Tinc 42 anys i nac a Arezzo (Toscana, Itàlia). Sóc psicleg i psicoterapeuta especialista en pors greus. Estic divorciat, i sense fills. Poltica? Noms crec en el cmbiate a tu mateix. Sóc agnstico. Sóc mestre d'arts marcials. He escrit L'art del canvi, Teràpia breu, filosofia i art i Por, pnico, fòbies (Herder)
KUNG FU
Nardone és mestre de kung-fu perquè veu ah les claus de la seva psicoteràpia: mxima eficàcia amb mínim esforç, em diu. Giorgio Nardone format a Palo Alto (Estats Units) amb Paul Watzlawick és una de les msnotorias figures internacionals en el tractament de fòbies, pnico, ansietat Sosté que la teva por és una fantasia elaborada per la teva mente.Y que, per tant, la teva ment pot fcilment vèncer amb una altra fantasaY l idea estratègies per guiar fantasas.Trabaja a Itàlia, i s'ha explicat en l'Institut Gestalt de Barcelona. Aprenc de Nardone de sentir por és normal i que avergonyir de la teva por és fraguarte una futura fòbia, que el valor neix de mirar les pors a la cara i que admetre teva fragilitat et donarà força.
Què és la por?
-És una reacció natural d'autoprotecció davant l'entorn. Gràcies a la por som vius!
-¿Viva la por, doncs?
-Depèn: si la por es desboca, et limita, et bloqueja i es converteix en enemic.
-Fins a quin extrem pot desbocar-?
-Fins tenir-li por a la por: el pànic. No és ja una fòbia, que és una por lligat a una cosa o situació concreta. No: un atac de pànic es deslliga per por de tenir-lo. I la por és tal que el teu organisme es col·lapsa, es bloqueja, quedes paralitzat.
-I què sents físicament?
-Vértigo, suor, el teu cor bat fins a semblar que es trenca, sents que et asfíxies i que vas a morir-te o tornar-te boig.
-I t'espantes cada vegada més, és clar.
-Però aquest cercle pot ser trencat: les pors patològics, les fòbies, es curen. I el pacient torna a ser lliure per viure.
-Com?
-Hi ha sistemes diversos. Uns busquen la causa de la por perquè el pacient ho venci amb la seva voluntat, alguna cosa fatigós i llarg. Jo prefereixo desviar l'atenció del pacient de la seva por, i de sobte descobreix que l'ha vençut! És més ràpid.
-¿Desviar l'atenció?
-Sí, amb alguna estratègia particular segons cada cas, segons cada fòbia. Per això l'anomeno "teràpia breu estratègica".
- Pose-me'n exemples.
-Vaig tenir un pacient que tenia por de les ombres, i ....
- A les ombres? No és possible ...
-Sí ho és: podem tenir por de tot. Poden donar-se milers de tipus de monofobias: vaig a un altre que temia a les ampolles destapades !. Un altre, als angles: ¿no és un espant viure tenint por als angles?
- Per descomptat ...
-Segueixo amb el de les ombres: per evitar-les, vivia a les fosques, amb persianes baixades, sempre en penombra ... I fins i tot quan anava al seu psicoanalista, parlaven a les fosques! I així portaven ja set anys.
- ¿I quina estratègia va fer servir vostè?
-Li vaig persuadir que com més temps a les fosques, major seria la seva por futur a les ombres. Li vaig fer sentir una por futur més a la por present, perquè col·laborés.
- ¿I va aconseguir curar-se?
-Va acceptar sotmetre a una petita dosi d'ombres cada dia. Vam encarregar unes ulleres amb aclucalls, que limitaven molt la visió, i amb viseres fosques: el primer dia li vaig enviar a menjar fora. "Quant et sentis malament, baixa les viseres", li vaig dir. I així, una mica més cada dia. I jo li vaig ordenar: "I no miris a dreta i esquerra!". Ell, naturalment, si mirava ... I, al cap de tres mesos així, es va treure ja les ulleres en una habitació il·luminada.
- La veritat és que el cas és gairebé còmic.
-La pitjor tragèdia tanca sempre un fons ridícul. Saber veure-ho és útil i intel·ligent.
- ¿M'explica un altre cas?
-Una noia amb fòbia als coloms. Evitava caminar per certes zones a menys que un amic s'avancés a comprovar que no hi hagués alguna. Jo li vaig demanar que em busqués tota la informació que pogués sobre coloms.
- Què sàdic, no?
-No: sustituíamos la por per la curiositat. A la següent sessió em va explicar moltes coses sobre coloms. Llavors li vaig demanar que cada dia fabulase durant mitja hora amb les pitjors fantasies amb coloms, i que després s'acostés a una fins a començar a sentir por, i que mesurés cada dia aquesta distància. Va vèncer la seva por als coloms en deu sessions.
- I què em diu de la por a l'avió?
-Cal mirar la por a la cara, no defugir-lo. Com? Cada dia, durant mitja hora de rellotge, imagini les pitjors fantasies sobre volar en avió. ¡Meta aquí tot el seu por! I, el dia del vol, concentri en els rictus de por en els rostres dels altres i vagi anotant en una llibreta: en pujar a l'avió, a l'encendre els motors, a l'enlairar-se, en volar, anote'ls, anote'ls ... Així concentrat, a aterrar ¡advertirà que no ha sentit por!
- Hauré desviat la meva atenció ...
- ... cap a una altra cosa. Si pretén refrenar la seva por, l'alimenta: primer voldrà controlar-ho, després defugir ..., i aquí té ja la seva fòbia.
- ¿Però no diu que miri la meva por a la cara?
-I ho haurà fet: al fantasiejar amb la seva por, l'ha mirat. La por és com un fantasma: toca-ho i s'esvairà; intenta fugir ... i et perseguirà i aterrorizará. Per això els contes ensinistren als nens davant les pors.
- Vaig conèixer a algú amb tal por a les noies que canviava de vorera per evitar-les.
Fem una crida a això timidesa: és por a ser rebutjat, a no agradar! Jo vaig conèixer a un que fins va arribar a la cirurgia estètica. No es va curar així, perquè la por a ser rebutjat només es venç ... acostumant a ser rebutjat.
- I què teràpia estratègica va ser útil aquí?
- "Has de fer-te rebutjar cada dia una vegada", li ordené.Y no és fàcil: anar descobrint que no sempre li rebutjaven ... I, així, cada dia s'exposava més i més, i anava obtenint més sís que nos ... I adéu timidesa .
- Bravo! I si em fa por parlar en públic?
-Una hora abans, imagini tot el pitjor referent a això, focalitzi aquí tota la seva angoixa. Després, ja a l'estrada, comenci així: "Excúsenme si em va posar vermella o sudo o em perdo: no em sento molt bé últimament". Tot anirà com una seda: la fragilitat declarada deixa de ser tal esdevé un punt de força!
- Però, com s'origina una fòbia?
-No perdi el temps amb el passat: la seva por és present i es tracta d'dissipar-. Un cop dissipat, serà un valent. Perquè només qui ha sentit por pot ser valent. Qui no ..., és només inconscient.
Font: http://blocjoanpi.blogspot.com.es
"Cal mirar a la por a la cara". Giorgio Nardone.
