Buscant informaci sobre les lliçons que proporcionen a cada un la malaltia, va rescatar una carta escrita per Mari Patxi Ayerra, una dona d'extraordinària fortalesa i aguda visi interior. Ha estat un grat plaer encontrame aquesta dem amb aquesta desconeguda (de cos encara que no d'esperit) que generosament ens obre el seu corazny ens relata l'experiència amb est vivint a través de la malaltia. En l'última lnia explica que el seu desig és ajudar a alguna persona a través de la carta i segura estic que es ser. Comparteixo moltes de les emocions i pensaments de Mari Patxi, per exemple el problema que suposa resistir-se a la realitat. Si tots tuvesemos mes en compte les nostres conviccions i confisemos en nosaltres mateixos, no cabra el desazn ni l'angoixa ja que sabramos que TOT HA ESTAT ELEGIT per un mateix i sempre amb la mateixa finalitat: el d'evolucionar. No andaramos immersos en la autolstima ni la tristesa perquè la malaltia sempre porta una lecciny és ah on val la pena bolcar l'atenci. Al final l'acceptació, un dels nivells alts de la Consciència obre les portes de l'enteniment i porta les claus que expliquen el perquè de la tria concreta de la teva malaltia. El dems és perdre en un trgico laberint sense llum ni sortida. Accepta la realitat que porta canvis, aprèn dels senyals i mira a l'interior, escolta la teva respiració per centrar l'atenció en tu mateix, expándete en l'enteniment, i finalment confia en tu.
GRÀCIES MARI PATXI.
"Després d'escoltar Díez Alegria, aquest home tan savi, una experiència tan interessant, sento cert pudor a compartir amb vosaltres el que la malaltia ha portat a la meva vida. En el meu millor moment professional, en un temps d'estabilitat familiar, quan estava començant a gaudir del meu ser àvia, quan tot ho tenia tot ben lligat, el meu cos va començar a molestar. Vaig perdre la memòria en dues ocasions i van començar a fallar els meus ulls i el meu cap. Al principi vaig pensar que podria ser degut a la meva excés de passió en les meves activitats d'animació, que m'encanten, a més de les domèstiques, que m'encanten menys, i em vaig proposar un temps de major vida interior i abandonament, és a dir, vaig començar a intensificar la meva part de Maria i donar descans al meu part activista de la Marta. Tot i així va seguir fallant la meva memòria i els meus ulls i quan vaig anar a l'hospital tenia més símptomes dels que jo havia percebut. Em van diagnosticar uns infarts cerebrals i una possible esclerosi múltiple i vaig iniciar els meus peregrinacions a metges i hospitals.
Tot d'una estava malalta. Vaig començar a sentir la fragilitat del meu cap. Dubtava jo de moltes coses i, el que és encara pitjor, dubtaven els del voltant de gairebé totes les meves afirmacions i fets. Tenia jo una ment bastant àgil, però des de llavors pas molts moments embolicada en dubtes o asseguda davant de l'ordinador o davant d'un armari, o davant d'una persona, sense altra seguretat que el dubte i amb la terrible sensació que ni jo mateixa em puc fiar ja de mi. Algun dia els meus llàgrimes van a produir un curtcircuit en el meu ordinador ...
Fins a aquest moment havia estat jo la propietària de la meva vida i, des que vaig sortir de l'hospital, van ser els altres els amos dels meus diagnòstics i els meus itineraris sanitaris. Havia perdut aquest ritme accelerat que tant m'agradava. He estat una dona que he espremut la vida al màxim, que he viscut bojament "en cinquena" ... i ara he d'aprendre a viure "en primera", a anar despaciosamente per la vida i amb els altres. M'agradava anar davant i tirar ... avui vaig darrere i deixant-me cuidar i empènyer. Això és el millor que m'ha portat la malaltia. Tot d'una, jo que anava al capdavant, ara estic aprenent a anar darrere ajudada per uns altres.
És la mateixa sensació que sento quan els meus fills corren la marató de Madrid i tota la família anem de cantonada en cantonada, amb pancartes, aplaudiéndoles i animant. A mi que m'ha agradat tant córrer la marató de la vida, avui em toca aplaudir i animar; no deixar que se m'escapi la nostàlgia dels meus velocitats anteriors sinó estar atenta a mantenir l'entusiasme dels altres en la seva carrera.
La malaltia m'ha tornat vulnerable, però al mateix temps m'ha embolicat en el meravellós regal de sentir-me cuidada, mimada, atesa. Necessito de tot i de tots. Des del meu metge de capçalera, que no em cura però em cuida i investiga buscant la meva salut, fins els meus, els propers i els llunyans, els veïns i els amics. A tots necessito ia tots tinc moltíssim que agrair.
Si abans em preocupava la jubilació del meu marit, pel fre que podria suposarà per a la meva activitat, avui la malaltia s'ha ocupat de posar-me al meu lloc, de tenir-lo al meu costat cuidant-i recolzant-me perquè tot sigui el més fàcil possible. La seva jubilació ha estat el meu regal per a facilitar-me algunes tasques domèstiques i per estar sempre millor acompanyada.
Voldria acceptar amb senzillesa meus deu quilos de més que han portat els meus cansaments i la manca d'exercici; la visió doble, que em dificulta a estones treballar i em convida a "ficar-me cap a dins" i interioritzar i ser més reflexiva. Hi ha dies que em fan mal les articulacions, la meva ment està anquilosada i el meu cos també. És llavors quan he de recórrer a les meves forces profundes, recordar que "no sóc el que faig" i deixar-me estar així, disminuïda físicament, sense angoixes. És llavors quan brolla amb més força la meva energia interior i em fa ser més conscient de ser una dona habitada.
He hagut de deixar moltes de les meves activitats, que em feien sentir-me vàlida. He reduït les invitacions a casa nostra perquè de seguida em canso com a amfitriona ... i em costa ... em costa molt no tenir aquesta agilitat domèstica que em feia improvisar un menjar per a tot el que arribés o quedar-me amb els meus néts sempre que me'ls prestessin. Sembla una tonteria, però baixar el ritme familiar és de les coses que més m'estan costant. M'agradava mantenir aquesta casa oberta, aquesta taula sempre a punt que durant tants anys hem intentat tenir.
Quan em pregunten per telèfon què tal estic, m'adono que em falta la senzillesa de dir "avui estic feta un fàstic o encara no estic bé" ... Sempre contesto que estic molt bé, i és perquè, en el fons fons, allà a l'últim racó de l'ànima caminen meus vanitats de voler ser la superjo. I sento pena per no tenir el mateix ritme que el meu marit, que els meus fills, que les meves companyes de treball o els meus amics, i de vegades ploro una estona i em enfurezco per dins. No m'agrada ser "esgarriacries", però tinc dies en que el meu cos no respon i he de passar-m'ho estirada o asseguda, sense fer res més.
Però quan em poso en oració tot es col·loca al seu lloc. Ja no sento pena pel que vaig ser i no sóc, sinó que sento uns desitjos enormes de viure el present, així, sense memòria i gaudir-lo a ple pulmó, com estic, sense emmascarar la malaltia. I sento que en el projecte que té Déu per a mi també entra la fragilitat del estar malalta, fins i tot sense diagnòstic concret, i que jo que sóc una xerraire, del diví i de l'humà, també he de explicar com ho sento, quant ho lluito, què ressorts tinc. I sento el somni de Déu sobre mi, per a cada dia, sigui de treball o d'estar pereceando al sofà, només perquè els altres em mimin i, a través meu, visquin la tendresa i el saber tenir cura.
El temps de malaltia, de llit, de soledat, és un temps que facilita la intimitat amb Déu, m'ajuda a estar encara més a prop del i sentir la seva llum per la meva història personal. I en el meu diàleg amb Ell em assossec per dins, em serè i se m'ha s'esvaeixen les pors, i em submergeixo del tot en cada moment, sense nostàlgies de l'ahir ni temors del demà.
I la meva imatge de super mare, sogra, àvia, amiga i animadora que s'ha anat en orris, s'ha canviat per la d'una dona fràgil, calmada, flojucha, cansada, que es deixa cuidar, que necessita molt i que genera al seu voltant detalls i tendreses que els altres li regalen. Així els meus em tenen més, els de prop em tenen més i jo em vaig desapegando una mica de mi mateixa. No és que m'hagi tornat abassegadora, no, poso especial cura en què cadascú visqui la seva vida, sense deixar-se afectar massa per mi malaltia, però per a ells també és una lliçó que els ofereix la vida. A ells també els ha passat alguna cosa important, que ens uneix i ens torna tendres.
Han estat tants els regals que he rebut en aquest temps de malaltia! ... Han estat tantes les cariñadas domèstiques, sanitàries, gastronòmiques, afectuoses que he rebut en aquests dos anys i escaig que necessitaria tota una vida per donar les gràcies. A mi, que m'ha agradat tant regalar i regalar-, estic tenint el privilegi de poder fer que altres sentin el mateix per mi, des del meu porter, el fotocopiador, la cartera, la veïna, el company, la profe, el metge, el sabater ...... .i un llarguíssim etc. de persones.
El meu cos s'ha fet malbé, a estones el meu cap està confusa, els meus ulls veuen doble i em fallen algunes peces més, però el meu cor està fort Jo crec que també s'ha inflamat i per això he necessitat uns quilos més, perquè la meva capacitat de estimar i de gaudir cabés en aquest cos pioc que est millorant la meva ànima.
Jo he estat de les que he tirat molt del meu cos i tot just l'he escoltat. He après que cal saber cuidar-se per cuidar i cal donar-li al cos la seva racin de descans, exercici, aliment i amors que necessita. El mo l'ha reclamat i ara que ho tinc cura ens portem millor.
Estic aprenent a perdre el control de les coses, els moments i les persones. Ja no sóc duea de la meva agenda, perquè no s cmo vaig a alba dem: si radiant o feta una pelleringa. Tamb he après a estar malalta però estar contenta ia tenir dolor, però no patiment. Em haurà guanyat la partida la malaltia si no m'hagués recolzat en la capacitat de rerme de m mateixa i del culebrn que us estic explicant.
Aquesta etapa de la meva vida l'estic vivint amb intensitat, profundament, i aix he tingut la sort de conèixer altres situacions noves per m, com són els malalts i el món sanitari, tan lluny de ma altres temps. Fins m'ha obert portes per acostar-me a persones grans o malaltes en situacions d'igualtat. L'altre dóna reben la uncin de malalts acompanyada dels mos. Va ser una experiència preciosa de complicitat familiar. Qu veritat és que quan un est malalt, tota la família està una mica malalta! I junts estem creixent molt amb el que ens est passant.
No s cunto durar això, ni com ser el desenllaç, però, és igual. Vaig vivint el dia a dia, intentant entrar del tot i sortir del tot en cada situaci. Avui estic bé i puc controslo, dem potser em toqui estar callada i tamb té el seu sentit i la seva missió. M'agrada aprofitar les estones de silenci per estendre la meva interès per la humanitat en oraci per i amb el món.
Aquesta és la meva vivència de la malaltia, sento no saber explicar-la millor, però us comparteixo el que sento i el que Déu va fent amb ella en la meva vida, per si a algú li serveix. Gràcies per la vostra atenci.
Font: http://medicinacuantica.net/
