Alguna vegada recurriste al teu espiritualitat per evitar enfrontar un aspecte dolorós de la teva vida? Vas deixar passar abusos en nom de la compasin? Et escudaste en les teves aspiracions ms elevades per evitar sentir gelosia o enoj o, per considerar-les emocions poc espirituals?
Si la resposta a alguna d'aquestes preguntes és s, no ests sol. La majoria de les persones que transiten el camí espiritual cauen en algun moment, sense adonar-se'n, en aquesta distorsi que l'psicleg nord-americà John Welwood batejar bypass espiritual all per 1984. de fet, és una ocurrència tan comú en la cultura espiritual regnant, que molt pocs la perceben la seva existència i els perills que porta aparellats.
Autors com Ken Wilber i Robert Augustus Màsters fins i tot adverteixen que molts consellers religiosos i psicòlegs transpersonals avui promouen aquest error, amb les millors de les intencions, en proposar als que busquen la seva ajuda solucions espirituals a problemes d'un altre origen (cognitius, psicol gics, fins corporals).
El psicoterapeuta Robert Masters diu en el seu llibre Bypass espiritual: quan l'espiritualitat ens desconnecta del que veritablement importa que la nostra dificultat per tolerar i fer front a la nostra ombra personal i col·lectiva és el motor que ens porta a buscar l'espiritualitat com a refugi o soluci nfcil als nostres problemes. En aquests casos, les pràctiques o creences no ajuden a elevar-nos sinó a evitar el costós trnsit per l'acte-examen i l'auto-observaci, a fer callar la veu interior que ens diu que alguna cosa no est bé, a escombrar sota la catifa conflictes i dificultats que demanen a crits veure la llum del dia.
Així ho descriu John Welwood, qui acu el terme a partir del que observava en la seva comunitat de practicants budistes, i en ell mateix: Quan caiem en el bypass spiritual, fem servir la meta de l'iluminacino l'alliberament per racionalitzar el que jo anomeno transcendència prematura: intentar elevar-nos per sobre del costat cru i desprolijo de la nostra humanitat abans d'haver-ho enfrontat veritablement i haver fet les paus amb l. I llavors procurem fer servir la veritat absoluta per desqualificar les nostres necessitats humanes relatives, els nostres problemes psicològics, les nostres dificultats vinculars odficits de desenvolupament. Crec que aquest és una mena de perill ocupacional del camí espiritual, atès que l'espiritualitat comporta la visió de anar més enllà de la nostra situacinkrmica actual .
De quines formes es manifesta aquesta tendència en les persones? En una actitud de desinterès excessiu, la repressió de certes emocions (la tendència a "anestesiar" la tristesa o l'enuig), o mitjançant una compassió cega, una inclinació exacerbada cap el positiu, ignorant o injuriant la pròpia ombra (els aspectes mal vistos d'un mateix). En casos més extrems, pot presentar-se, fins i tot, com deliris d'il·luminació.
També es denomina a aquesta tendència "inflació espiritual", en referència la noció de que tot pot transcendir-se a pura força de llum i voluntat. Però ja ho deia CG Jung: "Un no aconsegueix la il·luminació fantasiejant sobre la llum sinó fent conscient la foscor".
Un exemple d'Welwood, en relació a la pràctica del budisme a Occident: "Si un intenta practicar la desafecció renegant de la pròpia necessitat de rebre amor, l'únic que aconsegueix és desterrar aquesta necessitat a l'inconscient, on possiblement actuï i es manifesti de maneres potencialment perilloses ".
Explica el terapeuta: "És fàcil utilitzar conceptes com 'la veritat del buit' d'una manera distorsionada. L'ensenyament és que els pensaments i les emocions no tenen existència vertadera, que són tot just il·lusions del Samsara (el món de les formes), i per tant, no hem de prestar atenció. 'Has de reconèixer-los com a formes buides i, travessar sense més', és el consell que reben els deixebles. Això pot ser útil en l'àmbit de la pràctica, però en situacions de la vida, aquestes mateixes paraules poden ser usades per reprimir o negar sentiments que requereixen la nostra atenció. Ho he vist passar en nombroses ocasions ".
"Em fa por que el que molts budistes occidentals estan practicant no és desafecció, sinó evitació de la inclinació. Això no és el mateix que alliberament de l'afecció: és una altra forma d'afecció: s'aferren a la negació de les seves necessitats humanes, per desconfiança en l'amor ", subratlla.
Aquest fenomen s'associa en part amb l'explosió d'interès en l'espiritualitat que esdevé en els anys 60 i l'adopció per part d'Occident de pràctiques i sabers de l'Orient; i també amb la deformació d'aquestes pràctiques i creences en el que s'ha anomenat "espiritualitat de consum ràpid".
Però no és privatiu de les tradicions orientals ni de les seves pràctiques; l'oració també pot ser usada com una manera d'evitar contactar amb les ferides psicològiques i els dolors del cor.
La veritat és que no hi ha res instantani en el procés de creixement espiritual. Els que conquisten la maduresa en aquest terreny ho fan a força d'anys de treball interior i transparència, sabent-petits i fal·libles en cada pas del camí. En termes de Welwood, -hi la fruita cau de l'arbre pel seu propi pes, en lloc de ser arrencada prematurament de la branca.
Hi ha en aquests éssers envellits espiritualment -siguin monjos, mestres o barrenderos- una qualitat d'integritat i d'arrelament. No són ànimes descarnades, ni aparenten ser-ho. No estan, ni es pretenen, més enllà de res. Per això mateix, són capaços d'abraçar la complexitat dels que els envolten amb infinit amor, i mostrar el camí cap a una transcendència real, sense trampes ni dreceres, sense il·lusions de santedat, amb simple vocació humana.
No podria desitjar-nos un destí millor.
Fabiana Fondevila
VIST A: "Els Ensenyaments de Kryon" per Mario Liani: http://38uh.com
