La concepció d'un món fora de la vida que coneixem varia segons les diverses cultures i societats. Per això avui centrarem la nostra entrada en el més enllà en l'Imperi Romà. Com vivia aquest poble el trànsit a l'inframón? Anem a procedir a descobrir-ho.
Com era el més enllà en l'Imperi Romà?
Una dada curiosa que presentava el poble romà i no es veu molt en altres cultures és que consideraven que el difunt s'aferrava a la vida. És a dir, que la persona, un cop morta, intentava agafar-se al món vital de qualsevol forma. Aix doncs, segons la seva tradici, perquè aquest trnsit fos correcte, s'hagi de dur a terme segons els seus processos cerimonials.
A l'antiga Roma hi hagi els Manes, que eren unes deïtats que representaven als esperits dels avantpassats. Aix doncs, si el ritual no es duia a terme segons les normes, aquests no recolliran al difunt, ja no que tenia la purificaci adequada.
Això no obstant, si els Manes no recogan al difunt, aquest es quedava tancat entre el món dels vius i els morts. Podem observar que aquesta transici espiritual ha estat heretada per moltes societats actuals.
De fet, aquest ser adoptava un odi atroç pels vius, molt similar al que veiem actualment. As que fins i tot savis com Cicern escriuran que mentre uns pensaven que la mort separava l'ànima del cos, altres creguin que es dissipava amb velocitat mentre un darrer grup considerava que viure a per sempre.
El viatge al ms enll en l'Imperi Romà
El viatge al més enllà dels romans és ben conegut avui dia. En el seu moment havien de col·locar un òbol, una petita moneda de plata, sota la llengua del difunt. Aquest seria el tribut a pagar a Caront, el barquer que els esperaven a la llacuna Estígia per creuar a l'altra riba. Es creu que aquesta cerimònia va tenir el seu origen en temps dels etruscos, poble que habitava anteriorment les terres que avui són Itàlia.
Arribats a la riba contrària al passeig que els proporcionava Caront, un romà es trobava amb Cèrber. Aquest famós can posseïa tres caps, i era propietat del Pare Dis, veritable déu del ultramón. Així doncs, el gos és amistós amb tota ànima, llevat que tracti d'escapar sense autorització, el que ho torna agressiu.
Aquesta és realment la llegenda després de la creença que Cèrber és un gos de l'infern veritablement brutal. Encara que en realitat, més enllà de la seva llarga cua de serps i els seus tres caps, també va ser usat prèviament en la mitologia grega i heretat pels romans, com tantes altres deïtats.
Els jutges del més enllà en l'inframundo romà
Arribat aquest punt, apareixien els tres jutges que jutjarien cada ànima romana. Ells són Minos, Aeacus i Radamantos. Així doncs, a cada persona li tocava narrar la seva vida, després del que se'ls ungia amb aigua del riu Leta. Aquest és un dels 5 que discorren el ultramón romà. Així doncs, aquest líquid purgava de tota existència terrenal, caient en l'oblit.
Després arriba el viatge fins als camps Elisis, que en realitat és una mena de paradís per als bons guerrers. No obstant això, els ciutadans exemplars acabaven en Asfodel, mentre que els penitents viatjaven fins al terrible Tàrtar. Aquesta era la purga per ofendre els déus. Segons fos el crim en vida, més o menys temps durava el càstig, però no era etern.
Cal destacar que el Pare Dis, amo de Cèrber, feia la feina que no feia el veritable déu de la mort, que es deia Mors o Tànatos. No obstant això, no decidia sobre qui moria o no. en aquest cas recordarem a les tres parques, Nona, Morta i Desena. També originàries de l'antiga Grècia, eren els que regien els destins romans.
Així era el més enllà en l'Imperi Romà. No obstant això, tot va canviar quan van abraçar massivament el cristianisme i van començar a creure en una vida després de la mort. Corria aproximadament l'any III dC
Per Pere, redactor de la Gran Germanor Blanca, vist en arquehistoria
