Gairebé tots els principis fonamentals de la vida es poden expressar de dues maneres oposades.
N'hi ha que diuen que per arribar a la més elevada saviesa hem d'estar tranquils i serens, inalterables enmig de l'agitació.
I aquells altres que afirmen que ens hem de moure al ritme de la vida, sense aturar-nos un instant ni davant la por del que està per venir, ni per fer una mirada de penediment al que ja ha succeït.
Els primers són els que escolten la música deixant que el fluir de les notes passi per les seves ments sense intentar aturar-les o accelerar-les. Com l'home perfecte de Chuang-Tse, utilitzen les seves ments com un mirall: no s'aferra a res, no rebutja res; només rep, però no reté. Els segons són els que dansen al compàs de la música, mantenint el ritme amb els seus moviments i deixant que els seus membres flueixin amb aquest d'una manera tan incessant i decidit que són com núvols que responen al buf del vent. Els uns semblen reflectir els esdeveniments a mesura que passen, i els altres, avançar amb ells. No obstant això, tots dos punts de vista tenen raó, ja que per arribar a la més elevada saviesa hem de caminar i romandre immòbils alhora. Considerem la vida com una roda que gira col·locada verticalment, amb la persona caminant sobre el seu pneumàtic. A mesura que avança, la roda gira sota els seus peus cap a ell, i si no vol anar-se'n cap enrere i caure a terra, ha de caminar a la mateixa velocitat que gira la roda. Si la sobrepassa, es caurà cap endavant i es donarà de cara a la roda. Doncs vivim en tot moment com si estiguéssim sobre una roda; en l'instant en què intentem aferrem a aquest moment, a aquest punt concret de la roda, ja no es troba en la part superior i hem perdut l'equilibri. Així que, en no intentar aferrem al moment, el conservem, ja que en el precís instant en què parem de caminar, no podrem mantenim quiets en equilibri. No obstant això, aquesta imatge implica una veritat més profunda encara. Des del punt de vista de l'eternitat, mai podem abandonar, ni abandonem, la part superior de la roda, ja que un cercle situat a l'espai infinit no té part superior ni inferior. On sigui que t ests és la part superior, i la roda sols gira perquè la impulses amb els teus propis peus.
Autor: Eva Vila, redactora en la gran família hermandadblanca.org
FONT: Convirtete en el que ets d'Allan Watt
