Desprs de tants anys vivint a la desesperacin, el dolor i la preocupaci, Joel va comenar a pensar que potser la nica sortida que li quedava era el suïcidi. Un mantell fosc que provena del firmament envoltava tot el seu ésser. El desig de voler deixar-ho tot i desaparèixer era tan intens, que noms tenia pensaments de suïcidar-se per acabar d'una vegada i alliberar-se de la seva situació. Els seus esforços s'havien extingit i no tenia nims per continuar vivint.
Sali de casa i es va dirigir cap a un precipici, als afores d'on visqui. Vaig agafar el cotxe com cada dem, però en comptes de dirigir cap al seu treball, va prendre la direcci cap als afores, cap a la carretera del mirador. El seu cor estava tancat, desesperat. Noms pensava que per fi podria descansar i viure en pau. Quan va arribar, va baixar del cotxe i es va dirigir, convençut de la decisió presa, cap a la barana que separava el buit ... .. de la carretera.
El dia era clar, i com deien els indis siouxs abans de la batalla: "avui és un bon dia per morir". Es va apropar al límit de la barana, va passar a l'altra banda i es va agafar a l'estructura de seguretat. Un pas endavant i tot haurà acabat -va pensar. La seva expressió era d'algú totalment abatut. Es sentia sol i incapaç de continuar amb la vida que portava. Només pensava en una sola cosa: descansar, i si era cert el que havia sentit en algun moment en relació a la mort, començaria de nou amb una major vitalitat, amb noves forces per fer front al que hagi de viure. En aquests instants es sentia buit i sense cap motivació.
- Joel! - es va sentir una veu sorgida del no-res.
- Joel! - va tornar a sentir-se.
Aquell ésser humà va mirar al seu voltant i no va veure ningú. Va llançar la seva mirada més enllà ...... i res, tampoc va veure a ningú. Finalment va pensar que eren imaginacions de la seva ment moments abans de morir. Va tornar a mirar la immensitat del buit que es mostrava als seus peus i va pensar que ningú notaria la seva absència.
- Joel !, ¿què vols fer?
- No veus que no vull viure? - es va dir en el silenci.
- Per què?
- No té cap sentit continuar. Estic fart i ja no puc més - es va dir novament sense paraules.
- Vols que t'ajudi?
- Qui ets?
- Vols que t'ajudi? - va tornar a preguntar aquella veu.
- No cal, puc fer-ho jo sol, com sempre tot ho he fet.
- D'acord, vols que et empenta?
- He dit que no! - va dir aquesta vegada en veu alta i de mal humor per la insistència rebuda.
- Vols que els digui alguna cosa a la gent de la feina?
- Per què ?, ells mai no han tingut present; mai han valorat el que feia.
- Hi ha alguna cosa que pugui fer per tu ara mateix, no sé, comunicar a algú una cosa que hagis volgut dir-ho i no ho vas fer, o qualsevol altra cosa que vulguis, diguem que com a última voluntat?
Joel va quedar en silenci uns instants, i mirant a l'horitzó va dir:
- La gent no sap el que sento. Res m'ha sortit bé a la vida i he perdut tota il·lusió. No té cap sentit continuar vivint.
- Hi ha algun record que valgui la pena recordar com a últim pensament?
- Sí, quan era pequeño.¡Jugaba i vivia tan despreocupat! Han estat els únics moments de la meva vida que han valgut la pena. La resta ha estat un calvari. De què serveix tenir records quan el que has viscut només ha estat mal i dolor? M'he sentit tan sol i incomprès ...! (Pausa) No val la pena créixer i fer-se adult.
- Creus que si poguéssim ser sempre nen valdria la pena viure?
- Deixa't de tonteries i toca de peus a terra! La vida és sofriment i és molt dura viure-la. No tens ni idea del que he hagut de passar, i ja no puc més. Tinc ganes d'acabar com més aviat millor.
En aquell moment va aparèixer una àguila volant per sobre d'ell. Aquest va aixecar el cap i va veure com ella volava en cercles, en sentit contra horari, i elevant cada vegada més. Tot d'una, aquesta va baixar en picat fins a l'altura d'on ell es trobava ja uns cinquanta metres davant de la seva presència.
- T'agradaria volar com ella? - li va preguntar la veu.
- Jo sóc un humà, no un au.
- Imagina't que poguessis fer-ho. Et agradés volar?
- Sí - va dir tímidament en veu alta.
- Vols provar-ho?
- Ara no estic per bromes.
- Vols provar-ho? - va insistir la veu.
- Què potser puc?
- No tens res a perdre. Mira, abans de llançar-te pots provar-ho i després tu fas el que creguis que hagis de fer.
Després d'uns instants de silenci, Joel va respondre:
- No tinc res a perdre i ja no em ve d'aquí!
- Vols provar-ho, doncs?
- Què he de fer?
- Hauràs de tancar els ulls, però abans torna a l'altre costat de la barana. Després, si vols, pots tornar a posar-te on estaves i fes el que hagis de fer.
- Quina ximpleria - va pensar Joel!
Va desistir momentàniament de donar el pas clau cap davant en el precipici i es va asseure en una roca, al costat d'un arbre que hi havia a uns tres metres d'on es trobava. Un cop assegut, va tancar els ulls i aquella veu li va ser dirigint cap a portar-lo a connectar amb la seva respiració.
Abatut i deixat anar, aquell humà es va endinsar en el seu interior a través de l'aire que respirava i va sentir que el seu cor estava trist i compungit. El va acariciar i li va donar calor. Quan ho va haver tranquil·litzat, es va dirigir mentalment al lloc on es trobava moments abans de voler llançar-se al buit. Va visualitzar com el seu cos anava perdent gravetat i amb la seva intencionalitat decidir llançar-se a volar. Després de prendre un petit impuls va començar a caure ia caure, arribant a pensar que la patacada que es donaria seria tan gran que es mataria. Tot d'una, a cadascun dels seus costats van aparèixer unes àguiles que, a mesura que anaven caient anaven prenent una forma humana molt il·luminada, fins que es van transformar en dos àngels que, a uns cinc metres del terra el van agafar, cadascun per un braç, acompanyant-fins que els seus peus van prendre contacte amb el terra suaument. Res li va passar. La por que havia tingut inicialment li va desaparèixer a l'adonar-se que res havia de témer perquè Ells li ajudarien, i que eren allà amb ell encara que no els veiés. No hi havia de tenir por de res perquè en moments adversos Ells fan presència i t'ajuden a atenuar el cop. Hi havia de tenir confiança i fins ara no l'havia tingut. Hi havia de confiar que les seves pors sols eren fruit d'una falta de confiança en li en Ells.
Joel va obrir els ulls inquiet i emocionat per la qual cosa se li havia rebel·lat. Es va posar a plorar i va veure clar tota la seva vida i la inseguretat que havia tingut en totes les seves vivències que li havien portat a prendre la decisió de quitrsela. Es va quedar gran part del mat all, assegut en aquella roca prop de l'arbre, sentint el que havia sentit al seu interior, on tot consisteixi a tenir confiança i mai dubtar, perqu en el fons, els nostres dolors són deguts a les nostres pors, a la ignorància de qui som.
No estem sols. Si hagués comptat amb Ells a encarar amb els meus reptes! . si hagués confiat en Ells, ara es que hagués sortit endavant!
A la tarda va tornar a anar a treballar, però ara era un Joel diferent.
Amb els dies, els seus companys van començar a valorar la seva feina, i Joel va comenar a sonrerya saber el que era ser feliç.
I tu, ja comptes amb Ells?
Confia, no ests sol / a. Ells estan amb tu.
http://jordimorella.blogspot.com
