A la dona sempre se'ns s'associa amb les emocions, perquè nosaltres entenem molt d'emocions, no és que els home no les sentin que per descomptat que s, però nosaltres no noms les sentim, sinó que les parlem, les expressem, les analitzem, les disseccionem, vivim pendents d'elles, en fi que són una part consubstancial de la nostra vida sense dubte en mes mesura que per als homes. A més és de les poques coses que ens est ancestralment permès, ja que des de sempre en el camp emocional se'ns ha reconegut una natural mestra innata en la nostra naturalesa.
Com sabem la simbologia de les emocions sempre ha estat naturalment representada per l'aigua, que sembla ser també un element eminentment femení.
L'aigua que representa el flux universal, l'oceà de la vida, el que flueix, el que fecunda, el que sana, el que purifica, nodreix, irriga, acaricia, allò que necessiten les llavors per créixer, igual que la dona fa florir la llavor de l'home, l'aigua que igual que la dona, i precisament per la seva mateixa persistència, suavitat i ductilitat, posseeix també el misteri de la gran força que neix de la suavitat, ja que amb les seves increïbles acrobàcies, múltiples estratègies, i pacient fluir, és capaç fins i tot de oradar les roques.
L'aigua, que com dèiem aquesta íntimament associada amb el femení, i també amb la lluna, amb les marees, amb la fecunditat, en una paraula amb la vida mateixa, és per tant més que natural, que la associem també amb els rius de aigua que les dones hem plorat ancestralment.
Les nostres llàgrimes, les llàgrimes de la Deessa, són el nostre gran privilegi i les nostres aliades, que als home d'alguna manera els han estat negades socialment. Ells no han tingut aquest dret a plorar les seves emocions perquè sinó se'ls considerava febles, sense entendre que no són un signe de debilitat sinó de poderós sentiment, capaç de crear el que desitgi. Però bé, la veritat és que a nosaltres és dels pocs drets que se'ns ha atorgat sempre sense discussió, considerant-les, una mica despectivament "coses de dones", "no dignes d'homes". Si, jo crec que tenim molt a agrair a les nostres llàgrimes, perquè elles han estat un gran aliat per sobreviure, per arrossegar, drenar i dissoldre el nostre dolor, Hi ha per aquí un encertat dit que afirma que: El que no es desfoga en llàgrimes ens menja per dins, i la veritat és que el que no es plora per fora i s'expressa, sens dubte el plorarà la nostra salut física i psíquica, de manera que en això si hem estat molt afortunades i privilegiades.
Estiguem orgulloses de les nostres llàgrimes perquè cada llàgrima és valuosa, cada llàgrima té una important missió, cada llàgrima és nèctar de vida, és una poderosa sanadora i una eloqüent oradora que la vida ens ha atorgat, sabedora que ens era absolutament necessària com ajuda en la nostra difícil i fonamental missió com a cuidadores de la vida, de l'amor i de la compassió.
Estem orgulloses i conscients que les nostres llàgrimes tenen a més el poder de regar la terra seca d'un cor endurit, de dissoldre el gel de qui càrrega massa mal al cor, de sanar el insanable, de dir el que no es pot expressar, de arribar al cor amb mes eloqüència que mil paraules, perquè posseeixen l'immens poder de la veritat sense disfresses.
Victor Hugo deia que els ulls no poden veure Déu si no és a través de les llàgrimes, no sé si això és en veritat així, però la veritat és què sembla que la facilitat engendra insignificança, ja que sembla que d'alguna manera, són els moments de dolor i adversitat els que ens empenyen a buscar solucions i nous camins que sinó potser no ens molestaríem en cercar, i que en definitiva són els que ens incentiven a créixer ia fer-nos més humans. Les nostres llàgrimes són increïbles catalitzadores, líquid de vida, que qual rosada celestial, a més de curar el desamor i la solitud, ens purifiquen, ja que cada llàgrima ens fa mes suaus, ens ensenya una mica més de nosaltres, i és una excel·lent mestra que ens mostra una mica més del que hi ha al fons del nostre cor, apropant-nos més a nosaltres mateixes, i per tant ens allanándonos el camí cap a la nostra plenitud i felicitat.
El poder de les llàgrimes de la Deessa aquesta omnipresent en la mitologia ancestral de la humanitat, en les llàgrimes de Budhevi la deessa de l'esperança, les llàgrimes d'or de Freyja que es van convertir en ambre, les llàgrimes d'Artemisa que van formar el riu Aqueloo, les de Fura de les que es van formar les maragdes, i Osiris torna a la vida mitjançant les llàgrimes d'Isis, a la influència atribuïen també els egipcis la crescuda donadora de vida del Nil, fins i tot els romans cridaven a les perles llàgrimes de deessa, i així podríem continuar amb una interminable llista de reconeixement cap als seus poders.
Beneïm les nostres llàgrimes, fetes de tan increïble i poderosa essència, però siguem també conscients, que com qualsevol element poderós cal també saber viure-les en la seva dosi apropiada, per tampoc perdre el nostre poder submergit en pluges de llàgrimes que poden acabar ofegant, ja que com en tot, ens cal trobar l'harmonia de l'equilibri, una mena de deia el poeta: Gaudir i no morir-se de content, plorar i no perdre en el sanglot, que severitat del goig i que serenitat del sofriment .I per descomptat, tampoc recórrer a les llàgrimes com estratagema, perquè això seria una mica trair el sagrat poder que se'ns ha dipositat amb elles, la qual cosa ineludiblement ens acabaria passant factura.
En la mesura que nosaltres prenguem consciència de la suau i poderosa Deessa que hi ha en nosaltres, l'home també la ira reconeixent cada vegada mes, com de fet ja està començant a fer, inclinant penedit davant totes les llàgrimes ancestralment vessades, honrant de cor la força femenina que fa germinar la seva llavor, rendint-se davant el misteri de la forta suavitat i la suau fermesa femenina, i llavors .... les llàgrimes de dolor es tornaran a llàgrimes d'alegria que dissolen segles de separació, soledat, rancúnies i dolor, que tots dos, homes i dones, carreguem al nostre cor. En aquest mutu reconeixement nostres noves llàgrimes d'agraïment inundaran de goig els nostres cors, per no tornar a ser ja les mateixes, impregnant el nostre cos, la nostra respiració, el nostre parlar, el nostre callar, el nostre tocar, les nostres mans, que recordaran més que mai la seva missió ancestral de ser la mà guaridora de la Deessa, portadora de tot el parrup, la tendresa i l'amor que el món necessita, portadores del poder del que suau, el poder de les carícies, el poder del goig, que només per la seva conducte serà transmès a l'home.
Autora: Maria Magdalena Vázquez Extracte del llibre: Al meu Estimada
