La Compassió i l'Individu

Pel Dalai Lama

Cridem compassió a la capacitat de sentir-nos propers al dolor dels altres i la voluntat d'alleujar les seves penes, però sovint som incapaços de dur a la pràctica el que ens proposem, i aquesta bella paraula mor sense haver donat els seus fruits.

Què és la compassió? La compassió és el desig que els altres estiguin lliures de sofriment. Gràcies a ella aspirem a assolir la il·luminació; és ella la que ens inspira a iniciar-nos en les accions virtuoses que condueixen a l'estat del buda, i per tant hem de encaminar els nostres esforços al seu desenvolupament.

Si volem tenir un cor compassiu, el primer pas consisteix a conrear sentiments d'empatia o proximitat cap als altres. També hem de reconèixer la gravetat de la seva dissort. Com més a prop estem d'una persona, més insuportable ens resulta veure patir. Quan parlo de proximitat no em refereixo a una proximitat merament física, ni tampoc emocional. És un sentiment de responsabilitat, de preocupació per aquesta persona. Per tal de desenvolupar aquesta proximitat cal reflexionar sobre les virtuts implícites en l'alegria pel benestar dels altres. Hem d'arribar a veure la pau mental i la felicitat interna que es deriva d'això, al mateix temps que reconeixem les mancances que provenen de l'egoisme i observem com aquest ens indueix a actuar d'una manera poc virtuós i com la nostra fortuna actual es basa en la explotació d'aquells que són menys afortunats.

esforç Comunitari

També resulta vital reflexionar sobre l'amabilitat dels altres, conclusió a la qual s'arriba així mateix gràcies al cultiu de l'empatia. Hem de reconèixer que la nostra fortuna depèn realment de la cooperació i la contribució dels altres. Tots i cada un dels aspectes del nostre actual benestar són deguts a un dur treball per part d'altres. Si mirem al nostre voltant i veiem els edificis en què vivim, les carreteres per les quals viatgem, la roba que portem i els aliments que mengem, hem de reconèixer que tot això ens ha estat proveït per uns altres. Res d'això existiria si no fos per l'amabilitat de tanta gent a la qual ni tan sols coneixem. Contemplar el món des d'aquesta perspectiva fa que creixi la nostra estima cap als altres, i amb ell l'empatia i la intimitat amb ells.

Hem de treballar per reconèixer la dependència que patim d'aquells pels que sentim compassió. Aquest reconeixement els acosta encara més a nosaltres si cap. Cal mantenir l'atenció per veure els altres a través de lents lliures d'egoisme. És important que ens esforcem per distingir l'enorme impacte que els altres causen en el nostre benestar. Quan ens resistim a deixar-nos portar per una visió del món centrada en nosaltres mateixos podrem substituir aquesta visió per una altra que inclogui tots els éssers vius, però no hem d'esperar que aquest canvi d'actitud es produeixi de forma sobtada.

Reconèixer el Patiment d'Altres

Després del desenvolupament de l'empatia i la proximitat, el següent pas important per cultivar la nostra compassió consisteix a penetrar en la veritable naturalesa del sofriment. La nostra compassió per tots els éssers ha d'emanar del reconeixement del seu patiment. Una característica molt específica de la contemplació d'aquest sofriment és que tendeix a ser més poderosa i eficaç si ens concentrem en el dolor propi i després ampliem l'espectre fins a arribar al sofriment dels altres. La nostra compassió per ells creix a mesura que reconeixem el seu propi dolor.

Tots simpatitzem de forma espontània amb algú que està passant pel sofriment evident associat a una dolorosa malaltia o la pèrdua d'un ésser estimat. És un tipus de sofriment que en el budisme rep el nom de patiment del sofriment.

No obstant això, resulta més difícil sentir compassió per un altre tipus de sofriment -el sofriment del canvi, segons els budistas-, que en termes convencionals consistiria en experiències agradables com ara gaudir de la fama o la riquesa. Es tracta d'un altre tipus molt diferent de sofriment. Quan veiem que algú aconsegueix l'èxit mundà, en lloc de sentir compassió perquè sabem que un dia aquest estat acabarà i aquesta persona s'haurà d'enfrontar al disgust associat a tota pèrdua, la nostra reacció més habitual sol ser l'admiració i de vegades fins i tot l'enveja. Si haguéssim arribat a comprendre de veritat la naturalesa del sofriment, reconeixeríem que aquestes experiències de fama i riquesa són temporals i portadores d'un plaer fugaç que s'esfumarà i deixarà a l'afectat sumit en el sofriment.

Existeix també un tercer nivell de patiment, encara més profund i més subtil, que experimentem constantment, com a conseqüència del caràcter cíclic de la nostra existència. El fet d'estar sota el control d'emocions i pensaments negatius està en la mateixa naturalesa d'aquesta existència; mentre seguim sota el seu jou, viure és ja una forma de patiment. Aquest nivell de patiment impregna totes les nostres vides, condemnant-nos a girar una vegada i una altra en cercles viciosos plens d'emocions negatives i accions no virtuoses. No obstant això, aquesta forma de patiment resulta difícil de reconèixer, ja que no es tracta de l'estat de dissort evident implícit en el sofriment del sofriment, ni l'oposat a la fortuna o el benestar, com apreciàvem en el sofriment del canvi. Aquest tercer tipus de sofriment, però, arriba a un nivell més profund i s'estén a tots els aspectes de la vida.

Una vegada que hem cultivat una profunda comprensió dels tres nivells de sofriment en la nostra pròpia experiència personal, resulta més fàcil desviar el focus d'atenció cap als altres. Des d'aquí podrem desenvolupar el desig de veure'ls lliures de tot patiment.

Quan vam aconseguir combinar un sentiment d'empatia pels altres amb una profunda comprensió del dolor que pateixen, arribem a sentir una veritable compassió per ells. És una cosa en el que hem de treballar contínuament. Podem comparar-lo amb el procés d'encendre un foc fregant dos pals: sabem que cal mantenir una fricció constant per calar foc a la fusta. De la mateixa manera, quan treballem en el desenvolupament de qualitats mentals com la compassió hem d'aplicar les tècniques mentals necessàries per provocar l'anhelat efecte. Abordar aquesta qüestió de manera fortuïta no comporta cap benefici.

Amor-Bondat

Igual que la compassió és el desig que tots els éssers quedin lliures de sofriment, l'amor-bondat és el desig que tots gaudeixin de la felicitat. Com en la compassió, el cultiu de l'amor-bondat ha de començar prenent a un individu específic com a centre de la meditació, i després anar estenent l'abast de la nostra preocupaci fins que aquest arribi a abraçar a tots els éssers vius. De nou, hem de començar triant una persona neutral, a algú que no ens inspiri forts sentiments, com a objecte de la nostra meditacin; després ho ampliarem a persones que formen el nostre cercle familiar o d'amics i, finalment, als nostres enemics.

Hem de fer servir a un individu real com a centre de la nostra meditacin, i desprs bolcar tota la nostra compasiny benevolència en aquesta persona per poder experimentar tots dos sentiments cap a altres. Cal treballar amb una persona a cada ocasió, ja que, d'altra manera, la meditacin adquirirà un sentit molt general. Quan relacionem aquesta meditacin específica amb individus que no són del nostre grat, podrem pensar: Oh, és sols una excepció.

Meditar sobre la Compasin

Si ens mou el sincer desig de desenvolupar la compasin, cal que dediquem ms temps a això del que requereixen les sessions de meditacin habituals. És un objectiu al qual ens hem de comprometre amb tot el nostre cor. Si disposem d'un perode de temps diari per asseure'ns i dedicar-nos a la contemplacin, perfecte. Com ja he suggerit, les primeres hores del mat són ideals per a això, ja que en aquests moments les nostres ments es troben especialment clares. No obstant això, la compasin requereix una dedicaci més gran. Durant les sessions ms formals podem, per exemple, treballar en la empatay la proximitat cap a altres, reflexionar sobre la seva desgraciada situaci. Una vegada que hem generat un genuí sentiment de compasin en nosaltres mateixos, hem de aferrem a l, limitndonos a observar-lo, utilitzant la meditacin contemplativa que he descrit per mantenir-nos centrats en això, sense aplicar-li ning n raonament. Això ajuda a arrelar aquesta actitud; quan el sentiment comença a debilitar-se, apliquem de nou raons que tornin a estimular la nostra compasin. Ens movem entre els dos mtodes d'meditacin, igual que els terrissaires treballen l'argila, primer humedecindola per després donar-li la forma que necessiten.

Normalment és millor no dedicar molt de temps al principi a la meditacin formal. En una nit no generarem compasin per tots els éssers vius, ni tampoc en un mes o en un any. Només amb ser capaços de reduir l'abast dels nostres instints egoistes i desenvolupar una mica ms d'inquietud pels altres abans de morir, ja podrem dir que hem aprofitat aquesta vida. En canvi, si ens empeamos en aconseguir l'estat del buda en poc temps, aviat ens cansarem. La mera visió del lloc on ens vam asseure per meditar estimular la nostra reasistencia.

La Gran Compasin

Es diu que l'estat del buda pot aconseguir-se en una sola vida. Només practicants extraordinaris que han dedicat moltes vides anteriors a preparar-se per aquesta oportunitat poden aconseguir-ho. Només podem sentir admiracin per aquests éssers i tenir-los com a exemple per a desenvolupar la perseverança en lloc de situar-nos en posicions extremes. La millor actitud es troba a mig camí entre la letargia i el fanatisme.

Haurem assegurar-nos que la meditacin exerceixi algun efecte o influència sobre les nostres accions quotidianes. Gràcies a això tot el que fem fora de les sessions formals de meditacin es converteix en part del nostre entrenament de la compasin. No ens resulta difcil simpatitzar amb un nen que est a l'hospital o amb un amic que plora la mort de la seva parella. Hem de començar a considerar cmo mantenir el cor obert cap a aquells als quals normalment envidiaramos, aquells que gaudeixen de riquesa i d'un excel·lent nivell de vida. Només mitjançant l'aprofundiment en el concepte de sofriment obtinguda durant les sessions de meditació som capaços de relacionar-nos amb aquestes persones mitjançant la compassió. En realitat, hauríem entaular aquest tipus de relació amb tots els éssers, advertint que la seva situació sempre depèn de les condicions del cercle viciós de la vida. En aquest sentit tota interacció amb els altres actua com a catalitzador en el desenvolupament de la nostra compassió. És així com mantenim els cors oberts a la vida diària, fora dels períodes formals de meditació.

Lluitar per Perfeccionar nostra Virtut i La nostra Saviesa

La veritable compassió posseeix la intensitat i l'espontaneïtat d'una mare afectuosa que pateix per la seva nadó malalt. Al llarg del dia, tots els actes i pensaments de la mare giren entorn de la seva preocupació pel nen. Aquesta és l'actitud que volem conrear cap a tot ésser. Quan la experimentem, haurem arribat a la "gran compassió".

Quan algú aconsegueix sentir aquesta gran compassió i la bondat que l'acompanya, quan el seu cor s'agita en pensaments altruistes, pot emprendre la tasca d'alliberar tots els éssers del patiment que suporten en la seva existència cíclica, el cercle viciós de naixement, mort i renaixement del que tots som presoners. El patiment no es limita a la nostra situació actual. D'acord amb l'enfocament budista, la nostra situació actual com humans és relativament còmoda. No obstant això, si fem malbé aquesta oportunitat, ens arrisquem a experimentar moltes dificultats en el futur. La compassió ens permet evitar el pensament egocèntric. Experimentem una gran alegria i mai caiem en l'extrem de cercar només la nostra felicitat o salvació personals. Lluitem a totes hores per desenvolupar i perfeccionar la nostra virtut i la nostra saviesa. Amb aquest nivell de compassió, arribarem a posseir totes les condicions necessàries per assolir la il·luminació. Per tant, la compassió ha de ser el nostre objectiu des de l'inici del viatge espiritual.

Fins al moment, hem tractat de les pràctiques que ens permeten frenar les conductes poc íntegres. Hem discutit com treballa la ment i com hem de treballar-hi de la mateixa manera com ho faríem sobre un objecte material, aplicant certes accions per tal de provocar els resultats desitjats. Reconeixem que el procés d'obrir el nostre cor no és diferent. No hi ha cap recepta màgica que faci brollar la compassió o la bondat; cal donar forma a la nostra ment de manera hàbil, i amb paciència i perseverança veurem com creix la nostra preocupació pel benestar dels altres.

Article Següent