Taula de continguts amagar gener Retorn des del Més Enllà 2 Kimberly Clark i l'efecte d'unes sabatilles de tennis 3 Una experiència personal de Jose Gaona Cartolano 4 Possibles explicacions neurofisiològiques 5 I llavors, què ens espera a l'altra banda?

LA GRAN INVOCACIÓ

"Des del punt de Llum en la Ment de Déu,

que aflueixi llum a les ments dels homes,

que la Llum descendeixi a la Terra.

Des del punt d'Amor en el Cor de Déu,

que aflueixi amor als cors dels homes,

que Crist retorni a la Terra.

Des del centre on la voluntat de Déu és coneguda,

que el propòsit guiï a les petites voluntats dels homes,

el propòsit que els Mestres coneixen i serveixen.

Des del centre que anomenem la raça dels homes,

que es realitzi el Pla d'Amor i de Llum,

i segelli la porta on es troba el mal.

Que la Llum, l'Amor i el Poder, restableixin el Pla a la Terra ".

Aquesta Invocació no és propietat de cap individu o grup especial. Pertany a la humanitat.

La bellesa i la força d'aquesta Invocació resideix en la seva senzillesa i en què expressa certes veritats essencials que tots els éssers humans accepten innata i normalment: la veritat de l'existència d'una Intel·ligència bàsica a la qual vagament donem el nom de Déu; la veritat que darrere de les aparences externes, l'Amor és el poder motivador de l'Univers; la veritat que va venir a la terra una gran Individualitat anomenada Crist pels cristians, que encarn aquest Amor perquè pudiramos comprendre-; la veritat que l'Amor i la Intel·ligència són conseqüència de la Voluntat de Déu, i finalment que el Pla Diví només pot desenvolupar-se a través de la humanitat mateixa.

Sabem que estem encarnats en aquesta Terra per complir el Pla Diví perquè som creadors nats. Dins de cada un de nosaltres resideix aquesta espurna divina que ens permet assolir aquella fita per a la qual hem nascut. I no obstant això, des que l'home és home i té consciència de si mateix, es veu turmentat per dues preguntes essencials: d'dnde venim?, I, sobretot, cap a dnde anem?

Dnde hi ha la boirosa frontera que separa la vida de la mort? Qu regions desconegudes ens esperen a l'altra banda?

Anem a estudiar els misteris de la Mort de la mà d'experiències sorprenents, recollides no ja per una, sinó per milers de persones a tot el món, els que en algun moment de les seves vides, generalment després d'un fort trauma f sic o psquico, van aconseguir albirar per breus moments el que es sitams all del vel de la realitat, i desprs van tornar per explicar-ho.

Retorn des del Ms All

Si volem saber com és la vida en algun punt remot del món, per exemple al Tibet oa Bali, llavors, la millor manera de descobrir-ho és anar-hi i veure-ho per nosaltres mateixos. Si no fos possible, podem parlar amb algú que hagi estat allà, i potser veure fotos del lloc. Avui tenim mètodes indirectes, com ara llibres de viatges, pel·lícules i documentals. Exactament les mateixes consideracions poden aplicar per aconseguir el coneixement del viatge cap a la mort. Hauríem anar-hi en persona o parlar amb altres que hagin estat allà. Però encara hi ha molt poques persones que coneguin el camí d'anada i tornada, encara que molts hagin estat portats allí durant breus períodes, sense saber exactament com va passar.

Si bé mentalment, podem aconseguir viatjar fora del cos mitjançant pràctiques avançades de ioga i meditació, ja que hi ha poques persones preparades per a això, hem de conformar-nos amb el testimoni dels viatgers i comparar els seus relats.

La majoria de les persones que han passat per una I xperiència I xtracorporal (EEC), tenen una gran certesa que es trobaran amb experiències similars després de la mort. Qualsevol podria pensar "Com podria ser d'una altra manera ?. Sé per la meva pròpia i incontrovertible experiència que puc estar realment viu i conscient en un segon cos no físic, totalment separat del meu cos normal, i quan ho perdi amb la mort, res no pot impedir-me viure en el meu segon cos ".

I res no els farà desistir de la seva certesa. Però el escèptic que no ha tingut aquesta experiència i no vol admetre semblants idees torbadores que donarien en orris totes les seves conviccions anteriors ¿què pot dir? Dirà que són somnis o alguna classe d'al·lucinacions. Qualsevol cosa menys acceptar les idees a les que la seva ment està tancada.

El problema s'intensifica quan parlem d'Experiències Properes a la Mort (ECM).

Dubto que alguna vegada puguem tenir proves definitives de la vida després de la mort; proves que fins i tot el científic més obstinat es vegi obligat a acceptar. Tot el que podem esperar és una gran acumulació de casos que, per la seva similitud i sinceritat, siguin suficients per convèncer la gent de ment oberta i inquisitiva.

Què passaria llavors si algú es morís de veritat i després tornés, recordant com era estar mort? Gràcies als progressos mèdics en el camp de la ressuscitació, realment hi ha centenars de persones que ho han fet. Algunes persones han mort ofegades o per un atac de cor. A vegades s'ha intentat ressuscitar però sense èxit. En alguns casos fins i tot s'ha escrit un certificat de defunció. No obstant això, pel que sigui, potser pels precs d'un parent, el doctor ha tornat a intentar-ho i el pacient, clínicament mort, ha ressuscitat gràcies a un massatge al cor, a la respiració artificial, o algunes tècniques més modernes. Algunes persones a les quals els ha passat això no recorden absolutament res del que poden haver experimentat en l'altre costat. Però altres, centenars d'elles, recorden clarament aquests esdeveniments i poden relatar al doctor oa un parent proper. Fins i tot hi haurà molts més casos no documentats de persones que van decidir callar la seva experiència per ser incapaços d'assimilar-la, o per por de les burles ia ser considerades boges.

Dos metges americans, el doctor Raymond A. Moody. i la doctora Elisabeth Kubler-Ross, van passar diversos anys recollint dades d'aquests casos sense conèixer la feina de l'altre, ja que no es coneixien. Va ser Moody qui va treure la primera publicació en 1975 sota el títol: "La vida després de la vida". El seu editor va enviar a la doctora Kubler-Ross un primer exemplar del llibre de Moody. Ella va replicar, en efecte, que podia haver escrit un llibre pràcticament igual, perquè els seus descobriments es corresponien perfectament. De fet, va escriure un pròleg per a Moody. Els casos de què parla el doctor són tots anònims; en molts casos aquesta va ser la condició que va posar la persona que els havia relatat.

Les experiències d'aquestes persones tan properes a la mort són similars en molts aspectes. Però, sovint, inclouen algunes característiques addicionals, algunes d'elles bastant sorprenents. Molt sovint l'experiència comença quan la persona, alliberada del seu cos moribund, passa per un túnel fosc amb una llum a l'altre extrem. En sortir d'ell, sol trobar-se amb una entitat benefactora i bondadosa, que podríem anomenar Crist o Déu, però que normalment no té forma; pot descriure simplement com un globus de llum o com un Ésser de Llum.

Aquesta entitat convida a l'individu, amablement però amb fermesa, a repassar tota la seva vida anterior, això se li facilita desplegant davant seu una mena de pantalla tridimensional de cinema o televisió, sobre la qual es contemplen els més importants esdeveniments de

la seva vida. Algunes persones van afirmar que tots els petits episodis per més trivials que fossin, van quedar plasmats allà. Resulta interessant el fet que l'Ésser simplement dirigeix ​​l'atenció de l'observador, convidant-lo a reconsiderar les seves accions, preguntant especialment quant amor veritable o altruista incloïa cadascuna d'elles. L'Ésser no pronuncia cap judici; simplement convida a la persona a jutjar-se a si mateixa. Amb la visió i comprensió més clara d'aquest altre món, la persona troba al nu totes les seves il·lusions i pretensions i es veu obligada a realitzar un judici veritable, per més dolorós o humiliant que pugui ser.

Podríem pensar que aquesta revisió tan detallada hauria de durar tota una altra vida, o almenys moltes hores. Però aquells que l'han experimentat comenten sovint que el temps sembla totalment diferent en aquest altre món -de fet gairebé no existeix- com si el present, el passat i el futur coincidissin en el moment present. Freqüentment, per la rapidesa de la ressuscitació, hi ha proves que la revisió va poder haver durat només uns minuts del temps terrenal i de vegades només uns segons.

Un altre punt interessant és que aquest experiment extracorporal pot succeir-li a qualsevol persona que hagi estat exposada a un perill extrem, encara que escapés viva, amb o sense ferides. La circumstància que es repeteix és que tenia una "por mortal" i va patir una mena de mort psicològica en la qual va deixar el seu cos per uns instants. Moody parla del cas d'un motorista que va derrapar a la carretera i va deixar el seu cos durant el temps en què la moto va volar pels aires, aterrant al final d'un terraplè. Va escapar amb lesions lleus però va viure l'experiència de desprendre del seu cos físic. Un altre exemple tret d'un segon llibre de Moody "Reflexions sobre la vida després de la vida" ens parla d'una persona que va quedar atrapada en un incendi amb nombroses explosions. Va veure com venien a rescatar-lo, però estava segur que moriria abans que poguessin arribar fins a ell. En el seu terror va deixar el seu cos i va experimentar una revisió de la seva vida passada. Després va retornar i va quedar sorprès en veure els rescatadors a un pas de la seva persona. El van salvar, però va patir greus cremades.

Moody no ens parla de cap cas complet. En canvi ha classificat les experiències relatades pels seus personatges en gener 4 situacions diferents, cadascuna de les quals està il·lustrada amb diversos retalls apropiats trets de les seves narracions. Insisteix en el fet

que qualsevol persona en particular esmentar només algunes d'aquestes situacions; les altres pot haver-les experimentat sense adonar-se o sense recordar-les, o potser estiguessin absents. Sembla que Moody mai preguntar als seus personatges: els deixava explicar la seva història i prenia notes o les gravava. No obstant això, el que ens ha proporcionat és una espècie de cas compost idealitzat i imaginari que il·lustra les 14 situacions. A la pràctica, cap persona les va esmentar totes; el major nombre de què van parlar algunes persones va ser de 12, encara que algunes parlaven de 8 o més. Cada element ha sortit almenys en diverses narracions i alguns són gairebé universals. L'ordre en el qual van ocórrer, o van ser explicats, diferia una mica d'un cas a un altre.

Sembla interessant repassar el detallada anàlisi de Moody sobre els 1 4 components de l'experiència. Això ens permetrà tenir una millor impressi les condicions que segueixen immediatament a la mort. Tamb resulta interessant veure la similitud d'aquest quadre amb les descripcions anteriors: perquè, contràriament al que l suposava, Moody no va ser la primera persona que va escriure llibres sobre aquestes experiències extracorporals. En 1901, Robert Crookall public L'Estudi i la Prctica de la Projecci Astral, que presentava 160 casos d'històries breus, 21 de les quals eren de persones que van estar a punt de morir. De tots els casos, 13 parlaven de l'experiència del tnel, 5 es van trobar amb l'Ésser Lluminós, 4 van fer un repàs de les seves vides i uns quants ms van parlar de l'ajuda rebuda per part d'uns ajudants.

Aix doncs, veiem que l'experiència resulta subtilment diferent segons quin la viu. De totes maneres, examinarem les situacions que descriu Moody perquè ens serveixin de guia abans d'examinar alguns casos concrets:

1. inefabilitat. Per ms breu que sigui la seva experiència, a la persona li resulta obvi que les condicions d'aquest altre món són diferents en molts aspectes a les de la terra, an sense tenir en compte la sobtada absència del dolor i la sensaci de lleugeresa. No hi ha paraules per descriure aquest món. Tots estan d'acord en això, però mentre que alguns queden emmudits, altres intenten la impossible tasca de trobar paraules, per ms inadequades que siguin, per descriure el que passa.

Una dona va explicar que el món fsic és tridimensional, que té 3 adreces fonamentalment diferents, en angles rectes, esquerra-dreta, davant i darrere, amunt i avall. Però aquest altre món té ms de 3 dimensions. En les primeres dcades del

segle es sola descriure el pla astral dels espiritistes en termes d'una quarta dimensió (geomtrica i sense la variable temps, com en el món d'Einstein de l'espai-temps). Potser aquesta idea serveixi per descriure per analoga alguna cosa de la peculiaritat d'aquesta nova classe d'espai.

2. La Vista i el Odo. Immediatament desprs de deixar el cos físic, l'atenci de la persona es dirigeix ​​sovint cap enrere, cap al món fsic que acaba de deixar tan recentment i sovint d'una manera tan misteriós. Potser vegi el seu cos i els metges o parents que tracten de reviure-ho, potser els sent dient que est mort, i discutint la manera d'intentar ressuscitar-li. Els metges queden de vegades sorpresos quan desprs els diuen exactament el que ells van dir o van fer, presenciat i explicat per una persona que estava indubtablement inconscient o fins i tot clnicamente morta en aquell moment.

La majoria de les persones parlen de "Sensacions de Pau i Calma". Com va dir una dona víctima d'un atac cardíac: "Vaig començar a experimentar les més meravelloses sensacions. No podia sentir al món més que pau, tranquil·litat i comoditat, simplement quietud. Sentia que tots els meus problemes havien desaparegut i vaig pensar: Què tranquil·la i en pau em sento, no em fa mal res ".

3. El Soroll. El so, percebut només per algunes persones, pot ser especialment desagradable, o tolerable. Ha estat descrit com un fort brunzit o timbre; alternativament, pot ser un rugit o una xiulada com el vent. Altres poden sentir campanes o una bella música. Alguns autors com Monroe, diuen que comença a sentir-se abans de la mort real, però és més probable que s'escolti quan ja s'està realment en l'estat extracorporal.

4. El Túnel Fosc. Ja ha estat esmentat. Hi ha descripcions alternatives d'una caverna o un pou, una llar de foc, un buit o una vall (¿la vall de l'ombra de la mort?). Algunes persones parlen d'una caiguda a través de l'espai.

5. Fora del Cos. Ja que la majoria de la gent s'identifica amb el cos físic la major part del temps, resulta un xoc trobar-se separats d'ell en un altre estat d'existència, des del qual poden de vegades veure el seu cos des de lluny. No és sorprenent que al principi acostumin estar confosos i potser no relacionin l'experiència amb la mort. Alguns tenen por i potser el pànic els faci intentar tornar a l'estat físic. D'altres, com s'ha dit, estan bastant tranquils i accepten immediatament la nova condició. Podem sospitar que l'han experimentat moltes vegades mentre dormien, tot i que mai, abans, els hagi quedat cap record en la consciència de vigília. Aquestes persones, ja de per si, no senten tot algun en deixar el cos, i si no fossin retinguts passarien tranquil·lament a la vida del més enllà. Després d'un interval de confusió, una dona va recordar que havia pensat, "Oh, estic morta! Quina meravella! "

Unes poques persones s'adonen que són consciència pura desencarnada, sense cap cos. Altres senten (o imaginen?) Que tenen un cos que, d'alguna manera, s'assembla al físic. D'altres es queden tan sorpresos per totes les coses estranyes que passen que ni tan sols consideren la seva pròpia situació.

6. El Cos Espiritual. Es reconeix de vegades primer per les seves limitacions; en aquest cos és impossible comunicar-se amb altres persones que estan vives i despertes. Per a ells es és invisible; no et senten si els parles, si vols tocar-los, no responen, i tampoc es té sensació de tacte algun. Fins i tot sembla que les persones vives caminen a través del nostre cos espiritual 'sense ni tan sols adonar-se'n! És d'allò més frustrant!

Les característiques positives del cos espiritual són difícils d'explicar amb paraules corrents. Tots semblen estar d'acord que no pesa res i que manca també de la sensació d'equilibri que manté el cos físic recte i ferm en els seus moviments. D'altra banda, el cos espiritual té llibertat per desplaçar-se a qualsevol part voluntàriament gairebé a l'instant, i pot passar a través dels obstacles físics. Quan es percep aquest cos, pot aparèixer transparent o amb aspecte de núvol. Ja hem esmentat l'aparent manca de temps d'aquest estat. Una altra característica, assenyalada per alguns, és la facultat de pensar d'una manera clara i ràpid. En altres paraules, es fa servir la ment que no és física, lliure del cervell físic que actua lentament. La percepció en aquest estat no sembla dependre d'uns òrgans especialitzats com els ulls i les orelles: és com si tot el cos pogués rebre impressions, de manera que un pot veure en totes direccions, per dir-ho. L'oïda pot ser traduït en paraules, a causa de la rutina, però realment és una cosa semblant a la telepatia, una comunicació d'una ment a una altra, directament, en pensaments, en idees no verbalitzades. Una altra observació consoladora per a qualsevol persona tolida o que hagi perdut l'ús d'alguna part del seu cos és que, malgrat tot, el cos espiritual apareix perfecte i en la seva totalitat. Al principi, la incapacitat per a aconseguir qualsevol contacte amb les persones vives pot donar origen a la solitud ia una sensació d'aïllament: però això desapareix més tard en trobar altres persones en el seu cos espiritual, incloent-hi els parents morts anteriorment.

7. La trobada amb d'altres. Algunes persones, en aquest estat extracorporal tan proper a la mort, són vívidament conscients que es troben parents i amics morts que ofereixen un aspecte molt semblant al que tenien a la terra, encara que generalment més joves i més radiant. Altres tenen alguna percepció d'aquestes persones, però només com esperits desencarnats amb els quals poden establir una comunicació mental. Unes entitats espirituals desconegudes, trucades a vegades àngels, poden trobar-se també en una d'aquestes dues formes. Sovint, se li diu al visitant que la seva hora no ha arribat encara, que ha de tornar i completar el seu període de vida en el cos físic, que ha de continuar alguna tasca inacabada, tenint cura de la família i altres coses. Aquesta idea sol provocar un momentani ressentiment, ja que la vida, des de l'altre costat, sembla molt poc atractiva. Però, després de reflexionar, se sol acceptar de bon grat recuperar la càrrega de la vida terrenal. El fet que aquesta sigui considerada generalment com una càrrega hauria de ser un gran alleujament per a totes les persones que tenen por de morir i que s'aferren a un cos físic adolorit i gastat, potser més temps del degut.

8. L'Ésser Lluminós i 9. L a Revisió. Ja han estat ja considerats amb cert detall.

10. Barrera o límit. Algunes persones van parlar d'una espècie de barrera per passar a l'altre costat. Van sentir, o els van dir, que si creuaven no podrien tornar, però que realment havien de tornar i viure la seva vida física. La barrera s'interpretava, de diverses maneres, com aigua (¿la ribera Estigia?), Una boira grisa o una tanca.

11. Explicar-als altres. Comptar aquestes experiències és tot un problema, perquè la majoria de la gent no vol sentir parlar d'aquestes coses. Tracten de donar-los poca importància i les consideren somnis i al·lucinacions o, simplement, pura imaginació, o fins i tot com a prova de desequilibri mental. Això pot ser perjudicial per al subjecte per a qui aquests esdeveniments van ser una de les experiències més vívides i reals de tota la seva vida. Així que callen o, pensant en aquestes reaccions, mai l'hi expliquen a ningú, tret que algú sembli interessat. El suggeriment que la imaginació té alguna cosa a veure en això és especialment absurda, per la mateixa raó que aquestes experiències són totalment inimaginables. Això és, precisament, el que els dóna el seu impacte i la seva qualitat memorables. Res remotament semblant havia passat mai abans. Encara que els ensenyaments religioses o alguns llibres haguessin preparat a l'individu, fins a cert punt, els veritables esdeveniments van ser molt diferents a qualsevol cosa que hagués pogut mai imaginar, Tampoc hi va haver res ambigu, irracional o semblant a un somni en ells, era una cosa nova, estrany i difícil d'explicar, però realment va passar i la ment i l'atenció van estar, en tot cas, més alerta que a la vida normal de vigília.

12. Efectes Sobre la Vida. Quins són els efectes d'aquestes experiències prematures de la mort? En conjunt, són efectes positius. Les persones van trobar que la seva vida tenia més sentit i era més profunda, es van tornar més reflexives i es van preocupar més pels últims problemes filosòfics. La seva vida va tendir a tenir un altre objectiu ia ser menys egoista, Van adquirir una major consciència de la vida de la ment i van prestar menys atenció al cos que abans. També van sentir més preocupació i compassió pels altres i un desig per trobar un sentit més profund a la seva vida, i en general, per portar una vida millor. Aquests canvis tan profunds i persistents solen seguir a una conversió religiosa oa la pràctica del ioga. És gairebé impossible que es derivin d'una simple al·lucinació, tal com suggereixen els escèptics.

13. Una nova Opinió sobre la Mort. És la conseqüència natural d'aquestes experiències. La persona sent que té cert coneixement directe de l'esdeveniment, i ja no necessita basar-se en conjectures o en ensenyaments religiosos bastant ambigües. També, i potser això sigui el més important, desapareix tot por a la mort; en el moment oportú, serà benvinguda. La supervivència després de la mort sembla ara una cosa certa, però no hi ha cap inclinació al suïcidi per precipitar la seva arribada. Tenim una nova comprensió del propòsit de la vida a la terra, així com de la mort. Aquelles cruels creences religioses amb recompenses i càstigs després de la mort són rebutjades. a favor d'una comprensió més racional.

14. corroboració. Es refereix a la comprovació dels detalls o esdeveniments en el món físic observats des de l'estat extracorporal, i dels quals es parla quan

un torna. En general, la comprovació resulta bé: els metges han quedat sorpresos davant les descripcions tan detallades dels intents que van fer per ressuscitar-mentre el pacient estava clnicamente mort. Moltes d'aquestes narracions van ser fetes per pacients que tenien poc o ningn coneixement metge, de manera que no van poder inventar-lo. En alguns casos, Moody va poder preguntar al pacient i al metge, oa qualsevol altra persona involucrada, per comparar els seus informes.

En el seu segon llibre, Moody parla d'altres quatre elements citats per algunes persones que van gaudir d'un prolongat perode extracorporal; però cap va ser citat únicament per una persona.

1. La visi del Coneixement. Sembla correspondre a les experiències msticas de les que ens parlava Whiteman, des d'uns nivells de l'altre món més elevats que aquells que s'assoleixen normalment en breus experiències extracorporals un regne d'existència en el qual tot coneixement, ja sigui del passat, present o futur, semblava coexistir en una mena d'estat atemporal un moment de illuminaci. Les persones van estar d'acord que l'experiència era inexpressable i no van poder retornar amb un record complet d'ella. Els msticos experimentats no utilitzessin el terme coneixement, sinó ms ben comprensi, visi interna, saviesa o illuminaci, perquè això pertany a un estat de suprema benaurança, ms enll de l'abast de la ment. Però únicament aquells que l'hagin albirat podran comprendre plenament del que es tracta.

2. C i udades de Llum. Va ser una frase utilitzada per diverses persones per descriure visions de ciutats celestials corresponents a les idees tradicionals del Cel.

3. Regne de esperits Confosos. Algunes persones es van trobar amb un lloc poblat per esperits que semblaven trobar-se en un estat infeliç de depresin, corresponent, potser, al purgatori. Tenien una descoratjadora desazn interna i vagaven d'una banda a l'altra, sense cap rumb, en una regi trista i depriment.

Altres suggereixen que eren suïcides i persones molt apegades a la terra, desposedas del seu cos fsic abans d'estar preparades per a la mort i la vida desprs d'ella.

4. Els Rescats Sobrenaturals. Descriuen l'experiència d'algunes persones que semblaven haver estat rescatades de la mort després d'un accident potencialment fatal, per unes entitats o éssers espirituals.

D'altra banda, la proximitat amb la mort deixa 01:00 impressi molt fort en cada individu. Això inspira la confiança que estan veritablement parlant de casos

genuïns i no imaginaris. Personalment, no he tingut una experiència es, tan propera a la mort. No obstant això, diversos investigadors confirmen diverses de les descripcions de Moody. Per exemple el so de campanes, un rugit semblant al vent en sortir del cos, la inefabilitat, la pau i tranquil·litat, la visió de coneixement, una nova visió de la mort, una nova comprensi del propòsit de la vida a la terra i un fort efecte sobre la pròpia vida.

Un cert nombre de persones que van morir i van tornar -o que gairebé van morir, si preferiu dir-ho d'aquesta manera- van ser rebudes per parents que havien mort anteriorment. Sembla una cosa natural i apropiat, però l'escèptic convençut pot seguir considerant-lo com imaginació. Jo sé, amb seguretat, que la meva besàvia hi era per rebre a la meva àvia quan aquesta va morir en el seu somni, però aquesta és una història massa personal per entrar en detalls. No obstant això, hi ha moltes descripcions de visites entre parents i amics des de l'altre costat. També hi ha persones excepcionals que semblen tenir la capacitat de creuar la frontera quan ho desitgen. l'autor Robert Monroe, va descriure els seus viatges a l'altre món en el llibre "Viatges Fora del Cos".

El doctor Richard Gordon tenia ja més de cinquanta anys quan es va convertir en el metge i amic de la família Monroe. Gordon tenia dos grans manies: es preocupava acuradament de si mateix, comportant-deliberadament d'una manera assossegada,

com si desitgés viure molt; després, quan algú li visitava al seu despatx, mirava des de la seva oficina interior i fixava els ulls amb gran intensitat, sense dir paraula. (Això és important per al que segueix).

Un dia, Monroe va visitar, i Gordon li va confessar que no s'havia sentit bé últimament, però que no obstant això anava a fer un viatge a Europa per visitar països que no coneixia. A Europa va caure greument malalt i encara es trobava amb grans dolors va tornar a casa per rebre tractament. Tenia un càncer incurable. Llavors, Monroe va pensar que era el moment d'esmentar-seus experiments extracorporals. Ja que Gordon estava massa malalt per poder visitar-lo, Monroe va decidir enviar a la seva esposa una carta perquè es la llegís al malalt quant aquest pogués escoltar-la. Gordon va demanar que se li llegís la carta, una i altra vegada, abans de morir.

Després d'esperar uns tres mesos perquè Gordon pogués integrar-se en l'altre món, Monroe va decidir tractar de visitar-lo, un dissabte a la tarda. Va sortir del seu cos exclamant mentalment: "Vull veure el doctor Gordon! "Després del que a ell li va semblar un llarg viatge, va ser guiat a un lloc semblant a una gran institució.

Li van fer entrar en una habitació i li van dir: "Esperi, i el doctor li rebrà d'aquí a un minut". Hi havia diversos homes a l'habitació escoltant a un jove d'uns 22 anys que els parlava amb excitació. Però no hi havia senyal del doctor Gordon. Feia una calor insuportable, o així li ho semblava a Monroe, i va pensar que hauria de tornar. Però abans es va dirigir de nou cap al grup d'homes, dubtant a preguntar alguna cosa sobre el doctor Gordon. En aquell moment el jove va deixar de parlar, es va girar i va mirar fixament Monroe, abans de continuar la seva conversa. Monroe es va anar, considerant l'experiment com un fracàs.

El dissabte següent va tornar a intentar-ho, però en el moment precís en què va deixar el seu cos trucant al doctor Gordon, una veu va dir al seu costat: "Per què vols tornar a veure-li? Ja li vas veure dissabte passat ". Monroe va quedar tan sorprès que va tornar de seguida al seu cos físic i va estar pensant sobre el que havia passat. Revisant les seves notes altra vegada, es va adonar que el jove que havia vist era el doctor Gordon, però amb un aspecte de vint-i-anys en l'altre món, en lloc dels setanta; la mirada intensa que li va dirigir era exactament la seva antiga mirada. Monroe mai li havia conegut a aquesta edat, però més endavant va veure una foto seva de quan era jove, que corresponia exactament a la seva visió extracorporal.

Agnew Bahnson era un altre bon amic i pilot aficionat. Sentia un gran interès per la investigació sobre la antigravetat i en parlava sovint amb Monroe. Aquest es trobava en viatge de negocis, a Nova York, i en una ocasió es va posar a dormir una migdiada a l'habitació al seu hotel, ja que tenia temps per a això. Just en el moment anterior a la son, va sentir la veu de Bahnson dient-li: "Hi ha una manera de demostrar l'antigravetat. Tot el que has de fer és demostrártela a tu mateix i tu has estat entrenat per fer-ho ". Monroe sabia el que volia dir, però no tenia el valor per intentar-ho; va anotar l'hora, un quart de quatre. Quan va tornar a casa, la seva dona li va dir que Bahnson havia mort en tractar d'aterrar amb el seu avió en un camp. Ell li va preguntar: "¿Això va succeir fa dos dia, a un quart de quatre? "I ella li va contestar que així era.

Uns mesos més tard, Monroe va tractar de connectar amb Bahnson en un viatge extracorporal. Va sortir del seu cos trucant a Bahnson i va viatjar en la foscor fins aturar-se en una petita habitació també bastant fosca. Poc després, Bahnson va aparèixer i li va reconèixer, dient-li, "Bob, mai creuràs totes les coses que han passat des que vaig arribar". Això va ser tot, però era precisament el tipus de cosa que Bahnson hagués dit, donat el seu especial interès per noves experiències.

Més tard, el pare de Monroe va morir, després de diversos mesos de paràlisi i d'incapacitat per parlar, després d'un atac; tenia 82 anys. Van passar diversos mesos abans que Monroe intentés visitar-lo, concentrant-se en la personalitat del seu pare perquè l'ajudés. Novament va viatjar molt de temps en la foscor, després es va aturar en el que semblava ser un hospital. En una petita habitació va trobar al seu pare, amb l'aspecte d'uns 50 anys, i encara amb un aire bastant cansat. El mort es va girar i va veure el seu fill i li parlo: "Què estàs fent aquí! "Monroe estava massa excitat per parlar, i el seu pare el va agafar per sota dels braços i el va aixecar per sobre del seu cap, com solia fer quan Monroe era petit. Al preguntarle por su salud el padre replicó: “Ahora mucho mejor; el dolor ha desaparecido ”. Però amb el record va semblar escapar-se-la energia i Monroe es va adonar que era el moment de marxar.

Kimberly Clark y el efecto de unas zapatillas de tenis

Una de las historias que más conmovió a Raymond Moody fue la que vivió la psicóloga Kimberly Clark mientras trabajaba en el Hospital de Harborview (Seattle) . Dicha psicóloga se encontraba aconsejando a una paciente, Mary, que había sufrido un ataque al corazón, sobre la manera de volver a integrarse en su vida diaria una vez que se produjese el alta hospitalaria. Sin embargo, la paciente se encontraba más interesada en hacer comprender a la profesional que lo que realmente le había impresionado era su E xperiencia C ercana a la M uerte (ECM) durante dicho ataque cardiaco. Ella había abandonado su cuerpo y deambulado por todo el entorno del hospital mientras los médicos intentaban la reanimación en la misma cama de la habitación donde había sufrido el infarto.

Como es natural, la psicóloga Clark se encontraba escéptica ante dicho relato. A pesar de todo, Mary le dijo: “ Escuche, llegué a ver unas zapatillas rojas de tenis en el alféizar de una ventana más allá de mi habitación ”. Un tanto escéptica, la psicóloga se asomó a la ventana, pero no vio zapatilla alguna. “ Más allá ”, insistió Mary. La doctora Kimberly, con medio cuerpo asomando por la ventana, tampoco veía nada. “ Están justamente a la vuelta de la esquina ”. Despreciando el peligro de asomarse en una quinta planta del hospital, la psicóloga se estiró aún más y retorció su cuerpo para aumentar su ángulo de visión y así descubrir, justamente, unas zapatillas de tenis rojas idénticas a las que Mary había descrito. A partir de ese acontecimiento la doctora Kimberly Clark comenzó a desarrollar numerosas investigaciones en relación a las ECM .

Una experiencia personal de Jose Gaona Cartolano

Hace ya algunos a os, interesado en conocer el funcionamiento de cierta secta que acog aa un reverendo filipino conocido por sus habilidades de psicocirug a, viv una interesante experiencia extracorp rea sin, evidentemente, haber fallecido. El centro se encontraba alojado en un peque o chal t en los alrededores de Madrid, lugar donde se impart an clases de sanaci n pr nica y algunas otras t cnicas relacionadas con la salud espiritual. Huelga decir que, desgraciadamente, dichos cursos y disciplinas, encuadradas en un entorno sectario, constitu an un im n para personalidades desequilibradas.

En uno de los m ltiples fines de semana en que acud a recibir instrucci n, me encontraba tendido en el suelo junto con otros adeptos, tapado con una manta mientras el l der de la secta induc a un trance hipn tico a todos los que est bamos all con la excusa de ense ar alguna t cnica de relajaci n. Me pareci una idea interesante, as que comenc a regular los ritmos respiratorios mientras pensaba en la hipnosis, que no es otra cosa que centrar la atenci n de la persona en un objetivo externo a sus intereses y distraerla para adue arse parcialmente de su voluntad. En ese proceso, inducido verbalmente por el l der-terapeuta, comenc a notar que los chakras del pecho se abr an de manera considerable. Mi fuerte formaci n cient fica luchaba para comprender esta sensaci n como una mera alucinosis. Sin embargo, he de reconocer que la sensaci n de comenzar a respirar a trav s de dicho orificio era tan intensa que alc discretamente la manta para observar la entrada y salida del aire a trav s de un conducto fisiol gicamente inexistente. Me sent un tanto confundido conmigo mismo al intentar comprobar algo que sab a imposible, pero la sensaci n era m s poderosa que mi intelecto.

El l der de la secta nos indic que aceler semos el ritmo de la respiraci n, con lo que comenz bamos a realizar una respiraci n holotr pica propia de ciertas t cnicas de terapia de grupo encaminadas a familiarizarse con la sensaci n de muerte, si bien no era ese el prop sito de aquel ejercicio. Una sensaci n creciente de mareo comenz a invadirme debido a la hiperventilaci n, pero entonces ocurri algo de dif cil descripci n! Comenc a notar como mi yo sal ay abandonaba mi propio cuerpo. Pod a verme, o mejor dicho ver mi cuerpo, justo debajo de m, junto al de los dem s compa eros que se encontraban c modamente arropados por sus mantas sobre las colchonetas tendidas sobre el suelo. La sensaci n dur largos segundos, aunque no puedo decir el tiempo, ya que al igual que las personas que sufren EEC la temporalidad se encuentra sumamente alterada. Lo que s puedo subrayar es que mi consciencia se encontraba en perfecto estado, registrando todo lo que suced a con sorpresa, eso s en torno a mi persona.

Huelga decir que no hab a ingerido ning n tipo de sustancia, as como que ha sido la nica vez en la vida que me ha sucedido algo semejante. En líneas generales, fue una sensación agradable y ciertamente divertida para mis sentidos, particularmente porque tenía la seguridad de que todo era un puro producto de mi mente y que, además, me encontraba en un entorno protegido.

Esta experiencia no tiene necesariamente la misma raíz neurofisiológica que las ECM, pero he decidido relatarla para indicar que ciertas experiencias pueden tener al menos un origen conocido, como es la inducción hipnótica acompañada de respiración holotrópica.

No es menos cierto que otro tipo de situaciones pueden desencadenar experiencias extracorpóreas particularmente encuadradas en el marco de una ECM, como fue el interesante caso de Natividad, que lo experimentó al complicarse un parto, situación, por otro lado, relativamente frecuente. He preferido incluir el relato completo, que comprende nada menos que dos EEC (Experiencia Extracorpórea) y dos ECM (Experiencia Cercana a la Muerte). Al ser íntegro, sin aislar la EEC del resto de la historia, se comprende mejor la evolución de la experiencia. Es un caso excepcional que no he encontrado en ningún otro texto ni de autores nacionales ni extranjeros:

“ Tenía contracciones muy a menudo, por lo que se esperaba un parto prematuro y así fue. Rompí aguas quince días antes del final de cuentas, pero los médicos lo esperaban. Ingresé a las seis de la tarde sin contracciones, pero a las nueve de la noche una desgarradora contracción que duró mucho más de lo esperado puso a los médicos en aviso y me llevaron a dilatación. Las contracciones no eran las habituales que se suelen tener. A mí me daban cada minuto y duraban de cuarenta y cinco a cincuenta y cinco segundos. Prácticamente eran contracciones de parto. Me dijeron que la cosa iba a ir rápida, pero no fue así. La noche anterior la había pasado de falsa alarma en Urgencias y había dormido poco y mal. Había comido solo una sopa y estaba muy cansada. Pasaban las horas, muy duras, y para superar el dolor de las contracciones mi mente imaginaba un gran globo rojo que se iba hinchando poco a poco según el dolor subía de intensidad, y luego perdía volumen a la vez que el dolor disminuía. A las siete de la mañana estaba ya agotada y helada de frío, mojada, sedienta, dolorida. Era totalmente consciente de todo a mi alrededor y sufría enormemente. Pero de pronto sentí un bienestar indescriptible… ¡Ah, qué descanso, qué maravilla! ¡Cómo lo necesitaba! Me sentía flotar, inmensamente feliz, segura, calentita y seca… tan bien. Notaba la sensación como muy lejana y me entregué a ella. De pronto, algo me hizo darme cuenta de que eso no era normal. ¡No podía ser! No podía estar ocurriéndome eso. Yo estaba pariendo a mi hija entre dolores y no podía sentirme así. Me asusté, pues creí saber lo que me había pasado. Abrí los ojos y vi la pantalla de la televisión pegada a mí. En ese momento supe que había muerto. Miré la habitación… ¡Estaba en el techo! ¡En lo alto! Me vi muerta en la cama y pude ver a mi marido a mi lado. También vi a mi compañera de habitación ya su marido, que hasta entonces no los había visto, pues yo estaba monitorizada, atada en mi cama y con un biombo que me tapaba la otra cama.

En ese momento no sentí pena por mí ni por mi marido, pero sí por mi hija. ¡No podía morir ahora! Ara no! Pensaba: “Deja al menos que vea su cara. Que vea que está bien. Déjame terminar y me iré a la muerte”. El dolor desgarrador que sentí al saber que había muerto y que no vería a mi hija, que no la vería crecer, me hizo rebelarme y negarme ante dicha situación y prometí morir, pero cuando terminara. De pronto, sumergida en ese dolor espiritual tremendo volví al dolor físico terrenal, volví al frío, volví a la vida. Los médicos entraron en la habitación, me vieron mirarlos y no me dijeron nada. Yo no podía creer lo que me había pasado. Pensaba que quizás me habría dormido, o desmayado, pero no. No perdí la consciencia, no era un sueño. No dejé de ser yo, totalmente consciente en todo momento.

Absolutamente impactada por aquello, sabiendo lo que había experimentado, aún buscaba una explicación racional. Me sentía muy afortunada y volví a dar mi palabra de morir cuando terminara el parto. Una hora después volví a sentirme extremadamente cansada, exhausta, y de nuevo regresó aquella sensación placentera. Esta vez me enfrenté a la muerte con los ojos abiertos. Vi cómo empezaba nuevamente a flotar ya elevarme mientras mi cuerpo quedaba en la cama. Nadie parecía darse cuenta de nada, pero yo era consciente de que había vuelto a morir. Acepté resignada, pero una sensación de impotencia se fue apoderando de mí, como cuando alguien te gana injustamente haciendo trampas. Aceptaba, pero no era justo. No había terminado, no había visto la carita de mi hija… Y ese tremendo dolor por separarme de ella sin conocerla me desgarraba. Dentro de mí solo se repetía: “¡Déjame terminar! ¡Déjame ver que está bien! ¡Solo un momento, por favor! ¡Déjame verla!”. Y de nuevo volví al dolor físico, extremo, de una contracción, y supe que otra vez había regresado a la vida, al frío… Solo sabía repetir dentro de mí: “Gracias, gracias, gracias”.

Esta segunda experiencia sucedería sobre las ocho de la mañana. Mi hija nació a las once menos doce minutos. Yo no sé de dónde salieron las fuerzas para resistir, pero en cuanto pude verla me sentí feliz y satisfecha. Y me entregué a lo que fuera, porque pensaba que iba a morir y lo hacía feliz. Mi sorpresa es que sigo aquí, entre vosotros, que he podido ver crecer a mi hija, que es un regalo y un milagro para nosotros y que creo que el amor me devolvió a la vida o que vivo porque lo único que me ataba a la vida en aquel momento era dar vida. Dar la vida a mi amor hecho carne, no lo sé. Solo sé lo que viví, lo que sentí, por lo que no quise morir, pues os aseguro que nadie querría volver de allí. Morir es como volver de nuevo a casa. No hay mejor sensación, allí donde eres amado, protegido, donde siempre te esperan… Yo sentí algo así”.

Posibles explicaciones neurofisiológicas

El psiquiatra austriaco Menninger-Lerchenthal tendió un puente para iluminar los puntos oscuros en relación a las EEC que existían entre la Parapsicología y la Neurofisiología. En una serie de publicaciones entre 1946 y 1961 dedicadas a la Heautoscopia, lo que los alemanes han denominado tradicionalmente doppelgänger, observó que muchas nociones esotéricas respecto a un segundo cuerpo y los modelos neuropsiquiátricos que provocan la ilusión de separación entre la mente y el cuerpo se encontraban en íntima relación con los conceptos tradicionales de “ esquema corporal ” así como con los de “ miembro fantasma ”.

La diferencia entre Heautoscopia y Viaje Astral, es que en la primera la persona se ve a sí misma desde una posición superior. Por el contrario, en el V iaje A stral, la persona tiene la sensación de desprenderse de su cuerpo saliendo hacia arriba pero mirando hacia el techo.

Para Cook, el que una persona haya experimentado una experiencia heautoscópica y haya podido observar, por ejemplo, las actividades de un equipo médico flotando sobre su cuerpo durante una operación o durante unas maniobras de resucitación supondría que la retina del ojo estuviese activa para grabar dichas imágenes y pasar dicha información al córtex visual del cerebro. Todo ello apoyado por los demás sistemas de soporte, como, por ejemplo, venas, arterias, glándulas y un sinfín de estructuras anatómicas. A este autor la sola idea de poder visualizar lo que sucede en derredor sin el correspondiente sistema neurofisiológico le parece simplemente absurda. Afirma, sin tapujo alguno, que las EEC y las ECM son un producto directo de nuestra mente.

Para Irwin las EEC son el efecto de una interacci n entre una disminuci n de los procesos de atenci ny la p rdida de procesos som ticos de alerta. Las sensaciones de desconexi n del cuerpo se pueden producir durante la atenuaci n de las entradas sensoriales y de las se ales som ticas como, por ejemplo, en un tanque de aislamiento sensorial. La sensaci n de desconexi n del cuerpo parece verse afectada por un proceso de recodificaci n cognitiva preconsciente, ya que involucra la transformaci n de una idea abstracta y no verbal de consciencia eviscerada en una nueva imagen de consciencia generalizada somatoest tica de un yo est tico y flotante. Esta imagen somatoest tica puede ser afectada por procesos cognitivos m s amplios de tipo sinest sico. Este autor define la S inestesia como la transformaci n de una experiencia (perceptual o imaginaria) desde un sentido a otro. El principal postulado de la teor a de Irwin, de 1985, es que muchas caracter sticas de las EEC son producto de la transformaci n sinest sica de la imagen b sica somatoest tica del yo eviscerado. Para este autor, la forma m s com n en la que se presenta esta transformaci n es directamente en una imagen visual. Asimismo, el mismo proceso se aplica en otras sensaciones relacionadas con las EEC en cualquier otra modalidad sensorial. En palabras m s simples: las EEC ser an experiencias cruzadas de im genes originales, y durante este proceso se recuperar a informaci n desde la memoria y se modificar a, para construir una perspectiva que implicase a un punto de visualizaci n externo al propio cuerpo.

Algunos autores como Allan Cheyne creen haber demostrado que la estimulaci n directa del c rtex vestibular cerebral genera alucinaciones similares a las experiencias extracorp reas. Sus resultados parecen apuntar, bas ndose en evidencias neurofisiol gicas, que las experiencias extracorp reas podr an producirse despu s de una ruptura en la estructura de sensaciones corporales normales debido a alteraciones vestibulares-motoras y precursoras de experiencias de tipo autosc pico. Es decir, que aunque las experiencias extracorp reas han sido tradicionalmente atribuidas al mundo espiritual inmerso en un universo dualista relacionado con el esp ritu humano de g nero sobrenatural, podr a ser posible, seg n este autor, que al menos cierta parte de los s ntomas relacionados con dicha experiencia se pudiesen explicar desde el punto de vista exclusivamente neurofisiol gico. Ahora bien, este tipo de estudios l gicamente no explican c mo es posible que las personas que supuestamente se encuentran fuera de su cuerpo sean capaces de visualizar situaciones u objetos localizados en lugares lejanos.

Este autor defiende que se trata de un proceso igual a las alteraciones, por ejemplo, de la am gdala cerebral, que pueden provocar par lisis del sue oy generar alucinaciones consistentes de ndole visual ( visitantes de dormitorio ), auditivas ot ctiles que, en su conjunto, llevan al paciente a sentir que est siendo objeto de una agresi n sexual o de otra naturaleza. Otras alteraciones del c rtex vestibular cerebral pueden provocar experiencias extracorp reas.

En relaci na este tipo de alteraciones neurofisiol gicas, se ha especulado mucho acerca de la relaci n entre epilepsia y EEC. Sin embargo, en algunos estudios como el de Orrin Devinsky, en 1989, se apreció que tan solo un 6 por ciento de los pacientes con ataques epilépticos mostraban también experiencias extracorpóreas. No solo esto, sino que en este reducido porcentaje de personas el fenómeno se daba tan solo una vez, lo que sugiere que esta actividad anormal del cerebro o no es necesaria o no es suficiente para producir una EEC . Ya en 1876 Maudsley había apuntado que algunas de las alucinaciones de los insanos tienen su origen en lo que podríamos llamar alucinaciones motoras. Una alteración en los centros nerviosos de intuiciones motoras genera en la consciencia una falsa ilusión de la condición muscular. De esta manera un individuo que se encuentre postrado en una cama cree que vuela por el aire o imagina sus piernas, brazos o cabeza separados de su cuerpo. Tiene alucinaciones de los sentidos cuando existe una alteración de los centros nerviosos.

A este respecto resulta de interés el testimonio de Cristina, una persona que padece epilepsia: “ He tenido varias experiencias extracorpóreas, pues sufro de epilepsia. La que más recuerdo ocurrió una mañana tranquila, aún dormida. Comencé a convulsionar sin apenas tiempo para reaccionar. Cuando me quise dar cuenta, mi madre y mi tía me atendían encima de la cama. Mientras tanto yo las veía desde la puerta de la habitación. Incluso veía cómo mi cuerpo convulsionaba y cómo mi madre me metía una sábana en la boca para que no me mordiese la lengua. Siempre viéndolo desde la puerta, como una proyección de una película. Más tarde, recuerdo ver a uno de mis primos venir corriendo hacia la habitación para ver qué ocurría y atravesar mi cuerpo etéreo hasta llegar a la cama, donde todavía seguían atendiendo mi cuerpo físico” .

También parecen existir numerosas variantes de las EEC, como son las experiencias de movimientos ilusorios (IME, Illusory Movement Experiences ) que podrían terminar de explicar, al menos en parte, las EEC encuadradas dentro las alteraciones vestibulares y que dan origen a las siguientes sensaciones:

1.Flotar.

2.Volar.

3.Caer.

4.Rotar.

5.Elevarse.

No podemos olvidar que las EEC se caracterizan, a su vez, por presentar tres ejes:

1. Sensación de separación de nuestro propio cuerpo.

2. Ver nuestro propio cuerpo desde el exterior (autoscopia).

3. Situación elevada del observador. Lo que en definitiva produce esta triada de síntomas no es otra cosa que una sensación de separación espacial del yo observador respecto al cuerpo, tal como afirmó Brugger en 2002.

Asimismo, existen otras EEC que podríamos llamar parciales como, por ejemplo:

1. Experimentar la sensación de salir del cuerpo sin llegar a ver el propio cuerpo desde un punto de vista externo.

2. Ver lo que suponemos es nuestro propio cuerpo desde un punto de vista externo, sin sensación de haberlo abandonado o habernos separado del mismo.

3. Experimentar ambas situaciones.

También deberíamos distinguir entre: 1. La sensación de estar fuera del cuerpo basada en lo que nuestros sentidos nos dictan (OBF, Out of Body Feelings ).

2. Y la autoscopia fuera del cuerpo basada en la perspectiva visual que poseemos durante la experiencia (OBA, Out of Body Autoscopy ).

Para otros autores, como Irwin, hay que saber distinguir entre ver el doble de uno mismo y la sensación de estar fuera del cuerpo y ver nuestro cuerpo físico. Es decir, en el primer caso la consciencia se encuentra dentro del cuerpo primigenio y ve un doble, mientras que en el segundo caso la consciencia parece salir del cuerpo y ve el cuerpo físico original.

No son pocos los autores que relacionan las experiencias extracorpóreas con fenómenos derivados de episodios generados por la parálisis del sueño, como Olaf Blanke . Otros, como Taylor, identifican estas experiencias con las personas que preconizan sus habilidades de salir fuera del cuerpo y visitar lugares remotos, casi siempre en decúbito supino y en los momentos intermedios entre la vigilia y el sueño como una habilidad que, simplemente, se puede llegar a desarrollar. Otro autor, llamado Oliver Fox, fue uno de los primeros en describir una técnica más o menos eficaz para mandar el cuerpo a dormir mientras la mente todavía está despierta. Allan Cheyne postula que las experiencias vestibulares-motoras son el resultado de informaciones falsas y conflictivas acerca de la posición, la actitud del propio cuerpo y de algunos de sus movimientos, que a su vez pueden interferir con otras fuentes sensoriales de fondo o quizás con la información de su ausencia.

En definitiva, las experiencias extracorpóreas tienen mucho en común con, por ejemplo, el fenómeno del miembro fantasma, donde existe un fallo de integración de las capacidades táctiles, vestibulares, motoras y visuales del propio cuerpo con implicaciones de regiones cerebrales relevantes como son las parietales, temporales y frontales. En ambas se tiene la certeza de que lo que se está viviendo es totalmente real.

En las experiencias autoscópicas también se tiene la seguridad de que la persona que se está viendo, por ejemplo, justo debajo, es uno mismo, aunque no se corresponda ni la apariencia ni el aspecto físico ni la edad, color o aspecto del cabello. En realidad, lo que la persona parece ver es un cuerpo que posteriormente identifica como sin alma . A este respecto llama la atención la experiencia sufrida por Maika: “ Despu s de tener a mi niño pude irme para casa en perfecto estado de salud. Sin embargo, a los pocos días comencé a tener fiebres muy altas y tuve que volver al hospital. Me ingresaron para hacerme una serie de pruebas. Mi estado empeoró y me tuvieron que trasladar a la UCI, donde estuve treinta y dos días en coma. Llegué a tener hasta tres paradas cardiacas y me reanimaron otras tantas veces. Durante las paradas llegaba a observar a los médicos desde lo alto mientras me encontraba fuera de mi cuerpo. Era desesperante porque les gritaba que no estaba muerta, pero nadie podía oírme. Fue algo sumamente desagradable. No llegué a ver ni túnel ni luz ni cualquier otra cuestión propia de las ECM”.

Si atendemos a los neurólogos más ortodoxos, tendríamos que denominar estas experiencias, coloquialmente, como arrebatos de las intuiciones motoras centrales o alteraciones de representación de la información del estado actual del cuerpo respecto a su postura, movimiento y orientación gravitacional.

También existen EEC parciales . Es decir, una duplicación no solo del cuerpo completo, sino solamente de un brazo o una pierna. Por último, el avance en las investigaciones en este campo de la neurología y de sus mecanismos cognitivos nos procurará una comprensión mayor de las complejas y extrañas distorsiones corporales que se presentan en los pacientes psicóticos.

Algunos autores, como Russell Noyes, han afirmado que los estados de despersonalización que se dan durante las ECM son tan solo un mero mecanismo de protección frente al estrés de enfrentarse a la muerte. Sin embargo, otros autores como Glen Gabbard y Stuart Twemlow realizaron, en 1984, una cuidadosa comparación con las experiencias subjetivas de despersonalización respecto a las experiencias extracorpóreas que caracterizan las ECM . Encontraron diversas diferencias fundamentales, por ejemplo: la experiencia subjetiva de despersonalización suele acarrear una sensación desagradable y de pérdida de contacto con la realidad, mientras que las personas que están sufriendo una ECM suelen encontrarla agradable y la viven con una sensación de intensa realidad.

Asimismo, la despersonalización involucra un desapego del cuerpo que es subjetivamente distinto de la experiencia extracorpórea propia de las ECM, tal y como concluyeron todos estos investigadores.

Sin embargo, sus conclusiones aún pretendiendo ser exhaustivas, no pueden explicar la frecuencia de dichos fenómenos, ni tampoco excluir la existencia de una realidad más allá de lo que nosotros conocemos.

¿Y entonces, qué nos espera en el otro lado?

Se muri y se fue al cielo , dice el cuento.

As lo hizo y as lo haremos todos, pues ste es un cuento que se convierte en realidad para todos. Però no és tan senzill ni tan immediat com implica la història. La morada natural del Yo Superior es el reino que ha sido llamado por algunos el plano mental y al cual voy a referirme como al cielo por utilizar un t rmino con el que todos estamos familiarizados. Sin embargo, la transici n desde la vida terrena a la vida celestial ser a demasiado s bita y realmente muy poco agradable para la mayor a de nosotros si se hiciera bruscamente. Por tanto, necesitamos un per odo de preparaci n en un reino intermedio y debemos culminar esa etapa preparatoria antes de alcanzar niveles m s elevados. Despu s de la muerte, la mayor a de la gente experimentar una reorganizaci n en c scaras o capas de piel como la de la cebolla. La materia m s grosera quedar al exterior, y la m s sutil quedar enterrada dentro. Si reflexionamos un poco nos daremos cuenta de que sta es una disposici n muy buena, aunque parezca dura al principio, pues el resultado es que nos veremos obligados a enfrentaros a los instintos m s bajos del mundo astral primero, en un per odo corto y concentrado, de modo que quedaremos libres para elevarnos a niveles m s agradables sin temor de vernos atra dos hacia el dolor y la pena. Estos desaparecer n en cuanto hayamos quemado nuestro deseo por la vida terrenal. La vida despu s de la muerte no necesita ser algo temible; incluso sus primeras etapas podr an ser una aventura atractiva.

C mo ya he dicho, la transici n no ser repentina o inesperada. Les persones que moren tranquil·lament de vellesa tenen sovint algunes visions de la vida que els espera. Pueden recordar claramente sus visitas al otro mundo en sue os, o tener experiencias conscientes extracorporales. Cuando el momento de la muerte se halla pr ximo, a menudo nos dicen que ven a alguien esperando para recibirles. Es realmente una observaci n muy corriente la de que el rostro de los muertos tiene una expresi n de paz y felicidad. Tal vez pasen algunos períodos cortos en ese reino intermedio, mientras se desprenden de los últimos lazos que les atan a su vida anterior. Pero al final están preparados y deseosos de continuar avanzando. En esta etapa han vuelto ya, finalmente, la espalda a las atracciones de la vida terrena ya sus duplicados más refinados de los niveles astrales. Han purificado su alma de todas las emociones más groseras, que no pueden encontrar expresión en el mundo celestial. Aunque se halle en lo que se conoce como el nivel mental, sería un error considerarlo exclusivamente como un mundo de ideas, impresión que podríamos formarnos después de leer la literatura que hay sobre el tema. Indudablemente, debemos llevarnos al cielo la parte más elevada de nuestra naturaleza emocional pues el amor altruista es considerado como una característica importante de esta etapa. Entonces podéis preguntar, ¿cuál es, pues la diferencia? En los niveles más elevados del reino astral podemos ejercer nuestras emociones más puras y tenemos acceso a nuestra mente inferior. Ahora el énfasis cambia; moramos, por así decirlo, en nuestra mente y tenemos acceso a las emociones apropiadas.

¿Es sólo esto lo que cambia? No, no ho és.

La etapa intermedia es una especie de existencia artificial, en cierto modo, porque estábamos entonces separados de nuestro verdadero Yo; éramos seres incompletos. Ahora, al final, al entrar en el cielo, llegamos a nuestra verdadera morada: nos reunimos con nuestro Yo Superior, volvemos a ser un todo. El que és més, ens hem despullat de tots els aspectes fatigosos de la nostra personalitat, aquells que ens impedeixen conèixer Déu. Ara estem alliberats de tot això; podem entrar a la nostra veritable estatge, finalment, en pau i amb tota glòria.

Aquesta nova vida és tan diferent de la vida terrenal que és molt difícil d'imaginar. Totes les característiques desagradables de la vida a la terra queden ara oblidades; al cel no hi ha tristesa ni record d'infelicitat ni de maldat. Només recordarem els esdeveniments feliços i valuosos i la saviesa que hem obtingut en la vida passada. La imaginació és la clau d'aquest món. Tot el que imaginem ve a l'existència a l'instant. Creem el nostre propi cel exactament tal com ho desitgem. Si ens creiem aquella caricatura en què estem asseguts en un núvol tocant l'arpa, llavors, això és precisament el que farem fins cansar-nos i pensem en alguna cosa més interessant que fer. Si som devots, podem passar llargues temporades en actitud contemplativa en la nostra església, temple o mesquita particular, o trobant Déu en la natura. Però si la nostra idea del cel és la imatge d'una vida familiar feliç, llavors serà això; família i amics, vius o morts, estaran al nostre voltant en feliç comunió. Com pot ser això, podeu preguntar-vos, quan alguns d'ells estan encara vius a la terra? Ja he dit que la imaginació era la clau: són figures creades, en la seva major part, per la imaginació, encara que semblaran reals i, en cert sentit són reals perquè cadascuna d'aquestes imatges és una espècie de duplicat de la veritable persona, vivificada pels propis pensaments i sentiments. En aquest món és possible estar en molts llocs alhora, fins i tot sense saber-ho conscientment. Però si el pensament o l'amor per una altra persona és prou forta i ell o ella està també en el cel, llavors podem realment trobar-nos i comunicar-nos conscientment. Si això succeeix, és una comunió més íntima, completa i satisfactòria que qualsevol cosa que puguem experimentar a la terra: ens convertim, per dir-ho, en un sol i únic pensament.

Si, tot i això, la nostra idea del cel té un caire més intel·lectual o artístic, llavors, tampoc quedarem decebuts. Podem passar el nostre temps intercanviant idees amb d'altres que tinguin interessos similars, aprenent o ensenyant, segons es prefereixi. No serà com un debat o una discussió terrenal pesat o interromput per paraules inadecudas i susceptibles de ser mal interpretades. La comunicació consisteix en una espècie de telepatia de les idees, dels pensaments en si, i no de la seva maldestre expressió verbal. Si ens agrada fer plans o som pensadors creatius potser seguim elaborant esplèndids plans i organitzant noves civilitzacions, on tothom sigui savi i se senti feliç. O potser crearem una meravellosa filosofia nova que guiï als homes cap a la saviesa i l'harmonia. Podem fer tot el que desitgem, donant curs a la imaginació. Tal vez escuchemos una música celestial, distinta a cualquier sonido producido por instrumentos terrenales, o incluso tal vez compongamos esa música. Podemos contemplar o incluso escribir grandes obras de teatro y óperas. i coses per l'estil; todo cuanto hagamos o disfrutemos será lo que queramos hacer; una continuación de las actividades preferidas en la tierra llevadas a cabo sin ninguna traba o frustración por las limitaciones terrenales.

¿Parece todo esto demasiado maravilloso para ser cierto? No ho serà. La realidad será mucho más maravillosa de lo que podemos, posiblemente, imaginar. Sin embargo, en otro sentido sí es demasiado bueno para ser cierto.

Dejad que intente explicaros esta contradicción: cuando en la vida terrenal tenemos una visión del otro mundo, descubrimos que se halla fuera de toda descripción. Tiene sus cualidades únicas: en muchos aspectos es distinto a todo cuanto hay en la tierra y es maravilloso. Pero si pudiéramos elevarnos con toda nuestra conciencia a mayor altura, hasta el siguiente nivel importante que es este mundo celestial del que estamos hablando, nos ocurriría exactamente lo mismo. La experiencia sería una revelación totalmente nueva de un estado del ser más glorioso, más libre y más elevado de lo que nunca podríamos haber imaginado. Pues este nivel mental también tiene su propia singularidad, sus propias cualidades especiales e imprevisibles.

Pero en la práctica, muy pocos de nosotros somos capaces de hacer esta transición mientras nos hallamos todavía en la tierra, y por eso no tenemos experiencia de este nuevo mundo extraño, no sabemos cómo enfrentarnos a él. Cuando al final llegamos a esta esfera, después de la muerte, somos como bebés recién nacidos en la tierra. Pero ésta es una analogía imperfecta; el bebé aprende en seguida. Sin embargo, cuando alcanzamos el cielo, parece que no somos capaces de experimentar y aprender como lo hace un bebé; sólo podemos hacer uso de las experiencias que ganamos mientras reteníamos todavía un cuerpo físico y un cerebro que nos ayudaba a organizar estas nuevas experiencias. Pero la mayoría de nosotros, en la vida terrenal, no estamos todavía preparados para estas experiencias sublimes: tenemos otros asuntos terrenales para tenernos totalmente ocupados. Así que llegamos al cielo sin preparación alguna y lo único que podemos hacer es crear nuestro propio trocito de cielo a nuestro alrededor y morar en él subjetivamente en una especie de estado de sueño. Para un yogui de larga experiencia que haya superado este nivel mental, la situación de la mayoría de habitantes del cielo seguramente le aparecería así, pero a cada uno de estos individuos no les parece igual en absoluto. Para cada uno de ellos es una vida plenamente feliz, en perfecta libertad y eso es lo que importa -nuestros propios sentimientos respecto a la situación. Ja he dit que les condicions d'aquest món són realment indescriptibles i tot això potser no tingui gaire sentit a hores d'ara. No os preocupéis; el gaudirem enormement quan arribem allà.

Sin embargo, voy a intentar otra vez aclarar un poco las cosas. Una altra narració de la vida després de la mort suggereix que és un engany cruel considerar la vida del cel com un nou somni i il·lusió. A la vida física, s'assenyala, molts de nosaltres estan considerablement centrats en si mateixos i actuen només dins d'una àrea limitada. Estem limitats no només respecte al nostre lloc de residència i al nostre treball, sinó en els nostres pensaments i idees, i vivim en el nostre propi petit món de prejudicis, hàbits i convencions. Per això no seria de sorprendre que féssim el mateix en el cel. No obstant això, no és el mateix; al cel estem molt més a prop d'aquest origen del nostre ésser, i per això veiem i pensem d'una manera més real. Tampoc hem de suposar que aquesta llarga permanència en el cel sigui inútil.

Per contra, té el seu propòsit i realment serveix per a un objectiu dual. Por una parte “ recibimos la recompensa en el cielo ” por todas las pruebas y tribulaciones de una vida difícil bien pasada en la tierra; disfrutamos de una tranquila relajación y reflexionamos

sobre nuestras adquisiciones de la vida pasada. D'altra banda, aquestes reflexions tenen un valor positiu; tenemos un tiempo muy largo para digerir nuestras numerosas experiencias y extraer de ellas su virtud . Llavors transmutem l'experiència en saviesa, i les aspiracions sense realitzar, amb facultat de fer-les en cas de tenir una altra oportunitat. Es necessita temps i llibertat de compromisos per fer tot això. Tenim al nostre abast tota la força necessitem i puguem utilitzar. ¿Cuánto tiempo necesitamos? Algunos dicen que la vida en el cielo es eterna. Para la mayoría de nosotros una estancia de unos cuantos siglos parece probable antes de regresar a la rueda de la reencarnación, pero realmente no lo sabemos con certeza y es probable que haya grandes variaciones de unas personas a otras. La vida a la terra sembla estar avançant cada vegada amb més rapidesa, a mesura que la ciència i la civilització aporten ràpids canvis a la nostra manera de viure ia mesura que la població mundial augmenta veloçment. Per això algunes persones suggereixen que la vida celestial pot també veure accelerada. Davant l'absència de qualsevol esdeveniment que assenyali el pas del temps, l'experiència serà intemporal i el temps, tal com nosaltres l'entenem, no tindrà cap valor.

Se dice que el plano mental está subdividido en un número de subniveles, distintos entre sí por la cualidad de su substancia mental refinada. La mitad inferior está asociada con los pensamientos concretos y forma parte del reino de la personalidad, el yo inferior, mientras que la parte superior trata del pensamiento abstracto y es la morada del Yo Superior. Sembla que l'ànima al cel no està obligada a experimentar les condicions dels diferents subnivells, un darrere l'altre. Es veu atreta al nivell adequat al seu temperament i inclinacions.

Quins són, doncs, les opcions?

Se dice que el primer nivel es la morada natural de todas aquellas personas que no han pedido nada m s en la tierra que una vida familiar afectiva y un c rculo de buenos amigos. Si sta es vuestra inclinaci n, entonces os ver is muy complacidos. Vuestra familia y amigos est n all con vosotros, dondequiera que los quer is. No hi ha necessitat de viatjar, com a la terra, per visitar els fills i les filles que viuen lluny de la llar. Simplemente, bastar con pensar en ellos para tenerlos a vuestro lado, con todo su cari o, junto con sus esposas y esposos y con vuestros nietos, a los cuales tal vez raramente ve ais en la tierra, u otros que posiblemente nacieron despu s de vuestra muerte. Vuestros amigos y sus familias tambi n estar n todos a vuestra disposici n en cuanto lo dese is. Tal vez os pregunt is sobre los animales dom sticos. Los ech steis de menos cuando murieron, o tal vez vosotros os fuisteis antes y los dej steis llorando por vosotros. S, pod is tenerlos a vuestro lado. Ser a trav s de la imaginaci n, verdaderamente, aunque parecer tan real que no os dar is cuenta de ello. Los animales tal vez no sean capaces de alcanzar vuestro nivel, pero la imagen que crear is al pensar en ellos estar animada y vivificada por el afecto que os ten an en la tierra. Tal como he explicado antes, lo mismo ocurre con los amigos. No pod is reclamarlos en exclusiva; ser a algo ego sta e injusto, porque ellos tienen otros amigos. En el cielo no hay lugar para el ego smo y la injusticia. Pero eso no ser problema alguno, porque los podr is ver tanto como quer is. Si os cans is de su compa a no ten is m s que retirar vuestra atenci ny se desvanecer n.

El segundo nivel es para aquellos que buscaron su gu am s all de la familia y los amigos, que adoraron a alg n personaje religioso como Jes s, Buda, Mahoma o alg n santo en particular, o alguno de los Dioses Hind es, seg n su secta religiosa aceptada. Si acud ais a la iglesia s lo el domingo, entonces, indudablemente, podr is continuar con algo parecido a esta pr ctica, pasando la mayor parte de vuestro tiempo en el primer nivel y visitando el segundo siempre que sint is la necesidad religiosa. Ya no os ver is presionados por la costumbre local o por un sentido del deber. Pod is hacer exactamente aquello hacia lo cual os sint is inclinados.

El tercer nivel es, sobre todo, para aquellos cuyas inclinaciones religiosas ten an un cariz menos personal, aquellos que adoraron a Dios oa la Inteligencia C smica oa Brahma, de alguna manera m s abstracta. Tambi n para aquellos que ve an el Principio Divino

encarnado en los hombres y en las mujeres y que se preocuparon act vamente por ayudar a los dem s.

El cuarto nivel es para aquellos de una inclinaci nm s intelectual, que llevaron estas abstracciones a un estadio m s avanzado, intentando trabajar para el bien de la humanidad, en lugar de hacerlo para un individuo en particular o para grupos de personas. Aqu est n las personas para quienes el conocimiento espiritual fue una aspiraci n altruista, los f l sofos y los cient ficos m s inspirados, los grandes escritores, actores, m sicos, artistas y dem s; la gente que trat de transmitir algo de su propia comprensi n espiritual a los dem s.

No hi ha necessitat de donar detalls i exemples més precisos. En el moment en que arribem al món celestial estarem totalment acostumats a viure sense cos físic. Hemos de insistir, una vez más, en que no necesitamos sentir el más mínimo temor ante esta nueva transición, esta nueva etapa de nuestra aventura. Ciertamente, será más agradable que el estado intermedio y seremos capaces de avanzar sin guía alguna. Sense esforç conscient, ens trobarem a les condicions més idònies per a les necessitats del moment, i en altres igualment adequades quan les necessitats variïn.

Hay etapas todavía más elevadas de este mundo, pero las únicas personas que se sentirán bien allí son aquellas que estaban totalmente familiarizadas con el pensamiento espiritual abstracto en la tierra . Em refereixo a les persones que van comprendre el propòsit total de la vida i que van estar disposades a sacrificar els plaers mundans per cooperar amb aquestes finalitats espirituals. En realidad hay muchas almas en los niveles superiores. La majoria d'elles no estan preparades per tenir una consciència totalment desperta en aquest regne sant, i passen el temps en una mena de somni ple de somnis beneïts, una condició que no es pot descriure sense donar lloc a males interpretacions. No obstant això, es diu que tothom té almenys una visió conscient del nivell superior, on romanem nus, revelat nostre Jo Superior veritable i etern, finalment lliure d'aquells últims vestigis de la personalitat que hem animat des del naixement.

Para terminar nuestro viaje a través del Reino de la Muerte, recordar los versos que el gran poeta John Keats dedica a la muerte, en su hermoso poema: “ Oda a un ruiseñor ”. Espero que os sirvan de guía y de consuelo cuándo emprendáis el camino hacia el otro lado.

“ Entre sombras escucho;

y si yo tantas veces casi me enamoré de la apacible Muerte y le di dulces nombres en versos pensativos, para que se llevara por los aires mi aliento tranquilo, más que nunca morir parece amable, extinguirse sin pena, a medianoche, en tanto tú derramas toda el alma en ese arrobamiento. Cantarías aún, mas ya no te oiría: para tu canto fúnebre sería tierra y hierba.

Pero tú no naciste para la muerte, ¡oh, pájaro inmortal! No habrá gentes hambrientas que te humillen; la voz que oigo esta noche pasajera, fue oída por el emperador, antaño, y por el rústico; tal vez el mismo canto llegó al corazón triste de Ruth, cuando, sintiendo nostalgia de su tierra, por las extrañas mieses se detuvo, llorando; el mismo que hechizara a menudo los mágicos ventanales, abiertos sobre espumas de mares azarosos, en tierras de hadas y de olvido.

¡De olvido! Esa palabra, como campana, dobla y me aleja de ti, hacia mis soledades. ¡Adiós! La fantasía no alucina tan bien como la fama reza, elfo de engaño. ¡Adiós, adiós! Doliente, ya tu himno se apaga más allá de esos prados, sobre el callado arroyo, por encima del monte, y luego se sepulta entre avenidas del vecino valle. ¿Era visión o sueño? Se fue ya aquella música. ¿Despierto? ¿Estoy dormido?”

MÁS INFORMACIÓN en los Manuales: “Nuestra última aventura” de E.Lester Smith, “Al otro lado del túnel” de José Gaona, “La última de las jornadas” de R Monroe y “Vida después de la vida” de Raymond Moody.