Considero just i apropiat començar a parlar de resiliència citant Viktor Frankl: "Si no és a les teves mans canviar una situació que et produeix dolor, sempre podràs escollir l'actitud amb la qual afrontis aquest sofriment".
Frankl, psiquiatre, psicoterapeuta austríac i ideòleg de la teoria psicològica coneguda com Logoterapia, mereix una menció especial, ja que és un exemple d'una actitud resilient i de com reconstruir davant d'una vivència traumàtica.
A la tardor de 1942, amb la seva dona i als seus pares, va ser deportat al camp de concentració de Theresienstadt. El 1944 el van traslladar a Auschwitz i posteriorment a Kaufering i Türkheim, dos camps de concentració dependents del de Dachau. El 27 d'abril de 1945 va ser alliberat per l'exèrcit nord-americà. Frankl finalment va sobreviure a l'holocaust nazi, però tant la seva dona com els seus pares van morir en els camps de concentració.
Malgrat aquesta experiència que, a dia d'avui ens sembla impossible que s'hagi viscut tan propera al nostre temps, Víktor exposa en una de les seves obres més cèlebres "L'home a la recerca de sentit" que, fins i tot en les condicions més extremes de deshumanització i sofriment, l'home pot trobar una raó per viure.
Argumenta que és la recerca d'aquest sentit el que ens motiva i ens omple de raons per viure i comenta que "qui tingui un perquè per viure pot superar gairebé qualsevol com".
La resiliència no és una capacitat innata ni una forma d'entendre i afrontar la vida que apareix per sorpresa, no és un superpoder ni una tècnica automàtica que s'activa davant l'adversitat.
La resiliència és una actitud, una capacitat que tenim els éssers humans d'afrontar i sobreposar-nos abans situacions adverses (pèrdues, mal rebut, pobresa extrema, maltractament, abús sexual, circumstàncies excessivament estressants o victimitzants, etc.).
Suposa un aprenentatge, una alta capacitat d'adaptació davant els obstacles de l'entorn i exigeix també la capacitat de poder recuperar el desenvolupament vital que es tenia abans de produir-se el estressor o circumstància traumàtica.
Com tota reconstrucció, no és un procés immediat, aquesta capacitat implica patiment, no ens enganyem, però assumir aquesta actitud és la millor forma d'adaptació que coneix l'ésser humà. Consisteix en un procés d'elaboració, no d'esborrat, suposa integrar la pèrdua, no oblidar-la.
A la meitat del camí cap a la resiliència aportem i vam treure el millor de nosaltres mateixos, ens creixem davant l'adversitat i és al final del mateix quan podem parlar de recuperació i per tant de felicitat. Dotar al nostre camí de sentit significa disposar de totes les respostes que puguin anar sorgint a través de l'evolució i del desenvolupament personal.
No hem d'oblidar-nos que nosaltres mateixos som els responsables del que fem, del que riem, del que estimem però també del que patim i del que plorem.
Els pilars de la resiliènciaPer comprendre una mica millor les estratègies de la reconstrucció personal citem a Wolin i Wolin (1993), autors que exposen i descriuen els set pilars de la resiliència:
1. Introspecció: fa esment a preguntar-se a si mateix i donar-se una resposta automàtica honesta.
2. Independència: es defineix com la capacitat d'establir límits entre un mateix i els ambients adversos; al·ludeix a la capacitat de mantenir distància emocional i física, sense arribar a aïllar-se.
3. La capacitat de relacionar-se: incideix en l'habilitat per establir llaços íntims i satisfactoris amb altres persones. Aquí trobaríem qualitats com l'empatia, la sociabilitat.
4. Iniciativa: implica exigir i posar-se a prova en tasques progressivament més exigents. Es refereix a la capacitat de fer-se càrrec dels problemes i d'exercir control sobre ells.
5. Humor: al·ludeix al fet de trobar el còmic en la tragèdia. L'humor ajuda a superar obstacles i problemes, a fer riure i riure de l'absurd de la vida (Jauregui, 2007).
6. Creativitat: és la capacitat de crear ordre, bellesa i finalitat a partir del caos i el desordre. En la infància s'expressa amb la creació de jocs, que són les vies per expressar la soledat, la por, la ràbia i la desesperança davant de situacions adverses.
7. Moralitat: es refereix a la consciència moral, a la capacitat de comprometre d'acord a valors socials i de discriminar entre el bo i el dolent.
Ser resilient depèn en gran mesura d'aquests pilars o capacitats que acabem de citar però m'agradaria abans de donar per conclosa aquesta reflexió recordar que; com a persones som el que lluitem per ser, som éssers canviants no estàtics, cal aprofitar aquesta plasticitat per adaptar-nos i modelar davant les exigències i dificultats.
Em defineixo com una persona bastant escèptica amb el determinisme, ja que considero que per canviar cal creure en el canvi i la felicitat és cert que està en els petits, en els mitjans i en els grans detalls, però no es tracta de buscar-la pels racons, es tracta d'arribar als racons i inundar de felicitat.
La felicitat depèn de la nostra actitud, per tant, depèn de nosaltres mateixos i em fa pena mirar al meu voltant i adonar-me que en la cultura que compartim ens ensenyen a estar estressats, a estar tristos, a tenir pors ia patir ansietat; crec i considero que hi ha un interès social subjacent que promou aquests estats de por i ansietat però el més important i el que hem de tenir en compte i recordar-nos-diàriament és que ser feliços depèn només de nosaltres, de tu i de mi.
"Una experiència traumàtica és sempre negativa, però el que succeeixi a partir d'ella depèn de cada persona. A la mà de l'home aquesta triar la seva opció, que o bé pot convertir la seva experiència negativa en victòries, la vida a un triomf intern, o bé pot ignorar el desafiament i limitar-se a vegetar ia esfondrar-se. "
Compartit per Jose sortit Botes
Font: http://psicopedia.org/
L'home a la recerca de la Resiliència
