En el meu entendre, de vegades triguem massa a desfer-nos de certes coses que ens perjudiquen.
No s si és falta de resolució, si és mandra, o si és masoquisme. Cada un sabr o esbrinar, si és honrat, quin s el seu razno la seva excusa.
Però renunciar al que ens fa dany hauria de ser un assumpte prioritari.
Si ens fa dany o ens molesta molt, que ve a ser el mateix- cmo ens tracta algú, tenim l'opció de hacrselo saber i demanar-li que reconsideri la manera en què ho fa i rectifiqui.
Si ens fa dany la desatencin d'alguna persona, l'hi podrem dir.
Si ens fa dany nostra pròpia mandra o desordre, la manca de voluntat o el nostre caràcter; si és la relació amb algú amb qui estem per motius de treball o familiars; si és sigui el que sigui, gairebé sempre és possible posar-hi remei.
Per a això és convenient fer servir l'assertivitat que és la h abilitat d'expressar els nostres desitjos d'una manera amable, franca, oberta, directa i adequada, aconseguint dir el que volem sense atemptar contra els altres i negociant amb ells el seu compliment-.
Cada un té els seus drets -com els tenen els altres- i exigir, o, si més no sol·licitar que siguin respectats és un potestat inalienable de cada ésser humà.
És bo, i lloable, acostumar-se a sol·licitar els drets personals en comptes de quedar-se a la ràbia silenciada que provoca quedar-se callat i suportant que els altres trepitgin els drets propis.
El respecte a la pròpia dignitat personal és un dret que hauria de ser irrenunciable.
I això convé tenir-ho clar: respecte per part dels altres i respecte, també, per part d'un mateix.
Els drets d'un acaben on comencen els drets dels altres. I, per descomptat, i això és molt important, viceversa.
No s'han d'envair ni deshonrar els drets dels altres, així com també s'ha de ser bastant rigorós en l'exigència que els altres facin el mateix.
Cal cuidar molt la dignitat personal -en això insisteixo molt però és que per a mi és molt important-.
En una altra ocasió vaig escriure que: "La defensa de l'honor, i la consideració per i cap a un mateix, comença per defensar i proclamar una situació irrenunciable al respecte aliè i l'auto-respecte propi.
Podem cridar dignitat personal als principis que un té com a normes pròpies i drets, i també a la defensa dels mateixos, a la integritat, ia la consideració i el respecte que tota persona requereix i mereix.
Per noblesa i honradesa, un ha d'arribar al món un lloc que sigui irreprotxable, i després ha de defensar-lo amb les úniques forces de la seva honestedat i l'asseveració quan calgui defensar-la.
L'obediència a la dignitat personal requereix de tota la nostra autoestima, de l'amor propi, i del convenciment que hem de defensar, per sobre de qualsevol cosa, el que som, el que volem seguir sent, i aquest reducte inviolable on s'assenta el nostre esperit personal ".
És per això que davant de qualsevol atemptat cap a aquest reducte gairebé sagrat que és la dignitat, ens hem de mostrar irreductibles: és el més decent que hi ha en nosaltres i el que hem de mantenir irreprotxable i immaculat.
Per auto-respecte i amor propi, per la nostra honra i honor, i per la pau i Autoestima que això aporta, hauríem de rebutjar el que ens fa mal i tallar d'arrel qualsevol cosa desagradable que atempti contra nosaltres.
Amb fermesa.
Des d'ara mateix.
Et deixo amb les teves reflexions ...
Francesc de Sales és el creador del web www.buscandome.es orientada al Desenvolupament i Creixement Personal i Espiritual de les persones interessades en la millora de la seva vida
Renunciem al que ens fa mal
