El Regne Perdut de Agharti o els nostres records del Món Subterrani. Part 3.

En aquest article continuarem analitzant el mite de Agharti. Per a una millor comprensió, es recomana la lectura prèvia de la primera i segona part.

Tancàvem l'últim article, fent referència a Presti Juan, un Rei mític que diuen governava el regne subterrani de Agharti, i que va arribar a ser conegut com "El Rei del Món". Però ... què hi ha de veritat és aquesta llegenda? On acaba la fantasia i comença la realitat? Intentarem donar una resposta, repassant les opinions de diversos experts que han aprofundit en el mite al llarg de la història

relats Medievals

La creença en el "Rei del Món" de Agharti va ser expressada en primer lloc per Athanasius Kircher en la seva obra "Mundus subterraneus (1665)", en la qual situa el cor del regne de Preste Joan a Mongòlia. Seguidors posteriors d'aquesta teoria han citat evidències que l'imperi d'aquest Rei abraçava "les tres Índies i les terres que s'estenien més enllà de l'Índia". Més recentment, André Chaleil declarar en el seu llibre "Les Grands Inities de La nostra Temps (1978)" el següent:

"Després de tot, els esotèrics de totes les èpoques han parlat del regne subterrani de Agharti, i si pensem en l'Edat Mitjana veurem que l'enigmàtic Presti Joan no era altra cosa que l'entitat governant sobre i es vas t o i desconegut regne".

Baring-Gould en el seu llibre "Cliff-Castles and Cave Dwellings in Europe (1911)" explica una altra història sorprenent sobre un descens a un misteriós món subterrani.

"S'explica una història del pare Conrad, el confessor de Santa Isabel de Turíngia, un home bàrbar i brutal, que va ser enviat a Alemanya per Gregori IX per cremar i massacrar als heretges. El papa el va anomenar el seu 'dilectus filius'. En 1231 es va veure implicat en una controvèrsia amb un professor herètic que, batut en els seus arguments, d'acord amb el relat de Conrad, es va oferir mostrar-li a Crist i la Verge Beneïda, els qui amb els seus propis llavis ratificarien la doctrina ensenyada pel heretge. Conrad va acceptar i va ser conduït a una cova a les muntanyes. Després d'un llarg descens, van entrar en un saló brillantment il·luminat en què estava assegut un rei sobre un tron d'or. L'heretge es prosternà amb adoració i va demanar a Conrad que fes el mateix; però aquest va treure una hòstia consagrada i va conjurar a la visió, en el moment tot va desaparèixer ".

Sembla inqüestionable la similitud entre aquest "R ei sobre un tron daurat amb el Rei del Món de Agharti.

Si ens endinsem una mica ms en la història, trobem que la fbula alemanya del Flautista d'Ham i ln, es troba tamb vinculada amb la llegenda de Agharti per sorprenent que sembli.

Harold Bayley i Robert Dickhoff estaven convençuts que la fbula estava basa dóna en certs esdeveniments reals, i que l'esmentat flautista va ser un habitant del món subterrani.

Dickhoff diu es:

Hi ha una història ben coneguda, explicada i recontada, que parla d'una ciutat d'Alemanya anomenada Hameln que pateixi la plaga de les rates, i d'un estranger que amb l'efecte sonor de la seva flauta m gica encant als animals perquè el seguissin a un lloc on tots ells van ser ofegats. I com, després de negar-se a pagar la recompensa acordada al flautista, de nou utilitzar aquest la màgia de la seva flauta tocant altres melodies que van encantar a tots els nens de Hameln perquè li seguissin. Quan va haver portat als seus vctimes a una certa muntanya, va aparèixer un passadís ocult a través del qual van passar tots els nens i el flautista i no van tornar a ser vists mai .

Dickhoff es pregunta llavors: "Què coneixement tenia l'estranger d'aquell passadís o túnel, i on va arribar realment amb la seva càrrega humana? ". Suggereix que el seu destí era Agharti, i afegeix "No totes les similituds poden ser sempre coincidència".

Harold Bayley va més enllà, i s'especula que el flautista i els nens van entrar en un passadís a les muntanyes Koppenburg d'Alemanya. Potser la veritat del que ha passat mai es comprovi, però no hi ha dubte que alguna cosa cert ha d'existir en una llegenda que es repeteix tantes vegades, i en tantes parts del món.

L'altre viatge de Colom i les Llegendes Americanes

El gran Crist o bal Colom, descobridor d'un nou món, figura també en la mateixa llegenda. Segons diversos relats del seu viatge a Amèrica, ell havia escoltat històries d'enormes passadissos subterranis prop de les Antilles, xiuxiuejats pels caribenys en l'any 1493.

Els nadius afirmaven que a l'antic regne de les guerreres femenines, les "A mazonas" (de les que es diu s'havien assentat a la Martinica), hab í a túnels que s'estenien "més enllà del coneixement de l'home". Les amazones els utilitzaven com a refugis quan eren atacades per enemics o assetjades per qualsevol tipus de perill. Allí es podien amagar, i si els avenços de l'enemic persistien, podien enganyar per endinsar-se en la xarxa de túnels subterranis, on acabaven trobant els seus perdició. No obstant això, n o ha cap prova que Colom descobrís l'origen o l'abast d'aquests passadissos. El que va arribar a saber, nosaltres mai ho sabrem.

També hi ha considerables evidències històriques d'enormes xarxes de túnels subterranis tant a l'Amèrica del Nord com en la del Sud i Central; el mateix pot dir-se de l'altre costat de l'Atlàntic a l'Àfrica, Europa i Àsia, que seran tractades més endavant. De moment, només cal dir que l'evidència reforça l'afirmació que la llegenda de Agharti era mundialment coneguda des de molt antic, i aquest en si mateix, ja constitueix un fet extraordinari.

Paraules Sàvies de l'Índia

Hi ha un altre continent al qual hem de dirigir la nostra atenció, ja que particularment des dels seus antigues tradicions i ensenyaments emergir un quadre més complet de Agharti. Aquest continent era l'Índia, i com a resultat directe de les investigacions allà realitzades, el món subterrani va passar de ser només una llegenda, encara que molt popular, a convertir-se en punt central d'un intens estudi en investigació.

Com sabrà qualsevol que tingui el més lleuger coneixement sobre l'Índia, la seva cultura és una mina absoluta de saber antic i llegendes còsmiques, i l'estudi de la seva història és realment fascinant i ple de meravelles. Encara que aquesta "història" està autoritzadament documentada des del segle VI abans de Crist, en gran part el que va passar en temps prehistòrics va ajudar a donar forma a la civilització de l'Índia, i va donar lloc a les grans filosofies morals que segueixen fluint avui en dia sobre milions de persones a tot Orient. Les més antigues obres literàries de l'Índia són els himnes del Rig-Veda, que certament estan basats en tradicions orals molt més antigues, i descriuen la invasió de les tribus àries, la fusió amb la població local entre els anys 1700 i 1200 a C va donar lloc a la nació moderna. No obstant això, són els temps anteriors a aquest període els que tenen més interès per a nosaltres, ja que d'ells procedeixen les primeres històries d'un món subterrani.

Aquestes eres prehistòriques són conegudes amb el nom de pre - vèdiques (és a dir, anteriors als textos del Rig-Veda), i durant les mateixes, l'Índia s'estenia sobre una zona molt més gran que l'actual. D'acord amb el gran orientalista anglo-germànic P rofesor Friedrich Max Muller (1823-1900), en el seu vast estudi "Sacred Books of the East (1875)", en aquell temps hi havia tres Índies: una de superior, una inferior i una occidental .

Muller diu que l'Índia occidental era el que avui és l'Iran, i entre altres països considerava part d'aquesta nació a l'Tibet, Mongòlia ia les regions tàrtares de Rússia.

També afirma que hi ha bones raons per sospitar que les grans civilitzacions del món primitiu -Egipte, Grècia i Roma- van rebre realment les seves lleis, arts i ciències d'aquesta Índia pre-vèdica en on una vegada van habitar diverses races que van precedir a la nostra.

"Una de les tradicions universals acceptades per tots els pobles antics consisteixi en què hi va haver moltes races d'homes anteriors a les nostres races actuals. Cadascuna d'elles era diferent de la que li precedi, i cadascuna va desaparèixer quan va aparèixer la següent.

El professor Muller cita un antic manuscrit brahmnico The Code of Manu, que parla de l'existència de sis races anteriors a la nostra, i cita: I all van sorgir de Swayambhouva, o l'ésser que existeix per si mateix, sis manus, cadascun dels quals va donar lloc a una raça d'homes. Aquests manus, tots poderosos, dels que Swayambhouva és el primer, en el seu temps van produir i van dirigir cadascun aquest món compost d'éssers mvile s i inmviles.

El professor Muller ens diu tot seguit que en el cor d'aquest bressol de la humanitat fava una illa assentada enmig d'un gran mar interior. Aquest mar ocupava el que són ara els llacs salats i els deserts d'Àsia Central fins al nord de la cadena muntanyosa de l'Himàlaia. L'illa era molt bonica i sobre ella habitaven els darrers restes de la r a za que precedi immediatament a la nostra. Aquelles gents eren una espècie veritablement notable. D'acord amb el professor:

Aquesta raça poda viure amb igual facilitat en l'aigua, aire o foc, ja que tenia un control il·limitat sobre els elements. Eren els H ijos dels D ioses. Van ser ells els que van impartir a l'home els ms estranys secrets de la Naturalesa i li van revelar la paraula inefable i ara perduda. Aquesta paraula ha recorregut el Globus, yan roman com un eco allunyat i moribund en els cors d'alguns homes privilegiats.

No obstant això, malgrat els seus poders absoluts, aquests pobles no van poder evitar la desapariciny extinció final de la seva illa, a la qual anomenaven Shangri-La. Es creu van ser destruïts per un holocaust d'algun tipus. El nom Shangri-La, va ser recuperat per James Hilton per il·lustrar la seva meravellosa novel·la Horitzons Perduts, que en certa manera fa referència al mateix mite.

Potser, però, la informacinms interessant que procedeix d'aquesta investigaci és que aquesta illa perduda estava unida al continent per mitjà de tnels secrets.

No hi hagi comunicaci amb la bella illa per mar, però passadissos subterrneos que només coneixien els caps comunicaven amb ella en totes direccions. La tradici assenyala a moltes de les majestuoses ruïnes de l'Índia, Ellora, Elephanta, i la cavernes de Ajunta -en les cadenes montaosas de Chandor-, amb les que estaven comunicats aquests mons subterr nis.

El professor, juntament amb alguns dels seus successors, es va preguntar si aquesta descripció d'una illa perduda podria ser una variant de la llegenda de l'Atlàntida, i va sospesar les implicacions que la tradició sobre una massa de terra que va desaparèixer sota les aigües, fora d'alguna manera traspassada des de l'oceà Atlàntic al continent de l'Índia. Es podria reflexionar llargament sobre això.

Mentre el professor Muller estava escrivint i publicant la seva obra mestra, un profà francès que vivia a l'Índia, es va sentir fascinat pel tema; en particular pel saber popular sobre mons anteriors al nostre. Igual que l'orientalista anglo-germànic, aquest francès va escoltar les referències sobre un regne perdut i sobre l'existència d'una xarxa de passadissos subterranis que connectaven amb ell. Però ell va decidir investigar sobre el terreny per descobrir si la llegenda era o no alguna cosa més que això.

Aquest francès es deia Louis Jacolliot, i la seva investigació anava a començar a desvetllar el misteri de Agharti.

La història de Louis Jacolliot serà desvetllada en el proper article. Mentrestant, espero que hagueu gaudit de la lectura, i que els secrets del Regne de Agharti hagin despertat el vostre interès, i potser algun que altre record oblidat.

FONT; "El Món Perdut de Agharti" d'Alec McClellan