Un cop Chesterton va dir que "els àngels saben volar perquè es prenen a si mateixos a la lleugera". Un veu tants rostres enfosquits per la serietat que seria comprensible si estigués provocada pel dolor. Però aquesta classe de serietat que arrossega l'ésser humà a la terra i mata la vida del seu esperit no és filla del dolor, sinó de cert tipus de representació en la qual l'actor s'enganya a identificar-se amb el seu paper.
Quan els nens participen en la representació també ho fan amb seriositat, però és diferent, perquè el nen és conscient que només és un joc i la seva serietat és una forma indirecta de divertir-se. Però en l'adult aquesta serietat es converteix en vici, perquè transforma el joc en religió, identificant-se amb el paper o posició en la vida que tant tem perdre. Això passa especialment quan la persona no il·luminada arriba qualsevol nivell de responsabilitat; desenvolupa una falta de lleugeresa, d'abandó, i una rigidesa que indica que està utilitzant la seva dignitat com unes xanques per mantenir el cap per sobre de l'adversitat.
El problema rau en el fet que, en lloc de representar el seu paper, és aquest el que el representa a ell, convertint-li en la riota de tots els que l'observen a través de la seva disfressa.
El missatge de la saviesa oriental és que les formes de la vida són maia i, per tant, des del punt de vista de la realitat, no tenen profundament de serietat. Doncs el món de la forma i de la illusi que la majoria pren com reals, no és altra cosa que una mena de representació teatral de l'Esperit, o, com ho han anomenat els hind és, la dansa de Siva. l és l'il·luminat que s'uneix a ella sent conscient que és un joc, ja que l'ésser humà pateix noms perquè es pren seriosament el que els déus han creat per pura diversi. D'aquí que l'ésser humà noms es converteix en un ésser humà quan perd el sentit de la lleugeresa dels déus. Doncs els déus (o budes, o el que prefiris) són simplement la nostra pròpia ims ntima essència, que podrà fer aicos i reduir al no-res l'univers en un moment si volgués .
Però no és es, i els mons continuen movindose amb el propòsit diví d'un joc, perquè, de la mateixa manera que un msic, és un creador que es delecta en confeccionar un ritme i una melodia. Unir-se al seu joc no és un deure, sinó un gaudi, i qui no ho vegi d'aquesta manera no podr participar en l ni comprendre-ho.
Autor: Eva Vila, redactora en la gran família hermandadblanca.org
FONT: Convirtete en el que ets d'Allan Watt
