Psicoteràpia Familiar Sistèmica: coneix els seus principis

  • 2019
Taula de continguts amagar 1 evoluci histrica de la psicoteràpia familiar 2 Qu és el funcionament homeosttico? 3 Psicoteràpia familiar sistèmica de Virgínia Satir: Definició, característiques, elements 4 Tipus de família segons la psicoteràpia familiar: 5 L'autoestima i la relació de parella: 6 La comunicació en el sistema familiar: 7 Models de comunicació en la psicoteràpia familiar

La psicoteràpia familiar ha tingut lloc des de mitjans finals del segle XX, i ha arribat al seu màxim apogeu al segle XXI. Es basa en l'estudi del sistema familiar, el qual abasta un conjunt dinàmic d'elements i rols, entre els quals es destaquen: els individus i les seves particularitats, les creences, actituds, regles i normes inconscients que incideixen en la subjectivitat i en el autoestima .

Evolució Històrica de la psicoteràpia familiar

En els anys 50 's, els problemes o dificultats des-adaptatives de la conducta se li donaven l'atenció necessària des de l'enfocament de les teories del desenvolupament, però només a nivell individual.

Posteriorment, a nivell diàdic, on es va començar a estudiar la relació simbiòtica entre la mare i els fills. Així mateix, la funció de la metàfora paterna i com la mare i els fills introyectaban la funció de llei a través del pare.

Seguidament, atenent a les consideracions dels 70 sobre la dialèctica familiar en psicoanàlisi, es va poder trobar relacions entre les afeccions i conductes desadaptatives dels pares i els fills, per aprenentatge vicari i modelatge simbòlic. Aquest nivell d'evolució es diu el parental.

A més, sorgeix el nivell o enfocament interaccionesta, el qual va permetre relacionar el caràcter, la personalitat i la conducta en relació amb l'ambient i els seus semblants. D'aquesta manera, el s mecanismes de resistències, l'eixam de significants, el caràcter, la personalitat i els comportaments; són termes pels quals, es prediquen les interaccions del subjecte en virtut del caràcter accidental de la seva substància.

L'anterior, va permetre considerar la família com un sistema, amb elements bàsics que poguessin estudiar-se, sorgint així la psicoteràpia familiar.

Què és el funcionament homeostàtic?

L'homeòstasi familiar va ser un terme que va introduir l'exdirector de l'institut d'investigació mental de Palo Alto, Califòrnia en 1954 anomenat D. Jackson. Segons l'autor (citat per Casas, 1.985):

"Es pot considerar que els membres homoestáticos són conductes que delimiten les fluctuacions d'altres conductes al llarg de la gamma particular corresponent a la norma" (p.2).

És a dir, el concepte fa referència que els símptomes patits per un membre familiar, té una funció i un sentit dins del propi sistema ia nivell individual. La malaltia, es concep com la manera neuròtica d'establir relacions emocionals amb membres de la família que han estat exclosos o han trencat les normes inconscients del clan.

Exemple: Els abusos psicosexuals que es mantenen en secret, seran viscuts per futurs membres de la família com una neurosi de fracàs. És a dir, si en una família, la mare (o el pare) va ser abusada (o) quan era petita, però ella per por i manipulació de l'adult que la va abusar, ho va ocultar.

Aquest drama es manté en secret, i pot ser que la persona tingui uns sntomes històrics, i que fins i tot un descendent, (per a re-equilibrar la pulsin no aquesta), sigui abusat per algun familiar o un altre adult, en circumstàncies semblants rememorant l'ocult i recreant el trauma, per fer conscient el retorn del reprimit (la qual cosa tindrà una funció de norma, al dir del gran altre, oms clar en l'inconscient transpersonal).

Així mateix, la investigaci analtica i sistmica; probablement descobreixi que la mare o altres membres del sistema familiar tamb van ser abusats en circumstàncies similars.

Psicoteràpia familiar sistmica de Virgínia Satir: Definici, caracterstiques, elements

La psicoteràpia familiar de Virgina Satir, és un model Existencial, que planteja l'expansió i creixement de la persona a través de la comunicació del subjecte amb els membres de la família, i la seva consciència del present.

Es caracteritza perquè parteix de la premissa que les malalties són producte d'una comunicació inadequada del sistema familiar davant dificultats que fan que els seus membres no s'adaptin o ho facin per mitjà de la funció homeostàtica, sent la malaltia un mitjà d'equilibrar les parts.

També la psicoteràpia familiar, usa principis de l'art i de la comunicació: com la dansa, el psicodrama, les ciències de la conducta o fins i tot físiques, el que permet articular el cos, i la menta en l'aquí i ara i generar un canvi significatiu de la percepció de si mateix dins de la família.

Entre els seus elements ressalta la Crisi de la família: El desenvolupament familiar i individual són interdependents, per la qual cosa s'involucra u n procés dinàmic i mai estàtic, és a dir els membres passen de potència a acte, i poden anar canviant els seus rols, els fills posteriorment seran pare i més tard avis.

De la mateixa manera, cada persona travessa etapes, i el fet travessar generarà c risis, que serviran per al creixement o estancament de l'energia psíquica del que membres. Aquestes etapes van des del moment de la concepció i l'embaràs, passant per la mort dels familiars directes (usualment els pares), fins a la mort de la parella i de si mateix.

Tipus de família segons la psicoteràpia familiar:

En la dinàmica familiar, sempre esdevindran dificultats perquè és el propi de la vida humana. Però la manera com els membres afrontin els problemes d'indicar quin tipus de família són. Entre elles es destaquen dues: les nutridoras i les molt conflictives

Les famílies nutridoras: Els pares són considerats guies i líders democràtics i no caps autoritaris. Són pares que comprenen i es fan conscients dels seus sentiments per adaptar-se als canvis de l'existència.

Els nens d'aquestes famílies són espontanis i amables, i són presos en compte, en ells no es perceben inhibicions que el constricció de psíquicament.

La comunicació d'aquest tipus de família, tendeix a ser fluida i assertiva, demostren afecte i se senten lliures parlar dels seus processos (siguin desenganys, amors, pors, penes, crítiques i alegries.)

Les famílies molt conflictives, en canvi tendeixen a ser molt autoritaris, generalment no estan emocionalment per als fills, i només dicten el que s'ha de fer i el que no. Els pares mai arriben a conèixer als seus fills el que són i el que valen al seu interior, de manera que en ells, hi ha la tendència a viure amb baixa autovaloració.

Paral·lelament, els fills no arriben a conèixer als seus pares, i poden veure'ls com màquines proveïdores, la relació entre tots dos, no sol ser molt assertiva.

En elles, pot prevaler desafecte, d'aquesta manera la vida de la família pot tornar tensa, amb secrets, vergonyes a comunicar-se, un ambient molt "conservador" on no hi ha espai per a l'alegria.

A més, els membres del sistema familiar, tendeixen a rebutjar-uns als altres, solen dedicar-se més temps o donar-li més importància al treball o altres activitats. La comunicació no sol ser molt tolerant, el seu sentit de l'humor, sol ser pesat, és a dir sarcàstic o cruel. També és comú trobar afeccions físiques, que són somatizadas perquè en el sistema hi ha "un dir no expressat".

L'autoestima i la relació de parella:

La percepció que un individu té de si mateix, depèn de la relació determinada per l'altre, ja que com diu la psicoanàlisi Lacanià, "l'inconscient és el discurs de l'Altre" així el cos (la subjectivitat) es construeix en funció de la interacció amb els semblants. L'alta o baixa valoració, depenen llavors de la qualitat de relacions i del tipus de comunicació que es va tenir des de la formació del jo en el infància; pel que fa als pares.

De la mateixa manera, el desig s'introdueix en primer lloc, en la dialèctica de "ser el desig de l'altre", això determinarà la manera en com la persona arriba a estimar, i també en l'elecció posterior de parella (Això es relaciona amb el complex d'Èdip, i la triada Mare-Pare, Nen) com un mecanisme d'homeòstasi.

D'aquesta manera, s'atrauen les neurosis infantils a la vida adulta, i es poden unir dos éssers que lluiten pel reconeixement que no van tenir dels seus progenitors.

La manera de voler es torna enigmàtic, els membres de la parella no parlen amb honestedat de les seves mancances, sinó esperen que l'altre les ompli, i pitjor encara; endevinant què és allò que els falta. Per tant, es poden formar dos éssers amb anhel de rebre, però no de donar, i es trenca l'equilibri de la parella, estancant i sorgint l'avorriment.

La comunicació en el sistema familiar:

La comunicació és un mitjà de rarefacció del desig, i és gràcies a la paraula; que es dóna un ressò pulsional en el cos. La paraula en la comunicació, és de meitat de qui la diu i meitat de qui l'escolta. Ella consta de diversos elements, entre ells es destaquen:

  1. Els valors,
  2. el cos,
  3. les expectatives del moment (que es relacionen amb els pensaments formats per experiències prèvies)
  4. els òrgans sensorials, l'habilitat per parlar
  5. cervell

No obstant això, la comunicació no sempre és directa, i moltes vegades pot amagar altres sentits, a això se li crida "trampes de la comunicació" les quals permeten deflectar (o evitar) el que succeeix a l'interior a través de frases fetes, com p.ex: Com estàs? "Bé". A la psicoteràpia familiar, s'indaga més enllà d'aquestes frases fetes, usant preguntes directes i confrontació.

Un altre fenomen interessant que passa a la comunicació, és que una persona descriu a una altra en virtut dels seus propis termes, perquè veu i descriu el món no com és en si mateix, sinó d'acord a les seves categories. Cal no oblidar que el subjecte està escindit, entre el que sap i el que diu.

Models de comunicació en la psicoteràpia familiar

A les famílies, és comú que es presentin 4 models de comunicar-se, cadascun implica dinàmiques particulars on es relaciona l'autoestima, el caràcter i les relacions amb els altres membres. Aquests models són:

  1. Apaivagant: la seva dinàmica és que l'altra persona no s'enfadi. Té una actitud de complaença, la seva creença nuclear és: "he de fer-te feliç; sense tu no sóc res "
  2. Culpant: sol fixar-se en els errors de l'altre ia culpar els altres, amb la finalitat que el vegin "molt fort". Però en el seu interior, la persona que busca culpables se sent buida, sola i amb un sentiment de fracàs.
  3. Súper raonat: és la persona que al seu interior se sent vulnerable, però no demostra estar-ho i amaga els seus sentiments darrere d'una màscara de fredor. Són les persones que actuen com una màquina, i així demostrar-se que no hi ha una cosa que els pugui danyar.
  4. Distraient: són les persones que solen ignorar o distreure davant dels altres. Potser poden respondre de forma irrellevant, de manera que s'ignora la situació. El subjecte actua com si el que està passant en el seu ambient familiar no existís, la seva creença de fons és: "no importo a ningú, no tinc un lloc aquí"

D'altra banda, existeixen també la comunicació oberta, que es realitza de manera honesta i autèntica, atenent les pròpies limitacions i exposant les dificultats assertivament davant dels altres membres de la família.

Per a això és necessari que el subjecte trenqui amb els paradigmes inconscients establerts per la interacció familiar, com ara: la por a equivocar-se, la por de "fer molestar" a algú, o la por a ser criticat.

Per finalitzar, la psicoteràpia familiar, té com a fi que els membres aconsegueixin expressar autènticament, aconsegueixin connectar-se amb les parts negades, mitjançant la presa de consciència de si i dels altres, demostrant estima, tendresa, amor (i sexualitat en la parella ) i brindar suport.

Per aconseguir-ho, el terapeuta es val d'una planificació estructurada, on primer es recull informació sobre la dinàmica familiar, i després les intervencions a través d'activitats on s'expressin les emocions.

Autor: Kevin Samir Parra, redactor en la gran família de Hermandadblanca.org

referències:

Cases, G. (1985). La teràpia familiar i l'enfocament de Virgínia Satir.

Article Següent