Al meu entendre, caminem bastant confosos en això de posar límits als altres, i, en general, consentim més del que seria adequat.
L'inconvenient d'això és que el fet de no marcar els límits necessaris és una cosa que es torna en contra nostra i vam acabar sent perjudicats per la nostra actitud.
La correcció -per amb els altres, però no envers un mateix-, la "bona educació" -però malament aplicada-, o el "amor al proïsme" -però mal entès-, són raons que utilitzem conscient o inconscientment per ser massa condescendents.
En moltes ocasions costa dir "no" - quan el que realment es vol dir és "no" -, o dir "sí" -quan el que realment es vol dir és "sí" -, i dir el contrari del que realment es desitja, del que seria convenient i satisfactori per a un, és, en la majoria de les ocasions, el disparador d'un reguitzell d'auto-retrets i d'un estat de mal humor o de molta ràbia ... per si mateix.
Tots coneixem una dita: "els drets dels altres acaben on comencen els meus". Així. Tan rotund. Tan clar. Tan cert.
Jo també tinc drets i no he de permetre que siguin avasallados pels altres. Excepte en el cas que SIGUI UNA DECISIÓ PRÒPIA, DESITJADA VOLUNTÀRIA I CONSCIENTMENT, en aquest cas ja no és asserviment.
Si deixo que abusin de mi, d'una manera submís, obligatòria i indeseadamente resignat, això va a afectar la meva autoestima, al meu dignitat, ja la meva relació amb mi.
Sentiré una frustració opriment, una sensació de menyspreu cap a mi com a persona -per part meva i per part dels altres-, i la impressió d'una falta de respecte a la meva llibertat de decisió i als meus drets humans.
Em quedaré malament. I SÓC JO qui es quedarà malament. NO L'ALTRE, SINÓ JO. Em quedaré malament amb mi mateix per una cosa que m'ha vingut de fora i només és útil per a l'altre.
Jo estava bé fins que ve algú que em demana una cosa que és bo per als seus interessos -però no per als meus- i per satisfer i beneficiar l'altre m'he de perjudicar jo. Error. Perquè això es somatizará en forma de depressió, mals de cap, úlceres, etc.
Absolutament injust.
I un ha de respectar-se i salvaguardar en la mesura possible de tot allò que li vagi a afectar negativament.
I no estic proposant la insensibilitat cap a les necessitats dels altres, ni el "no" sempre com a norma, ni l'egoisme com a bandera. Estic proposant sospesar les coses i valorar també la postura o posició d'un enfront dels altres. Taxar en la seva justa mesura cada cas.
Coneixem l'anterior frase dels nostres drets però no apliquem el seu contingut. I els nostres drets són tan respectables com els dels altres. Els nostres drets tenen tant valor com els drets dels altres.
Una oposició o una negativa ben explicada, amb tacte i prudència, és com dir: "Tinc dret a ser jo mateix". Tinc dret a no fer el que no em ve de gust fer o el que em perjudicarà.
No és res dolent posar límits a la nostra generositat i la nostra tolerància.
La abnegació, quan és involuntària, es converteix en submissió i servilisme.
Acceptar una proposta d'un altre ha de ser, sempre, un acte voluntari.
Dir no, quan es vol dir no, és respectar-se. És dignificar. És un acte d'amor propi.
ÉS CONVENIENT REVISAR LA NOSTRA DECISIÓ ...
Quan la petició que ens fan és desconsiderada i irraonable.
Quan va en contra dels nostres principis ètics.
Quan és una cosa que l'altre pot fer-ho per si mateix però ens ho demana per la seva pròpia comoditat.
Quan s'interposa en les nostres prioritats, o si per això hem de renunciar a alguna cosa que per a nosaltres és important.
PER DIR "NO", CONVÉ ...Dir-ho de seguida, abans que l'altre es faci il·lusions i compti amb un sí.No és obligatori haver de justificar la nostra decisió, ni cal inventar-mentides o excuses.
Dir-ho sense ira. Utilitza la dolçor i l'assertivitat.
Si és possible, oferir una alternativa.
Recorda això: la caritat ben entesa comença per un mateix.
Et deixo amb les teves reflexions
Francesc de Sales
www.buscandome.es
Per qu ens costa posar límits als altres? per Francesc de Sales
