MELQUIZEDEC - Un Crida a les Tradicions, unint el passat amb el futur en el present.

Tot sender té una meta ... o vàries.

El caminar de l'esperit a la Terra és un caminar multidimensional.

Camina a la Terra amb el seu cos ... i els seus peus el dirigeixen cap a on la seva ment el porta ... encara que la seva ment no sàpiga moltes vegades a on anar.

Camina amb el seu cor cap a la felicitat ... encara que moltes vegades sembli que s'allunya i en altres, quan creu que l'ha aconseguit no sàpiga com cuidar-la i la torni a perdre.

Camina amb la seva ànima cap a Déu ... i busca oracions i temples, fa penitències i promeses, segueix a predicadors i mestres, a sacerdots i gurus ... però Déu sembla de vegades estar a prop, i altres vegades lluny.

I en aquest caminar multidimensional, l'ésser humà va inventar coses, per sentir-se prop de Déu.

L'ésser humà va observar a la naturalesa i la va reconèixer com el llibre on Déu havia escrit la seva voluntat.

Així van néixer les tradicions ... l'ensenyament divina revelada als savis. Tan pública que sempre estava a la vista de tots ...... i alhora, tan secreta que ningú podia entendre-la.

I aquestes tradicions es van anar passant de llavis a l'orella ... perquè ningú confiava en les paraules escrites.

Mai una paraula podria expressar el que el Sol ens diu quan es treu el cap a l'horitzó i inicia el seu diari recorregut per la volta celeste.

Com explicar en paraules el que sent l'ànima quan observa l'àguila recórrer els seus dominis a les altures de les muntanyes.

I cada poble va llegir en el llibre sagrat de la Terra les lliçons que Déu deixés per als seus fills tancades en cada criatura, en cada núvol i muntanya de la natura.

Els pobles de les neus van llegir a la neu i els llacs el que Déu els va deixar per a ells.

I els pobles de la selva van trobar les seves lliçons enmig d'arbres mil·lenaris i cascades amagades.

La gent de la tundra i la sabana les van buscar entre roques i prats, enmig de valls sagrats i coves misterioses.

Sempre va estar Déu a prop seu i sempre van estar ells prop d'Ell.

Però els cels van canviar, les estrelles es van moure, moltes llunes passar ... el pes dels segles es va anar acumulant sobre la història del planeta.

I van néixer les ciutats, els carrers i els edificis.

Els humans van deixar les pells i es van vestir amb roba de fàbriques.

Es van allunyar de la natura i la van tancar en parcs ... i van dir que era per protegir-la.

I l'ésser humà va començar a viure en un món inventat per ell.

Ja no hi havia el germà castor per ensenyar-li els misteris dels rius, ni la germana àguila per mostrar-li com havia de volar. Ja no era possible parlar amb els arbres per descobrir els seus secrets, ara tots ells estaven empresonats en parcs i zoològics ... per protegir-los.

¿I l'ésser humà? ...

L'ésser humà s'havia construït una cel·la més gran ... i la va cridar civilització, la va cridar ciutat, la va cridar societat ... però era una cel·la i no es donava compte.

L'Home crear llavors escoles i instituts. Per ensenyar als seus fills a viure dins de la cel ... per ensenyar-los com ser feliços encara que estiguessin presos.

I sentir un aire de llibertat ... tot i que no poguessin sortir mai de les seves cel·les.

Per això van néixer els éssers humans que volien ser lliures, els que sí es donaven compte de la tragèdia.

Els que van cridar als quatre vents que la humanitat havia perdut el camí.

Però els van considerar bojos, i de vegades fins els van cremar a la foguera.

Per això els éssers humans lliures van haver de amagar-se i reunir-se en petits grups ... al marge de la societat que els apartava.

I des d'aquí van ensenyar la veritat.

I van crear les tradicions.

Que després van passar dels llavis a les orelles.

Poques vegades van escriure en llibres les seves veritats ... era massa perillós.

Van haver de amagar-se per viure la seva llibertat.

I aquestes tradicions encara romanen ... en possessió d'uns quants.

I l'Home malgrat estar perdut ... tenia una ànima que vibrava ... i li parlava de Déu ... d'horitzons perduts que enyorava ... de records amagats en la seva ànima.

I això el va portar a buscar ... ia buscar ... ia buscar.

... I va desenvolupar una ciència.

Una que buscava en les estrelles, la va cridar astronomia ... potser perseguint un record d'un viatge a l'origen dels temps, que havien fet els seus avantpassats ... potser com buscant una llar abandonat en algun temps llunyà.

Una altra que buscava enmig d'àtoms i partícules subatòmiques, la va cridar física. Aquesta la va inventar tractant de descobrir l'origen de la matèria, potser aquí es trobés el misteri de Déu.

Una més la va dedicar a buscar enmig de les cèl·lules humanes, dins de les partícules que formaven els cos humans, potser volent trobar Déu mateix disfressat de cromosoma ... i no va descansar fins desxifrar el genoma humà ... ara sí, ja podia jugar a ser Déu, ja podia inventar éssers humans i fer-los del color que més li agradés.

Però sense que algú se n'adonés ... l'ésser humà estava inventant un nou camí.

Era la mateixa recerca de la naturalesa que havien iniciat els seus avantpassats, nous ulls per als mateixos misteris. Una nova espiral en la trama de la vida.

Noves portes que condueixen a les mateixes metes.

El mateix esperit, la mateixa interrogant, amb nous instruments, i nous llenguatges.

I l'home i la dona, sense adonar-se'n ...

Estaven creant a les noves tradicions, però ara amb microscopis i telescopis, reunint-se en universitats i instituts, en laboratoris d'investigació.

Les mateixes ànimes, ara amb bates de laboratori en lloc de pells d'animals.

Una ronda nova, en el mateix món que coneixem.

La vida miraculosa recorrent una espiral més en el viatge infinit de l'evolució.

Fins quan? ... ¿des de quan? ...

... És que importa? ...

Benvinguts a aquesta síntesi del caminar de l'ésser humà.

Unirem el passat amb el futur ... i ho farem ara, en el present.

Melquizedek