Qui més qui menys sap que l'ànima, després de la mort física, es despulla del cos i irromp en una nova esfera de realitat en la qual hi ha tantes franges vibratòries o espais dimensionals com estats emocionals, desitjos i creences pugui arribar a albergar una persona. Des de les capes més denses en què habiten els éssers que segueixen aferrats a un món material al que ja no pertanyen i aquells que pateixen a causa dels seus propis sentiments de culpa i remordiment, fins a les més altes cotes que acullen als qui sintonitzen obertament amb les més belles ressonàncies d'amor, alegria, goig i concòrdia.
M'estic referint a l'esfera astral, un món intermedi que fa de pont entre el món terrenal i el món espiritual, i en la cúspide es troba el pla Mental; una extensa zona de confluència en la qual conviuen harmoniosament aquestes refinades freqüències de tipus emocional, amb les múltiples formes de pensament que discorren alienes a l'influx de les baixes passions.
En les antigues escriptures vèdiques no hi ha cap referència sobre un pla situat entre l'esfera astral i la causal. Per a aquests savis pre-hinduistes en cada cicle vital l'ànima de l'home romania tancada en tres cossos diferents: el físic, l'astral i el causal. El físic, òbviament el més dens i restrictiu dels tres, contenia els instints vitals de l'ésser humà; l'astral albergava tant la psique com els aspectes emocionals d'una persona i, finalment, el causal, era el vehicle amb el qual es podia accedir al subtil món de les idees. Els teòsofs però en descriure la constitució septenaria de l'ésser humà, van atorgar al cos astral la totalitat de la seva dimensió emocional i van dividir els aspectes mentals en dos cossos ben diferenciats: el causal, dotat d'una ment superior i abstracta (rages) i el mental, encarregat d'allotjar una ment inferior concreta, racional i egoica, que se situaria a la cúspide de l'anomenat "quaternari inferior". Aquesta ment inferior que els teòsofs van extreure dels antics textos vèdics i el nom en sànscrit (kama-manas) significa "ment de desig", és el cos mental que resideix en el pla mental (dins de l'esfera astral) i que al costat de els aspectes físics i emocionals d'una persona conformen la personalitat transitòria que l'Ésser adquireix per a cada nou cicle vital.
En resum, que un cop completada l'experimentació en els mons físic i astral (emocional), qui hagi estat capaç de deixar enrere l'enveja, la gelosia, la rancúnia, els bastos desitjos materials i tot el cúmul de denses emocions i confusions que no feien més que enterbolir l'autèntica magnificència del Ser, tindrà el privilegi de gaudir d'una vida summament plaent en un entorn molt més subtil, lluminós i radiant que qualsevol altre dels que poblen l'enorme esfera astral.
Es podria dir que el grau de felicitat, pau i lucidesa en què aquí un es troba, es correspon amb el veritable "cel" a què al·ludeixen la majoria de les religions en el sentit més místic i profund, o al Devachán de les antigues tradicions esotèriques; és a dir, un espai dimensional que transcendeix els tradicionals sistemes de creences del medi astral i en el qual es gaudeix de la major de les dites fins al moment d'haver de tornar a néixer.
En el pla mental se sap bé que tot ésser persegueix una mateixa finalitat: redescobrir-se a si mateix com a ésser diví, etern i immortal, amb la qual cosa no hi ha lloc aquí per a les creences excloents ni les identificacions amb símbols i rituals que separen uns i altres. Però transcendir un sistema de creences no vol dir haver de renunciar a una creença en particular ni a la fe, al contrari, un pot seguir professant un determinat credo sol que en fer-ho des d'una perspectiva molt més elevada això porta amb si un major grau de coneixement i comprensió. Una comprensió que passa necessàriament per un profund i sincer respecte per la diversitat. I és que de res serveix portar una vida consagrada al culte religiós o l'espiritualitat mentre hi hagi un component d'aversió cap a altres ideologies de caràcter existencial així com un cert menyspreu per altres formes de pensament basades en la incredulitat i l'escepticisme.
Per sorprenent que sembli, moltes de les persones que en el seu actual vida terrenal manifesten un clar desinters per tot allò que pugui emmarcar dins de l'àmbit de l'espiritual, probablement en anteriors episodis de la seva existència habrn dedicat vides senceres al culte religiós ia la adoracin. La seva falta d'interès en aquesta vida podra molt bé ser degut a que la seva propòsit en aquesta ocasi estarà fixat a perseguir altres fins, desenvolupar-se en altres vies de coneixement o simplement en experimentar altres facetes de la vida, però en qualsevol cas ningú posa en dubte que fins als ms acrrimos ateus poden ser persones tan nobles, lleials, honrades, compassives, bondadoses i altruistes, com aquelles a qui els atribueix una tendència ms espiritual.
Hi ha una bonica cita d'Emmanuel Swedenborg que diu El Cel est dnde l'home ha col·locat el seu cor. És a dir, que els nostres interessos i motivacions en la vida terrenal és el que determinar el nostre lloc en el cel. As és que quan l'eix central al voltant del qual gira la vida d'una persona és la seva dimensió intel·lectual, com sol passar en el cas de científics, estudiosos, escriptors, filsofos i tot aqu l la energia predominant sigui de tipus mental; tamb ells trobaran en aquest pla el seu lloc de consonància i aqu es dirigirn sempre que no s'hagin estat prèviament retinguts per franges ms denses de energia a causa dels seus propis desitjos i afeccions materials, emocionals i fins i tot mentals que es troben disseminats pel vast astral.
La segona mort
No obstant això, tot i que en els innombrables mons que orbiten el plànol mental no existeix vellesa, malaltia ni mort, els éssers que all resideixen no poden deixar de sentir-se una mica inquiets davant la certesa que tard o d'hora deure n despullar del seu cos mental i transitar a una nova esfera de realitat de la qual amb prou feines saben res; l'esfera causal. O sigui, una cosa semblant al que li passa a l'home en el pla fsic davant la incertesa del que pugui passar-li al exhalar el seu darrer alè, encara que en aquesta ocasi amb una diferència significativa. El temor a què un s'enfronta aqu ja no és el de si hi haur o no hi haur 1 ms all on la vida segueix, doncs a hores d'ara qualsevol habitant de l'esfera astral sap perfectament i per experiència pròpia que la vida és inherent a l'Ésser i que aquesta no cessa en mudar el seu cos, de manera que el motiu de la seva inquietud és un altre. El cos mental és el ms subtil dels quatre cossos inferiors de l'ésser humà (físic, etèric, astral i mental) i en ell resideix la identitat personal i l'ego. Per tant, l'ésser que està a punt d'abandonar el pla mental per disposar-se a ingressar de manera conscient al pla causal, el repte al qual s'enfronta és ni més ni menys que el d'haver de desprendre de la seva personalitat.
Però què és la personalitat?
La personalitat de qualsevol individu aglutina tot un cúmul de referències a la seva persona com són ara un nom, un rostre, un cos, una història, unes arrels, un país de residència, una funció social, un ofici, uns llaços familiars i afectius, unes creences, unes ideologies, unes habilitats, uns gustos, etc., així com tot un seguit de vivències que han anat modelant un caràcter, una forma de ser i una empremta molt particular que l'identifica com un ésser únic i irrepetible.
És comprensible, doncs, que davant l'expectativa d'haver d'abandonar tot amb el que un s'identifica i sent com a propi, aparegui inquietud i fins i tot por, doncs a priori, això semblaria ser alguna cosa semblant a la pròpia extinció. Aquesta és per tant la més dura prova a la qual un s'enfronta a aquest nou trànsit ja que la personalitat que va forjar en el pla físic i que li ha anat acompanyant al llarg de tot un cicle vital, astral i mental, està tan summament arrelada al que cada un creu ser, que resulta tremendament difícil imaginar-se una vida sense ella. I l'ego per part seva, encara que molt més debilitat en aquestes elevades regions que quan estava recobert per múltiples capes de desig, necessitat i instints primaris, també s'oposarà amb totes les seves forces a què es produeixi el que en últim terme resulta del tot inevitable : la seva dissolució.
Aquesta és la "segona mort" a la qual un s'enfronta al veure concloure la seva estada al subtil món de manifestació mental. Però desprendre del cos mental i la personalitat que aquest porta amb si en cap cas suposa aniquilar l'Ésser, ja que tot el que ha esdevingut en les nostres vides queda perfectament recollit i integrat en una consciència major; la consciència del nostre veritable Jo.
Creuar per tant el llindar de l'esfera astral vol dir abandonar definitivament els diferents mons d'il·lusió en què havíem estat vivint fins llavors per tornar al imperible món espiritual al qual pertanyem. És com retirar el espès vel que s'interposava entre l'ésser egoico de la vida actual i l'Ésser diví i etern que sempre ha estat present en el més profund del nostre interior. Precisament en això consisteixen les ancestrals disciplines del ioga i la meditació. En els seus múltiples variants totes elles el que fan és portar-nos a un estat de calma interior que ens permeti transcendir els embolcalls física, emocional i mental, perquè d'aquesta manera puguem unir-nos a la nostra essència més pura i primordial.
Aquesta sensació de pau, comunió i felicitat serena que tan bé coneixen els que practiquen regularment alguna d'aquestes tècniques, és el que millor pot explicar en què consisteix dissoldre la nostra personalitat o Jo inferior, a la magnificència del nostre esperit, Jo Superior o veritable Ésser.
Autor: Ricard Barrufet Santolària, redactor en la gran família de hermandadblanca.org
del llibre: "Plans d'Existència, Dimensions de Consciència"
www.afrontarlamuerte.org -
