, d'acompanyar els seus processos, de conèixer les seves necessitats.
Rudolf Steiner, el creador de la Antroposofia, ha descobert que l'ésser humà posseeix dotze qualitats a les quals va denominar com Sentits -Dotze sentits-.
Per ser concreta i perquè aquest coneixement estigui a l'abast de tots, em referiré a un dels sentits més fonamentals, el que Rudolf Steiner va cridar el "Sentit de la Vida" o el "Sentit de Plenitud o Benestar".
El "Sentit de la Vida" té un objectiu primordial: Comunicar la sensació d'estar bé.
Per un instant tanqui els ulls i senti el seu interior. Senti si hi ha calma, si hi ha quietud. Ara recordi un moment on aquesta calma no va estar, on se sentia alterat, nerviós o amb algun dolor. Aquest és el sentit de la vida, el sentit que li comunica pau, o el sentit que li comunica un estat interior alterat.
L'activitat primera del sentit de la vida és transmetre pau i calma quan tot està en ordre, i quan no és així, s'altera sintomatizando en el cos o en l'ànim. Normalment ens adonem que estàvem bé, quan vam començar a sentir-nos malament. És a dir, en general percebem el sentit de la vida quan es veu alterat per alguna raó interna o externa.
El nen neix amb la consciència que el món és bo. I a les primeres experiències de malestar, de dolor o incomoditat física o anímica se li ha de confirmar que el món efectivament és bo, calmant-, acompanyant-lo i contenint seu Ésser perquè torni a la pau.
És per això que el sentit de la vida és un dels sentits fonamentals. Perquè comunica al nen el més sensible: Com em sento? Com és el món amb mi?
Quan el nen és petit el seu cos li resulta incòmode, indominable. A mesura que va creixent va coneixent les seves capacitats i els seus límits. Va controlant els seus impulsos apropiant-se si mateix.
Però com viu aquest procés d'adaptació i d'autoconeixement és de vital importància per al seu futur.
El nen en creixement ha de connectar-se amb la sensació d'estar bé, d'estar a gust amb si mateix, d'estar cura i contingut. Com ja he dit, és aquí on el nen ha de confirmar que el Món és Bé. És en ell mateix, en el sentit de la vida, on ha de sentir la bondat i la quietud.
Al principi començarà a percebre-des del cos, la qual cosa tindrà ressò al seu interior. El que comença com una cura físic es trasllada a un sentiment anímic d'estar bé, d'estar d'acord, d'estar en pau i segur.
I aquesta cura ha de provenir de fora, ha de venir dels seus pares al principi, i després de tot l'entorn més immediat.
És essencial que el nen senti dels seus pares contenció, empara i cura, tant del seu cos com del seu estat intern.
Els pares són per als nens la figura de Déu. Són el més proper que ells tenen al Pare-Mare Celestial. Per al nen petit són el seu món, i d'ells necessita rebre amor per construir la confiança, el lliurament, l'alegria d'existir.
El nen a través de la cura dels seus pares aprèn a confiar en la contenció del món, i d'altra banda i igual d'important, es genera en el seu interior un lloc de recolliment, un lloc de calma i quietud. Aquí residirà la seguretat, l'abraçada, la confiança i el lliurament, i per descomptat, tot això contribuirà significativament en el desenvolupament de la seva personalitat futura.
En aquest lloc el nen podrà trobar-se en pau amb el seu cos i amb el seu esperit.
Aquest lloc és el que busquem desesperadament quan som adults. És a aquest lloc on volem tornar cada vegada que passa una cosa dissonant.
Aquest lloc és l'interior del nen, però vet aquí la tasca: Aquest lloc es construeix amb la presència i la cura intuïtiu dels adults.
Molts pares tendeixen a espantar o alarmar quan el nen està simplement tranquil. Reflexionen equivocadament que ser petit significa estar en constant moviment, murmuri o en un excitat estat anímic. Però això que espanta és el que hem de permetre que passi. La tranquil·litat. El nen té la capacitat d'estar tranquil, només que de vegades no li és fomentat o no se li és permès.
El nen ja des de molt petit ha d'aprendre del silenci i la quietud sense que això signifiqui estar desanimat o malalt.
Si el nen aconsegueix percebre tranquil, si es l'acompanya amb entrega, podrà saber el que és sentir Bé internament. Bé amb si mateix i amb els altres.
Rudolf Steiner va cridar a aquest estat "sentir-se bé interiorment com integritat".
Avui dia veiem els nens reaccionar desmesuradament abans de res. Els veiem alterar fàcilment, els veiem anar i venir amb les seves emocions a flor de pell. Hi ha una part del nen que està sense control i que reacciona amb facilitat.
Si el nen se sent com una integritat harmònica, se sent sencer internament, el seu cos i el seu esperit estaran capacitats per no infringir-davant diverses afeccions. Més senzillament, si l'interior del nen està bé està contingut, coneix el que és la quietud, sap el que és la calma, no serà vulnerable a qualsevol fet.
Avui ens trobem davant nens absolutament vulnerables a qualsevol estímul, nens amb una molt baixa tolerància. Però Com podem demanar-los a aquests nens que romanguin quiets, que no cridin, que estiguin tranquils, si en molts casos no coneixen aquest estat? Lamentablement sovint els és més familiar la desharmonia que l'harmonia.
Això és el que hem de rescatar: la comanda d'auxili dels nens. La humanitat ha de recuperar la calma, ha d'aprendre les diverses formes d'estar bé. Ha de recuperar la vida interior perquè això és el que més necessiten els Nens d'Avui.
Contenció i cura és el que necessiten, i no es tracta només de la cura corporal, sinó també anímic i espiritual, amb dedicació sincera, amb veritable participació interna per part de l'adult.
Si el nen rep aquest amor a través de la cura de l'entorn, si pot conèixer el que és estar tranquil però feliç, experimentarà la bondat en el seu ésser, la bondat del món, registre que li quedarà per tota la vida.
Abans d'acabar, només una subtil i important aclariment: el que el nen vivenciarà serà el que està darrere dels nostres actes, més enllà del que se li mostri. El nen prendrà l'essència que està darrere de les formes, per això el treball és mutu.
Els nens són un reflex de nosaltres mateixos. Podrem mostrar tranquil·litat, podrem cuidar exageradament, però el que el nen prendrà és l'essència de cada acte. És el ritme de la nostra respiració en aquest precís moment.
En la segona entrega tractarem les alteracions de conducta i caràcter lligades al deficient cura de la vida interior del nen.
Autora: Nancy Ortiz
Creadora del curs Els Nens d'Avui
www.caminosalser.com/nancyortiz
Editora de www.caminosalser.com
Bibliografia consultada: Nens temorosos, tristos i inquiets, d'Henning Khler.
Link: https://www.caminosalser.com/
(Font: https://www.caminosalser.com/856-indigocristal/el-cuidado-de-la-vida-interior-del-nino-primera-parte/)