La tarda era bella un clima agradable ja que acabava l'estiu, l'ambre del sol ens acompanyava escampant com una pols gairebé imperceptible per a l'ull comú, pols que es transporta a través de raigs solars que omplen de vida pintant tot el que toquen.
Així caminava pel carrer amb la visió exaltada observant la gent, els arbres, algunes vegades m'agrada saludar o agrair pel seu servei, tan plens de vida, tan meravellosos.
Just aquell dia semblava estar assaborint una mica ms de llibertat, de vegades portem cadenes en el nostre caminar sol a alliberar-nos d'elles ens adonem del pes que carreguem, la cadena que havia estat portant em mantenia en constant connexió amb un increble ser, em va ensenyar molt a través de la seva visi, la seva pau, el seu amor, l'ensenyament de l'un, però alhora m'estava limitant en el meu camí com si hagués estat utilitzant crosses.
I no és que les cadenes existeixin en realitat, són només els límits mentals que adoptem com a filtres per observar la vida, s'arriben a viure com cadenes per la dependència que ens condiciona a nosaltres mateixos, és senzill adonar-se que un mateix va ser el que es involucr en creure aquests patrons de pensaments.
Em refereixo a detalls senzills com actituds que un pren per ser acceptat o rebre amor, com si l'amor per experimentar-posés condicions.
Però bé, caminar de nou els primers passos sense ajuda són una delícia, tot més ple de vida, tot havia estat sempre aquí, però molta de l'energia s'havia s'enfocava a les mans a la força que es requereix per a les crosses.
És curiós perquè a l'inici que alguna cosa es mou, un experimenta la sensació de pèrdua però en realitat només està arribant més espai per potser sostenir una altra cosa, o potser no sostenir res, si em pregunten la meva opinió hauria preferit caminar amb crosses emocionals 01:00 poc més estava ja una mena de comoditat i afecció.
Com si tant buit en la meva vida comencés a tenir sentit, les crosses no són requerides però les mans per habito insisteixen agafar-se a alguna cosa, anomenen aquest canvi buit.
Tot aquest espai disponible, tot aquest esforç, a l'inici és incòmode com si un no sabés que fer amb ell mateix com si un busqués amo, però el buit s'acaba omplint per si sol, perquè es viu com alliberament, no hi ha més condicions o límits, les mans es mouen en llibertat, l'equilibri del cos es restableix.
Ara la visió és més àmplia, perquè tota aquesta energia per aquest esforç quedo disponible per gaudir la vida.
Les meves cames especialment aquella tarda, es van estendre cap al centre de la terra però amb la flexibilitat per al moviment, una cançó que s'escoltava em remunto a un record d'amor i llibertat va ser tan gran l'impacte com si pogués estirar fins a sentir els batecs del Gaia per les meves cames i aquests s'estenguessin cap a tot.
Escolteu els batecs de la terra amb tot el meu ésser, sembla que es van fer expansius a tots els éssers que vaig veure aquella tarda, em va semblar escoltar els seus batecs també, tot ple de vida, radiant, nou.
Un sol moment sembla que va expandir la meva consciència, com una explosió d'èxtasi, llibertat.
Naturalment acabes agraint a les crosses per l'ensenyament, perquè després de tot només et van donar una empenta a anar per més a la vida.
Vaig poder sentir la Terra com a ésser vivent, la seva bategar, l'amor en moviment, la força femenina tan intensa i suau al mateix temps, donadora de vida, Bella Gaia tan lliurada.
Beneït buit perquè només em segueix ensenyant que es pot ser més feliç, es pot experimentar més de la vida.
