Ho reconec: sóc una tova. Al meu aquests ullets tristos i aquest olla tan ben assajat, em poden. I sí, em falta autoritat. Quan intento imposar una ordre, no em surt autoritària. Per això procuro respectar les normes que en aquest cas el pare sí que sap imposar amb fermesa. Sort! En cas contrari, tindríem un problema, perquè si alguna cosa tinc clara és que els nens necessiten que els marquin un camí, amb els seus límits, la seva direcció i sí, de tant en tant, petits dreceres. Però sempre, sense sortir-se del camí.
A casa, les normes les estableix gairebé sempre el pare. Jo també poso alguna, és clar, però sóc molt més permissiva. Succeeix a moltes llars: un dels dos progenitors és el que té més capacitat per imposar una disciplina. L'altre, intenta respectar aquestes normes però es mostra una mica més flexible. Em sembla bé. Si els dos fossin 'policies', els nens viurien atemorits. Si els dos fossin anàrquics, el caos estaria assegurat.
Per què hi ha d'haver normes i també flexibilitat amb els nens
Jo no m'imagino una infància on jams es poguessin saltar les normes. Si mai es pogués prendre chucheras a deshores, saltar al sof, tirar-se els coixins entre rialles o tacar de xocolata la camisa qu espai quedés per a la diversi, la creativitat, la fantasia?
Però es que aquests moments de llibertat deuen ser sols l'esbarjo i no oblidar mai les normes bàsiques. De la harmonia de les dues parts, depèn en gran mesura tot. I és que la virtut, ja ho sabem, est en el just medi. Ni molt estricte ni molt permissiu. Ni molt autoritari ni massa tou.
De vegades és la mare qui imposa les normes i el pare qui juga i es mostra ms tou amb els seus fills. I en moltes altres parelles, tots dos intenten posar normes i aportar tamb moments de distensiny jocs. Cada família és un món i hi ha milions de mons. Però en tots els casos, per assegurar-nos equilibri, crec que en l'educaci dels infants mai han de faltar aquests dos ingredients bsics: carioylmites. No estan riguts. Ms bé, són complementaris.
No es tracta d'establir el paper de poli bo i poli dolent. Tots dos han de recordar i respectar les normes ms elementals i mai contradir l'altre (per exemple, en l'aplicació d'un càstig). Tampoc crec que sigui just utilitzar aquesta frase tan tpica de com s'ho digui al teu pare ja veuràs Ms bé, fes que respectin les normes que ell ha establert (de comú acord amb tu, és clar), sense penjar mai el paper de dolent de la pellicula. I en el teu cas, quin posa els límits a casa?
Estefana Esteve. Redactora de GuiaInfantil.comFont: http://www.guiainfantil.com
Quin posa els límits als nens a casa?
