La tan anhelada PAU
Em rendeixo. Ja no sé quina cara posar ni què dir quan em comenten sobre l'estat de guerra de qualsevol lloc del planeta ... cara de pòquer suposo, i em mantinc en un silenci que incomoda com si l'interlocutor esperés la ja gastada frase d'un guió preestablert per poder delectar-se amb arguments que ens van a mantenir en una espiral cap a la incomoditat i possiblement cap a l'exaltació.
He après que la tan anhelada pau interior és la base per començar a viure una realitat pacífica, si bé és cert que, en aquesta peça de trencaclosques que ocupo en el joc de la vinya a, encara no s'ha completat la total harmonia amb els éssers que han compartit i comparteixen la meva vida. Però sé que eines utilitzar per apaivagar aquest record o aquell pensament que destorban el moment present. També és veritat que en alguns moments em resisteixo a utilitzar-les i m'enganxo a aquesta pel·lícula que, sense previ avís, emeten al canal de la meva ment. Sí, en certes ocasions sento ressentiment, enuig, incomoditat i por. Però cada vegada m'espanto menys dels aspectes que conforma ésser humà, més ben dit, al contrari, m'adono que no té cap mèrit sentir espiritual quan, segons el meu parer, aquesta és la nostra autèntica naturalesa. Com vaig a sentir-me orgullosa de ser el que sóc?
Si algun mèrit ha de tenir viure aquesta vida en aquest planeta és el de ser plenament humà i aprendre a conviure amb els teus semblants, així com bregar amb les emocions i pensaments i altres sorpreses que et dóna la vida.
Per tot això, fa ja algunes llunes, que em vaig adonar que la clau de la tan anhelada pau rau en el meu interior i quan els mitjans em estampen al front una imatge de dolor i desolació sóc conscient que la vida prem una alarma, oferint-me una nova oportunitat d'enfocar la meva mirada cap a un altre plec de la meva ànima on estarà esperant un altre capítol de la meva vida que clama PAU.
© Assumpció Fàbregas, Omnia
juliol 2014
La tan anhelada Pau per Assumpció Fàbregas, Omnia
