El pla Causal, l'estatge del nostre esperit

  • 2016

En anteriors articles vam veure com després de la mort del cos físic tot ésser humà accedeix indistintament de quina sigui la seva creença al pla Astral, un nou món de manifestació emocional en què hi ha tantes franges vibratòries com estats emocionals, desitjos i creences pugui arribar a albergar una persona. Vam veure també que a la cúspide d'aquesta mateixa esfera es trobava el pla Mental o Devachán, un món de manifestació molt més subtil que l'anterior però igual de transitori i impermanent ja que també hi caldrà afrontar tard o d'hora una "segona mort" que ens conduiria a un estat de consciència molt més gran; la consciència del nostre veritable Ésser.

Aquest és el llarg periple que recorre l'ànima al finalitzar cada cicle vital, astral i mental fins a arribar al pla Causal que és on reposa el nostre esperit. En aquest pla es troba el nostre veritable llar, és l'autèntic món espiritual del qual partim en el seu dia prometent encaridament no oblidar mai qui som realment encara sabent que aquest bell record no podria més que acabar sent vetllat per les vestidures astrals amb què ens emboliquem durant el nostre descens a la matèria i sepultat sota el pes de la carn. No obstant això, un cop creuem el llindar de l'esfera Causal de tornada a Casa tot surt novament a la llum de manera esplendorosa. És com quan en despertar d'un profund somni ens adonem entre la vergonya i la perplexitat que tot el somiat ser viscut, gaudit o patit com a real. Això vol dir que accedir conscientment al pla Causal suposa despertar a un nou estat de vigília (de consciència) en què per fi ens reconeixem com a autèntics éssers divinales, eterns i immortals.

El pla Causal vindria a ser el món intel·ligible o món de les idees al qual es referia Plató com la "autèntica realitat" en què jaurien les "idees pures" com perfectes models de creació, però la projecció en el món sensible (el pla terrestre) acabaria mostrant un reflex distorsionat i imperfecte d'aquesta realitat. També aquí hi hauria el "inconscient existencial" a què al·ludien Víktor Frankl i Carl Jung en sostenir que l'inconscient de l'ésser humà en cap cas era la part sobrant del conscient sinó que estava dotat de contingut propi (per aspectes com l'art, la creativitat, la bellesa, l'amor, la fantasia, la inspiració ...); i és també aquí on les més antigues tradicions espirituals situen la ment superior (manas) que al costat de la intuïció (buddhi) ia la pròpia essència primordial (atma) constitueixen de manera unificada una "monada individual" que coneixem pel nom d'esperit, jo Superior o simplement l'Ésser.

Perquè s'entengui una mica millor. Podem assemblar la totalitat del nostre Ser a un gegantesc iceberg en el sentit que només la petita porció que treu el cap a la superfície (el pla físic) representa la part visible del nostre Ésser, o sigui, la nostra personalitat actual. Això vol dir que hi diguem un 99% restant que estaria submergit sota el que seguint amb aquest símil podríem denominar les aigües del nostre inconscient, és a dir, inaccessible a la nostra ment inferior o egoica. No obstant això, qui tingui el suficient intersi determinació per llançar-se a bussejar en aquestes aigües, podrà anar aprofundint en la magnificència de la seva naturalesa primordial i anar descobrint progressivament parts de si mateix que permanecan ocultes al seu interior. I si recordem la premissa hermtica de correspondència com és a dalt és a baix, qui veritablement aconsegueixi arribar a conèixer-se a si mateix en la seva totalitat, conèixer la Veritat de totes les coses.

La interacció entre Alma i Esperit

Arribats a aquest punt convé aclarir una mica millor el que entenem per ànima i el que entenem per esperit, ja que en funció de la doctrina que s'observi el seu significat difereix per complet i això provoca lgicament una major confusió.

L'esperit és el nostre veritable Jo, és l'essència o espurna divina que emana de l'Esperit nic, Déu, Al, Tao, Brahman, Absolut o com vulguem anomenar-lo. L'esperit és consciència, llum, saviesa, amor, bondat, compasin i tot allò que vulguem atribuir-li a Déu, tot i que ara, estant com estem de viatge, tota aquesta lluminositat que ens és pròpia amagada sota mltiples vels d'ignorància.

El nostre objectiu consisteix per tant en aconseguir fer caure cada un d'aquests vels que ens mantenen en la penombra i anar recuperant de manera progressiva nostre resplendor natural. I això només podem aconseguir-ho mitjançant l'experimentació directa en els plànols inferiors d'existència; és a dir, descendint a la matèria o mons il·lusoris de creació mental i emocional. Però no és l'esperit qui viurà totes aquestes experiències de primera mà ja que ell no pot anar més enllà del món espiritual. Els descensos als plànols inferiors els realitza l'ànima.

Així és com l'ànima es converteix en la dipositària de tot el que experimentem en la nostra vida terrenal. És com un instrument més al servei de l'esperit tot i que, a diferència dels cossos subtils, l'ànima no mor mai atès que la seva composició és de la mateixa naturalesa divina que l'esperit. Així com l'esperit és una emanació de l'Esperit Únic (Déu), l'ànima és una emanació de l'esperit, una porció d'esperit revestida de diferents cossos especialment dissenyats per a habitar en cadascun dels diferents plans als que baixa a la recerca d'experiències. I cada vegada que conclou un cicle vital, l'ànima es va despullant de cada un dels cossos en què estava embolicada per tornar a l'esperit al qual pertany. Aquesta reabsorció de l'ànima en l'esperit té lloc en el pla Causal.

Veiem llavors que d'una banda tenim l'ànima com a portadora d'un corrent de consciència limitada al cos en què es troba, i de l'altra a l'esperit amb una consciència o ment superior (manas) que reposa en l'inconscient espiritual (pla Causal). Mentre que l'ànima cohabita amb la ment inferior (kama-manas), la qual s'identifica amb l'ego i la personalitat, l'esperit atresora tota la saviesa adquirida al llarg de les innombrables existències per les quals ha anat passant cada individu.

Així és que si accedir al pla Causal vol dir tornar a l'esperit, imagineu la tremenda expansió de consciència que es produeix en unir la nostra ment inferior (la de la vida actual), amb la nostra ment superior (la de totes les vides). Aquest moment serà sens dubte com una explosió de lucidesa tan radiant i lluminosa que recordarem a l'instant haver lliurat mil batalles en mil territoris i sota mil banderes.

Però no confonguem aquest meravellós estat expansiu de consciència amb la il·luminació o estat nirvánico del que ens parlen budistes i hinduistes. No hi ha dubte que el coneixement que tenim en aquest pla és centenars de vegades més gran que el que teníem en qualsevol dels anteriors plans d'existència ja que aquí ja som al Ser conscient. No obstant això no és aquest el final del trajecte, es tracta un cop més d'un estat transitori en què per seguir avançant per la senda de l'ascensió serà necessari haver de tornar a néixer.

Renaixement i Ascensió

Com bé sabem tot ascens evolutiu requereix d'innombrables existències perquè vida després de vida i com si d'un globus aerostàtic es tractés nostre esperit pugui anar-elevant fins al capdamunt de l'esfera Causal. Fem servir per a això el principi de Renaixement, que tot i el que pugui creure no es tracta d'un axioma que pertanyi a una religió, credo o filosofia en concret, sinó que obeeix a una llei immutable de caràcter natural els efectes al no entendre de dogmes ni creences afecta tothom per igual.

És una cosa semblant al fenomen de la gravetat. La gravetat és una llei física universal que influeix sobre tot el que estigui en el seu àmbit d'actuació. Sabem amb certesa que el nostre planeta i per extensió tots els altres cossos celestes de l'univers posseeixen un camp gravitacional de força proporcional a la seva massa on qualsevol subjecte o objecte que hi penetri serà atret inevitablement cap al seu centre. Existeix no obstant això una zona limítrofa en què tot i que aquesta influència segueix estant present el seu poder d'atracció s'ha debilitat de tal manera que el subjecte o objecte en qüestió en lloc de ser atret cap al centre simplement manté les distàncies. Aquesta és la zona orbital en què es troben els satèl·lits que giren al voltant de la Terra però sense risc de precipitar-se sobre ella. I està finalment l'espai exterior el qual queda lliure de tota influència gravitacional.

Bé doncs el principi de Renaixement té una operativa molt similar a la llei de la gravetat. Tots estem exposats a aquest principi en la mesura que les nostres intencions, voluntats, pensaments, desitjos, paraules i accions, que en últim terme són el reflex de la nostra consciència, ens obliguen a encarnar una vegada i una altra per tal de satisfer, aprendre, corregir i compensar determinades situacions del passat. Però un cop esgotada tota la nostra deute kàrmica i aconseguida la suficient elevació espiritual com per no haver de tornar novament a la Terra a la recerca de noves experiències i coneixement, serà com ascendir fins a la zona orbital des d'on podrem observar el món i les seves vicissituds però ja lliures del poderós influx que emet el seu camp d'atracció. Aquesta serà la tan anhelada alliberament del cicle de mort i renaixement.

Així és que un cop arribem les més altes cotes de l'esfera Causal, allà on els efectes de la dualitat queden reduïts a la mínima expressió, vam començar a albirar una realitat molt més veraç i expansiva; la que ens ofereix la consciència Crística o búdica. Però per accedir a aquesta nova esfera de la realitat serà necessari un cop més haver de transcendir el plànol Causal, i perquè això es produeixi de manera conscient caldrà haver integrat prèviament en el Ser una nova expansió de consciència.

Aquest nou "despertar" arriba a les nostres vides quan l'Ésser aconsegueix la zona intermèdia que hi ha entre l'esfera Causal i l'esfera Crística (l'inici de la zona "no-dual"). Quan això passa la connexió que s'estableix entre l'esperit i l'ànima encarnada fa que comenci a percebre una absència de confrontació entre els parells d'oposats. El que fins llavors solíem qualificar d'bo o de dolent, d'encert o error, de just o injust, comença a cobrar ara un nou significat. Deixem d'identificar-nos sistemàticament amb una de les dues polaritats inherents al món manifestat i passem a situar-nos en una posició més elevada i unitària la perspectiva ofereix una visió de la realitat molt més integradora. És en aquest punt quan connectem amb la consciència crística, una energia de molt alta freqüència que fa que la nostra vida terrenal es torni molt més amorosa, pacífica i conciliadora.

Autor: Ricard Barrufet Santolària

del llibre: "Plans d'Existència, Dimensions de Consciència"

www.afrontarlamuerte.org -

Article Següent