MAI DEIXAREM DE SER QUI SOM
(Conte)
Un grup d'Éssers de Llum es trobava reunit a l'infinit. Tot d'una, un d'ells va dir:
M'agradés experimentar la Realitat des d'altres nivells, per poder conèixer-la millor.
Per això haurem que sortir-nos d'ella, i això no és possible apuntar un altre d'ells.
No és possible, per s podem crear una aparença limitada d'aquesta realitat va respondre el primer. Us agradés formar part d'aquesta experiència?
- ¿En què consistiria? ¾preguntó altre Ser.
- Ara sabem que som tot el que vulguem, que tot el que imaginem es converteix en fet, però què se sentiria si això no fos possible? Com seria si, de sobte, no fóssim amos del nostre entorn, del nostre estat d'ànim, de les nostres circumstàncies ...? Us imagineu el que se sentiria si en lloc d'existir tot alhora i poder instantàniament representar el lloc que imaginem, si en lloc d'estar en un entorn afí, amb éssers amorosos, gaudint de ser, sabent-nos totpoderosos, estiguéssim en llocs horribles, amb persones que ens fessin patir, temorosos, i creient que som víctimes de les circumstàncies?
Llavors, tots, com Un, van començar a participar de la conversa.
- Això ha de ser molt complicat. Això és la foscor i la inconsciència del propi poder.
- Exactament. La idea és inventar una història en la qual fóssim personatges que haguessin de lluitar per arribar a les metes desitjades. En lloc de representar-immediatament el que imaginem, hauríem de viure un temps en el desig, passant per circumstàncies imprevistes, i sense la seguretat de saber si ho aconseguiríem.
- Per a això seria necessari baixar la vibració, de manera que creéssim el concepte "temps".
- Què s'aconseguiria amb això? Nosaltres som totpoderosos, i estem sempre proveïts de tot el que necessitem de manera immediata.
- No deixaríem de ser-ho, això és impossible. Simplement, destinaríem una part de nosaltres a existir en aquest nivell de percepció.
- Amb aquesta experiència podríem jugar al fet que som limitats, i experimentar a través de diferents formes i aspectes ara desconegudes, per tal de crear la realitat que desitgéssim tenir.
- Ah, sí! Ens podem inventar límits, i el joc consistiria en derrocar-los.
- O fer laberints pels quals buscar les metes ...
- És clar, tot i que per trobar el camí caldria descobrir les tècniques adequades.
- Que cadascú s'inventi seus propis límits i laberints! I que el joc es basi en com vèncer-los!
- En què podrien consistir aquestes barreres?
- Podem, per exemple, crear un món en el qual, per sobreviure, necessitem alimentar-nos constantment de trossos d'aquest món.
- També hauríem d'estar protegits de l'exterior, amb el que tots necessitaríem un refugi per a això.
- Caldria que lluitéssim per aconseguir cadascuna d'aquestes coses, en lloc de tenir-ho tot de forma natural.
- Llavors, cal crear l ' "esforç" per aconseguir-les.
- En un món així, podria succeir que el que algú hagi aconseguit amb el seu propi treball, un altre l'hi tregui ...
- No! Això aniria més enllà del joc. Si algú fa això no serà vàlid. En aquest cas hauria de compensar-ho d'alguna manera.
- Únicament un ésser que no fos conscient de les normes de la realitat duria a terme una acció així.
- Certament, podria succeir, perquè aquests éssers hauran perdut la consciència de la realitat.
- Com seria possible arribar fins semblant nivell de densitat?
- Podem crear una càpsula en la qual ens endinsem per realitzar el joc. Una vegada en ella, perdríem la consciència que som totpoderosos i eterns.
- És fantàstic, així delimitem la nostra identitat, i els nostres actes romanen en ella.
- Sí! D'aquesta manera, tot el que faci qualsevol per a benefici propi perjudicant a la resta, reproduirà en si mateix el perjudici causat, per prendre consciència. No deixaria de pertànyer-seva acció, què us sembla?
Fantàstic! En aquest context avançaria més de pressa el que realitzi un treball que col·labori amb el procés del total.
- Però, no ens sentiríem massa aïllats en una càpsula de l'oblit?
- Això si. Però podem trobar una manera de reconèixer-nos i ajuntar-nos. Encara que no entenguem exactament per què, ens serà de molta ajuda formar part del grup en què estem representats.
- Com podrem saber que som nosaltres mateixos si no som capaços de reconèixer-nos?
- Podem mantenir intacta la nostra capacitat d'Estimar, de manera que aquesta s'activi quan ens trobem.
- De quina manera podríem representar l'Amor en una càpsula d'oblit?
- Aquesta càpsula seria un cos en el qual tindríem un lloc destinat a això. Ho anomenarem "cor"!
- ¿I si fallem? Què podria passar si ens oblidem del tot i no aconseguim prendre contacte amb el cor? En aquest cas podria passar que ens creguéssim sols i ens tornéssim bojos, espatllant el joc. Potser se'ns ocorri, si no vam contactar amb la nostra essència, i no activem el cor, espatllar el joc i arrabassar als altres el que han anat aconseguint ... Què passaria llavors?
- Podríem fer que, si a algú de nosaltres ens passa això, se'ns de l'oportunitat d'entrar en el joc de nou, més endavant en el temps, inventant un altre personatge. Això podria repetir-se fins que aconseguíssim activar el cor i recordar qui som.
Tots van estar d'acord. Immediatament, cadascun va començar a pensar en el personatge que li venia de gust representar, l'entorn des del qual desitjava marxar, el procés personal per anar avançant, etc. I van decidir que s'anaven a trobar, a través del joc, en determinats moments, per intentar activar els seus cors i recobrar la consciència de qui són.
- Jo proposo que cada un que Desperti ajudi els altres, d'aquesta manera tenim garantit que ningú quedarà atrapat.
- Ningú quedaria atrapat permanentment. En realitat, alhora que estem vivint aquest joc a través del temps, seguirem existint en la Realitat. Això mai deixarà de ser així perquè la nostra essència primera sempre romandrà latent. Podem, fins i tot, comentar com va el procés i, potser, en alguna ocasió específica, ajudar al personatge.
- S, potser això serà bo
En fi, vam començar la nostra creaci?
Tots van estar d'acord.
Perfecte! Qu nom li posem al joc?
Li podem anomenar Vida.
I al laberint, com ho anomenem?
Qu us sembla Planeta Terra?
Graciela Brbulo
