a Xile
(22 de maig de 2010)
JO EM QUEDO A LA TERRA!
La meva veu canvia per aquests dies. Es fa diferent sota l'ombra o la llum- dels esdeveniments a nivell col·lectiu i personal. Successos que tenen un mateix origen, que si deixo que flueixin en la confiança de la pau assolida, tindran tamb la mateixa destinació.
La meva veu es fa cada vegada més terra, ms baixa, caf, sòlida i granulada. La meva veu parla ferma i amb amor, el mateix, el que em lliuro am mateix i que ha aconseguit transformar les antigues visions de submissió per dur-les a la llibertat de projectar davant els meus ulls sols allò que la meva pell i el meu cor vol sentir. No dic que en aquest joc no em davant a situacions que a primera lectura em semblin inexplicables o de difcil connexió amb la forma que he triat viure, però ja no ploro per por de no saber què vindr, sinó pel sentir ple de l'experiència meravellosa d'estar i ser en aquest pla d'energia materialitzada. El plor per aquelles coses que no esperava no fa ms que netejar el meu enteniment per veure més enllà del que aparent, i això s'agraeix. La veu amb què avui els parlo neix des de dins, des dels meus vísceres humanes, des d'on vaig voler entrar definitivament per viure en plenitud aquesta experiència de vida a la Terra. Vida que es construeix des de les certeses més profundes, des de les veritats pròpies en la comprensió que l'energia que sustenta la vida sóc jo mateix i al mateix temps ho és qui es creua en el meu camí. Aquesta vida terrenal i cada vegada més arrelada en l'humà, sorgeix del record de la màgia de transformació basada en l'acceptació del món i de les "lleis" que regeixen l'univers sencer, més enllà, insisteixo, del que aparent, intuint permanentment la mà de la Font en cada cosa que m'envolta.
Màgia conscient. La màgia antiga, la de l'amor transformador, és la que per aquests dies guia els meus passos com mai abans.
Des que era petit va haver una certesa en la meva ànima que sempre vaig intentar portar a la meva quotidià. Es tracta de la veritat que darrere de tota la vida hi ha un suport d'energia, que fins i tot més que sustentar, ÉS precisament la vida tota en què estic immers. Doncs bé, després d'entendre aquesta premissa, aquesta comprensió es va anar fent carn i avui es manifesta en una embriagadora consciència que tot el que el meu cos mobilitza, com vareta de mag, es transforma en amor i en una invitació perquè el que em envolta vibri també en aquesta sintonia. O millor, el meu cos de carn i ossos es presenta davant la vida com un catalitzador de tot l'amor que m'envolta ..., o millor encara, el meu cos i el meu entorn es fusionen conscientment i en gaudeixi en aquesta vibració d'amor.
Ser un nucli independent d'energia va ser la clau perquè tot això fos possible. Ja no necessitar demanar, ni tampoc lliurar perquè em sigui retornat. Només ser a la OPCIÓ de ser. És a dir, va ser fonamental en un moment escollir amb honestedat el que volia per la meva vida. I per aquests dies les opcions estan més o menys clares, com ens va compartir Karen Bishop en un dels seus últims textos. Una, no fer res i esperar que les transformacions succeeixin en la confiança que tot està en ordre, i que segueixin el seu curs, les comprenguem o no. Dos, triar partir; sigui conscient o inconscientment, triar desencarnar i deixar el joc perquè s'està posant molt dens i perillós. I tres, fer que passi, quedar-se i viure. Quan vaig tenir la claredat que en veritat havia d'optar jo i que ningú em mostraria un camí o em prendria de la mà per guiar-me cap a la llum o el que sigui que cregués que vindria per al món, vaig decidir optar a honestedat, sense judici davant el camí pres. I vaig recordar tot allò que he vingut escrivint i que hem compartit des de fa un temps, abraçant-me a la automaestría que es necessita per CREAR en aquests temps gens de fàcils. Va ser llavors que vaig dir: Jo em quedo! Vaig optar per quedar-me i crear. I la vida respon davant aquest salt conscient, valenta i carregat d'amor (en la mateixa mesura que les altres opcions, aquí el que realment importa és optar, triar conscientment i seguir aquesta ruta), perquè jo, abans de res, crec en mi i en la Humanitat, en el seu poder per aconseguir l'alliberament més enllà de la por i així deixar-se anar de l'esclavitud de consciència que l'ha lligat per tant de temps ..., a la qual ella mateixa, nosaltres mateixos, ens hem encadenat.
Ara bé, què implica aquest quedar-se al joc i ser un nucli d'energia independent que només ES. Primer, implica lliurar a l'amor com l'energia de més alta vibració en l'Univers perquè ja es va deduir que més que témer a la foscor, li hem temut a la nostra llum i l'amor que la sustenta. Com hi farem témer la foscor si hem viscut en ella per milers d'anys? Ella no és el que ens espanta, més aviat hem temut ser feliços i lliures perquè això implica responsabilitzar-nos per la nostra vida. Això és fonamental, ja que s'accepta en amor la nostra dificultat d'entrar en nosaltres mateixos, ni tan sols entrar a la llum o en Déu, sinó prendre'ns nosaltres mateixos en les nostres mans i abraçar-nos en el nostre propi pit comprenent que en aquest acte hi ha el partit de amor original que va donar vida a tot el que existeix. Aquest joc és amb nosaltres mateixos per des d'allà compartir als altres les brillantors que anem aconseguint, sense ni tan sols pretendre ensenyar, perquè hi ha la consciència que cada un és una ruta per si sol mentre recorda el que és en essència i el rol que venir a exercir en aquesta vida.
El joc és amb mi, ja sense por que em governi perquè sóc el que sóc en el meu propi amor, perquè en mi viu la major llum a l'espera de poder espejear a qui es em posi per davant, i mostrar-li d'una vegada que aquesta llum que veu és precisament d'ell o d'ella.
En segon lloc, quedar-se i seguir creant un meravellós futur implica NO ESCAPAR, o millor dit, deixar de fer-ho. No estar permanentment fent-li el tregui a la vida com si fos una cosa dolenta o com si fos amenaçant ser-hi. Implica respirar ja no només amb els pulmons, sinó que amb el cos sencer, sense por a exhalar el que hi hagi dins d'un mateix, sense por a ser el que s'és, sense por a la nostra pròpia bogeria ia la nostra poesia, sense por a la nostra màgia. Però ull, por sempre hi haurà, però un que ja no ens governi, sinó que se superi, que ens avisi i ens instal·li en una necessària alerta per donar el següent pas en plena consciència. Aquest quedar implica llavors, ser responsables de les nostres experiències personals i col·lectives, perquè que el món després del 2012 és per a éssers sobirans, conscients, autònoms i lliures. Això és el que estem construint ara per ara al costat de la Terra.
Quedar-implica també acceptar i respectar amb amor incondicional que altres vulguin partir o no vulguin fer res i esperar (com una altra forma de energitzar d'amor al món). Són opcions d'aquest viatge, i si hi són, benvingudes siguin. En el meu cas, accepto que fins a l'últim minut pugui haver algú que vulgui prendre la invitació de l'amor, perquè vaig triar i vaig acceptar quedar-me per donar-li la mà. Implica moltes vegades entrar al mateix infern (malaltia, sofriment, dolor, por, etc.) amb el risc de caure en ell i en la seva bogeria de submissió, arribant a creure en la il·lusió desempoderadora i sentir novament por de viure. És a dir, estic disposat a tancar les portes de l'infern després que l'últim ésser es decideixi a sortir d'allà; només acompanyant, abraçant-, observant, respectant-i estimant-. Espanta de vegades i també atrapa de tant en tant, no ho nego, és fort aquesta energia col·lectiva que es lliura a la por, però recordo (torno a passar pel cor, torno a veure amb amor) a cada instant, perquè és un sentir en el meu cor, que aquest últim viatge cap a la llum, aquesta vegada un viatge de carn, sang i ossos, ho fem tots o cap.
Jo em quedo a la Terra disposat a la tremolor del sòl, al ball de l'oceà, als focs del volcà ia tota necessària transformació del nostre planeta, recuperant el simple i la quotidianitat, això que aparentment ens allunya de l'espiritual, perquè sé que ho que em relliga al diví està en el meu interior i es manifesta des d'allà en totes les formes del món. Recuperant el contacte pur, acorazonado i obert amb els altres, l'abraçada, el somriure, els sabors, els afectes, amb tot i amb tots, sense distinció, sense jutjar ni camins ni opcions, perquè entenc que en tot el que miro hi ha el amor, perquè sentientiendo que hurgueteando en la por i en la foscor trobada sempre un tresor de llum. I sentientendiendo que per agafar el tren en aquest viatge no hi ha formes determinades, sinó un salt propi i únic a l'interior de l'amor que no és més que la confiança en un mateix, és a dir, en Déu Pare-Mare fet carn en l'humà, sigui quina sigui la forma que adopti en la quotidianitat.
Jo em quedo per crear i fer que l'amor es faci carn! Participant de tot el nou que se'ns ve per davant, estimant l'antic perquè accepti la inevitable transformació, en eterna gratitud pel viscut i les infinites possibilitats que s'obren davant dels nostres cossos, ments i cors.
Un humà present a la Terra, que gaudeix tot des del record de la seva llum.
Aquesta és la meva ruta.
Per Roberto Cabrera Olea
Xile / 22 maig 2010
www.automaestriaarchivo.blogspot.com /
