Els Símbols en el Món Antic

És una certesa inqüestionable que t oda la comunicació humana es realitza mitjançant símbols:

- Alfabets.

- Símbols matemàtics.

- Icones.

- Logotips.

- Emblemes.

Però, què és un Símbol en realitat?

Tot el que podem llegir i escriure, el que podem dir, comptar, representar, publicar, ho fem utilitzant algun procés de comunicació que intercanvia símbol de lletres d'un alfabet, nombres, icones, signes especials, emblemes etc.

Els símbols són llavors una abstracció que ens permet comunicar-nos. És així de simple: el símbol és el vehicle de la informació, del missatge que volem transmetre.

Naturalment, perquè aquesta comunicació passi, l'emissor i el receptor d'atribuir un significat comú als símbols emprats. Per exemple, els agents encarregats de regular el trànsit als carrers, usen un senyal de STOP quan volen que un automòbil s'aturi. Però la comunicació només és possible si els conductors saben el que han de fer quan veuen aquest senyal.

Els símbols matemàtics suposen un llenguatge particular que els estudiosos han d'aprendre per expressar les formulacions corresponents i que altres persones puguin entendre-; i així successivament, des de l'Antiguitat l'home s'ha comunicat mitjançant símbols que han resultat essencials en totes les èpoques i en totes les cultures.

Al·legories i Símbols

Cal diferenciar entre les Al·legories i els Símbols, perquè se'ls sol confondre.

Les Al·legories són representacions d'un concepte basades en una Metàfora. Una figura coneguda s'associa amb una idea a causa d'algun atribut d'aquesta figura. Per exemple, el colom blanc és una al·legoria de la pau, perquè la seva blancor representa la puresa i la mansuetud.

A més, els antics utilitzaven Metàfores per representar als déus com aspectes de la natura. Per exemple, per als egipcis, Anubis era un déu amb cap de xacal, encarregat de guiar els morts en el seu trànsit cap a l'altre món. La seva representació amb cap de xacal o de gos pot derivar-se de la freqüència amb què aquests animals, vagabundejaven pels cementiris a la recerca de refugi i aliment.

Els Símbols, per contra, són abstraccions conceptuals, representades més aviat per figures geomètriques. Per exemple, el Cercle és el símbol de l'infinit, perquè és una figura geomètrica d'infinits costats, i de l'eternitat perquè la seva circumferència no té principi ni fi.

Abstracció dels Símbols

El Símbol, com més abstracte és:

- transcendeix la diversitat cultural.

- és més universal.

- no està limitat pel llenguatge.

- és més ric en interpretacions.

Una propietat important del Símbol és que, com més abstracte és, més poderós resulta seu significat, perquè es torna independent del context cultural, de la poca, del llenguatge i d'altres factors. És a dir, l'S mbol es converteix en U niversal.

La aparici de smbols similars en cultures llunyanes unes de les altres i no comunicades, va cridar l'atenci al psicleg suís Carl Gustav Jung (1875-1961), fundador de l' escola de Psicologia analtica. Jung va arribar a postular l'existència d'un inconscient col·lectiu, per sota de l'inconscient personal, que és un món d'arquetips, d'idees compartides per la humanitat. La naturalesa psicològica de l'ésser humà es manifesta llavors mitjançant un llenguatge universal de smbols comuns.

L'inconscient col·lectiu és tot menys un sistema aïllat i personal. És objectivitat, ampla com el món i oberta al món. Jo sóc l'objecte de tots els subjectes, en perfecta inversió de la meva consciència habitual, on jo sóc sempre subjecte que té objectes. All estic a la ms immediata i ntima uni amb el món, unit fins al punt que oblit massa fcilment quin sóc en realitat. Perdut en si mateix és una frase adequada per designar aquest estat. Però aquest mateix és el món o un món quan pot veure-ho 1 consciència. Per això cal saber quin s'és.

CG Jung. Sobre els arquetips de l'inconscient col·lectiu-

Associats als Símbols estan les claus de la seva interpretaci, la capacitat d'explicar o descodificar el seu missatge. Aquestes claus snmltiples, oferint al que s'acosta al smbol diverses dimensions de comprensi.

L'ensenyament s'ofereix tal com es comprèn; i tenint en compte que hi ha set claus d'interpretaci per a cada smbol i alegora, resulta que un significat que pot no respondre, per exemple, a l'aspecte psicològic o astronmico, es trobar, però, perfectament exacte en el fsic o metafsico.

-Helena P Blavatsky. La Clau de la Teosofa-

El Cercle i la Creu

Un dels símbols més universals i antics és el cercle.

Helena P Blavatsky descriu en el "Proemi de la Doctrina Secreta", les pàgines d'un misteriós llibre que només conté una seqüència de símbols que descriuen la gènesi de l'Univers. El primer d'aquests símbols és un cercle blanc representant l'Univers en el seu estat immanifestat, indiferenciat. Després apareix un punt: "l'Aurora de la Manifestació", l'U manifestat. A continuació tenim el cercle amb una línia horitzontal que simbolitza l'aparició de la Dualitat primordial esperit-matèria. La seqüència finalitza amb el cercle tenint una creu inscrita que representa la Trinitat fonamental de l'Univers amb l'Esperit-Matèria, i la interacció entre tots dos com a tercer element.

Per la seva banda, la creu és un símbol molt més antic que el cristianisme.

El seu origen són a la representació de la radiació del disc solar. S'han trobat gravats de l'Edat de Bronze on apareix la creu inscrita en un cercle representant al Sol.

En les ruïnes de Troia s'han trobat representacions més refinades, tot i que semblants, fins que vam arribar a les representacions més conegudes actualment.

El rei assiri Shamash-Adad V, que va viure al segle VIII abans de l'era actual, portava en el seu coll una creu amb les vores arrodonides, com si se li hagués tret al disc solar la part de la circumferència que no està dins de els llamps o braços de la creu.

L'evolució d'aquesta figura mostra que els antics van voler representar els raigs del sol mitjançant els braços de la creu. La creu ha estat llavors, com a símbol solar, símbol de vida i no de mort com avui pensa la majoria de la gent dins el cristianisme.

La creu va ser utilitzada pel cristianisme a causa de la popularitat que gaudia en el món antic. L'emperador Constantí el Gran (272-337), impulsor definitiu del cristianisme en l'Imperi Romà, va relatar que en un somni va veure la creu amb la llegenda "in hoc signe vinces" (IHSV, per aquest signe venceràs). No obstant això, la mateixa frase té connotacions iniciàtiques molt més antigues, ja que IHS era un dels noms de Bacus. Un cop més, el món antic i el món modern, el pagà i el cristià, s'entrellacen d'una manera molt més profund del que la majoria de lectors podrien sospitar.

Una altra característica comuna dels símbols és que el seu significat pot variar segons el context, donant lloc a distint as versions.

Per exemple, hi ha moltes interpretacions del símbol de la creu i hi ha diferents varietats.

Una de les creus més antigues i emblemàtiques és la C ruz A nsata o Ankh, àmpliament utilitzada a Egipte com podem comprovar en els seus gravats i escriptures.

L'Ankh és el símbol de la vida. Era un atribut d'Isis, perquè per als egipcis, ella és la donadora de vida. Aquest tipus de creu té continuïtat històrica amb el símbol de Venus, que és un símbol més modern del femení. D'altra banda, Isis és l'equivalent egípcia de la Venus pagana; ambdues deesses representen l'aspecte femení de la vida.

La creu Ankh està composta de dues parts:

-La part superior és un cercle, símbol de l'esperit, de l'infinit.

-La part inferior és una Tau, una T que simbolitza a la matèria.

D'aquesta manera, amb esperit i matèria units, el Ankh representa la Vida que és possible gràcies a la interacció de tots dos aspectes de la dualitat.

També hi ha una interpretació sexual de l Ankh, sent el Cercle l'element femení i la Tau el masculí, representant la sagrada unió que genera la vida.

A més el Ankh, com succeeix amb molts símbols, té una clau d'interpretació relacionada amb el procés interior, amb la transformació de l'ésser humà que el porta al seu despertar ia l'expansió de la seva consciència. En aquest procés la naturalesa interna de l'ésser humà pren possessió de les funcions de la ment, les emocions i les sensacions físiques, de manera que actua com una unitat, i no com un ésser fragmentat. D'aquesta manera, la unió simbolitzada pel Ankh en una de les seves interpretacions més místiques, és un símbol de la unió de l'espiritual amb l'humà, del Jo intern amb el jo personal, unió que és la meta del Ioga.

Existeixen moltes altres varietats de creus, cadascuna amb el seu significat particular.

-La C ruz esvàstica té el seu origen a l'Índia antiga i és el símbol de Shiva. Representa una creu amb els extrems de foc rotant. Els angles que s'aprecien en els extrems de la creu són les esteles deixades pel foc a causa de la rotació del a creu. La esvàstica representa el poder creador quan gira en sentit horari i el poder destructor quan gira en sentit antihorari. Com atribut de Xiva, s'utilitzaven els dos sentits per mostrar que la destrucció de les formes és una etapa en el procés de la renovació de la vida pota permetre la construcció de noves formes i continuar evolucionant.

-La C ruz grega és pre-cristiana. Posseeix els quatre braços de la mateixa longitud i representa la dualitat manifestada en la naturalesa, masculí i femení, esperit i matèria.

-La C ruz llatina és la creu cristiana. El seu origen és més antic ja que es feia servir en ritus iniciàtics. En el seu llibre "El Egipte Secret", Paul Brunto n cita un relat d'Apuleyo en el qual el candidat a la iniciació era estès sobre una creu amb els braços oberts, submergint-se en una mort simbòlica, un estat de son o de tràngol per després ressuscitar havent nascut la seva consciència a una nova vida.

Mites i Llegendes

Les religions i tradicions mistèriques de l'Antiguitat sempre s'han nodrit de mites i llegendes, fins al punt que la distinció entre el que va ser real i el que no, adquireix matisos molt difusos.

La paraula "Llegenda" prové del llatí L egenda i assenyala "el que ha de ser llegit". Generalment es tracta de relats sobre personatges que poden haver estat reals, però barrejant fets reals i imaginaris, produint per tant una idealització del personatge.

Exemples de llegendes són les de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, heroi de la Reconquesta espanyola. Se li atribueixen al Cid gestes, valor i qualitats morals extraordinàries, les quals poden haver estat exagerades per destacar la figura de l'heroi i transmetre un missatge entusiasta al poble.

Una altra llegenda molt coneguda és la de Ròmul i Rem, els germans fundadors de Roma, que segons la llegenda van ser alletats per una lloba. Sembla més probable que els nens fossin protegits per una prostituta (popularment anomenada lupa o lloba, d'aquí la famosa imatge). La llegenda tracta de ressaltar el valor dels personatges per superar les dificultats.

La paraula "M 'it" prové de la paraula grega M ythos i significa "conte". En ell tant els personatges com els fets són i han estat dissenyats amb un propòsit didàctic, per transmetre fàcilment un missatge, un ensenyament que pot tenir un caràcter moral, religiós o filosòfic.

Exemples de mites són les figures de les mitologies. Thor, en la mitologia nòrdica era el déu del tro, que influïa en el clima, les collites, la justícia i en altres coses. A l'antic Egipte, el mite més venerat era el mite de la mort i la resurrecció d'Osiris.

Els ensenyaments transmeses a través dels mites tenen l'avantatge que són fàcils de transmetre de boca a orella. En l'antiguitat, quan la impremta no existia i els llibres no estaven a l'abast de qualsevol, els mites van ser un vehicle important per a la transmissió d'idees. En tractar de relats orals atractius, impressionaven l'oient resultant fàcil recordar-los. A més eren fàcils de representar amb figures i al·legories. L'art es va encarregar de perpetuar mitjançant pintures i escultures clàssiques que encara podem gaudir en l'actualitat.

Però hi ha una altra raó més profunda per a la transmissió de l'ensenyament mitjançant el format del mite. Les al·legories, símbols i relats fan creure als profans que es tracta simplement de contes intranscendents, als quals no cal donar valor. Així es despistava als detractors, i en canvi es reservava l'autèntica ensenyament als interessats.

En utilitzar un llenguatge simbòlic, els mites apel·len a la intuïció. Més que ensenyar, suggereixen. Els mites tanquen un missatge que hem de descobrir; és a dir, es tracta de trobar la revelació oculta després del vel de personatges i esdeveniments ficticis, perquè aquest missatge està destinat a evocar una resposta que va més enllà del pensament ordinari.

Per aquest últim motiu, el s mites van ser molt utilitzats en els sistemes iniciàtics del món antic. L'objectiu d'aquests sistemes era el d'ajudar a les persones interessades a produir una transformació interior que els permetés comprendre millor la vida, l'Univers i el nostre paper en ell. Els candidats passaven per un procés de preparació en què havien de depurar la seva naturalesa psicològica, enfortir la seva moral i el seu caràcter i finalment seguint un ritual, eren iniciats en una nova vida.

Les "Escoles de Misteris", van ser molt populars en el món antic. Es van estendre des d'Egipte i Àsia Menor fins als països de la Mediterrània com Grècia i Roma on van tenir gran auge. La seva activitat externa estava relacionada amb la celebració anual o quinquennal dels Misteris, en els quals la gent assistia a representacions rituals dels temes que constituïen el mite adorat en els Misteris, rebien certs ensenyaments i eren posats en contacte amb símbols sagrats. El que allí s'estudiava, roman ocult sota un mantell de rumors i secrets. I no obstant això, aquesta saviesa ancestral segueix present, a l'abast dels que tinguin el valor per buscar més enllà del que aparent.

Fins aquí el nostre recorregut pels Símbols del Món Antic. Espero que hagueu gaudit de la lectura.

AUTORA. Eva Vila, redactora en la gran família hermandadblanca.org.

FONT: "La Teosofia al s XXI"