El cervell humà és una màquina complexa, un òrgan ple de incgnitas, del qual es desconeix an gairebé tot. En el cervell habita una ment que comanda totes i cadascuna de les nostres accions, tots i cadascun dels nostres encerts, per tamb tots els nostres errors. Dins d'aquest prestigiós i important òrgan, en el més profund dels seus plecs, habita un petit intrús, un petit trampós, que milita i maneja des de l'ombra, des de temps immemorials. Aquest petit polizn, es col en les albors del nostre desenvolupament, va ser inserit amb unes instruccions rudimentàries, les quals són molt difcils de formatar. Aconseguir reduir la seva influència és bàsic per fer el salt evolutiu que se'ns presumeix, és essencial per a ser humans, per ser persones civilitzades. Aquest insidiós polizn, és el nostre cervell rèptil.
Aquest òrgan primari incrustat en el més profund del nostre cervell, és l'encarregat de recordar-nos, els nostres instints ms primaris, com la identitat, la territorialitat, la competitivitat, la por Som com som i estem com estem en part, al fet que molts de nosaltres encara funcionen bsicament amb aquest cervell rèptil. Humans en aparença, mers llangardaixos en el seu intel·lecte. El poderós sentiment d'identitat, fa que tinguis la necessitat imperiosa d'etiquetar tot el que es creui en el teu camí, marcar el bo, el dolent, el amistós i el contrari, el til i el intil, el afinat i el desafinat, però sobretot, t nom i t nombre, aquesta etiqueta identificativa és el teu primer estendard, una bandera entre moltes que carregaràs al llarg de la teva vida, que són gravades a foc en aquest cervell reptilià i que procurés que mai oblidis i mostres amb orgull. La teva identitat et persegueix després de la teva mort, és el teu llegat a aquest món, i abans de deixar-ho, procuraràs que quedi gravat per continuar viu en les memòries dels que et precedeixen. La mesura del èxit està basada en la quantitat de persones que poden recordar el teu nom un cop hagis mort, però la teva identitat no ets t, aquest és l'avatar que van dissenyar per a tu quan vas arribar a aquest món. Recorda que et has d'anar amb el mateix que traas posat i totes aquestes etiquetes te les van posar a posteriori.
El teu terra, aquest tros de planeta que ja no marques amb orina perquè té draps de colors que delimiten allò que creus teu, que et defineix, et diferencia, és part del teu orgull i transcendeix la teva pròpia identitat. Tu pàtria està gravada a foc en cadascuna de les teves venes i per elles corre el sentiment patriòtic que farà que matis i moris per assegurar la cleda que guarda al teu ramat. Ampliar horitzons i perdre la identitat nacional, esborrar les fronteres mentals i cremar les banderes, deixar de veure el planeta com un tros petit de terra, una caverna de cavernes, un bloc on les relacions amb els veïns requereixen certs dons diplomàtics. Tenim tot un planeta, perquè seguir identificant-nos amb trossets cada vegada més petits, per seguir obeint el rèptil que viu en el nostre cap, perquè tancar-nos portes i possibilitats fora d'on circumstancialment vam néixer. Els nacionalismes i els patriotismes són només etiquetes amb què reduir la nostra intel·ligència com a autèntics Jíbaros socials.
Competim, tots contra tots, en un immens mar de caos en què constantment competeixes contra tots els elements. Competeixes quan camines, quan condueixes, quan menges, quan estimes. Has de ser el primer en tot, ser el més d'allò més, l'únic, el teu sol. Perquè això és competir, quedar-se sol i no guanyar res, el nostre petit polissó, ens s'incoa a haver de treure el pitjor de nosaltres, per guanyar, per ser el primer en tot el que emprenem, per ser el que més ... com a home o dona, com a treballador, com a pare o mare, com a fill ... per no guanyar al final mai res, i deixar enrere a tots aquests vençuts, que com nosaltres, només pretenien fer-se un buit, i guanyar. Tanquem la possibilitat a la col·laboració, a la unió, a la humanitat, per sortir victoriosos en una cursa en què ningú t'espera per donar-te una medalla, si no potser, només hagis solitud, la solitud del vencedor, penses, però finalment és, la solitud de l'únic vençut. 
La distinció entre espècies és una altra tara rèptil, les diferències dins d'una mateixa raça no són motius per fomentar la distinció entre els seus membres, un no deixa de ser menys humà per una simple diferència de to en la pell, parlar diferent llengua o creure en diferent déu. La diferència només està en la ment d'aquell que la veu. La seva part rèptil l'enganya i li fa creure que és superior per la seva pertinença a classe o raça diferent, però la gran massa a la qual pertanyem aquesta tan barrejada que no existeixen grans trets distintius excepte les evidències de color. Per a mi, qualsevol estudi pseudo científic que estudiï i pretengui demostrar les diferències racials, és només l'aliment de la justificació racista amb llenguatge acadèmic.
Hem de transcendir el rèptil, superar-lo i guanyar-lo en el seu propi terreny, bandejar-i amb ell, tot el que representa, tot allò que vam creure que ens identificava i que formava part de nosaltres. Hem de treure'ns les etiquetes, les identificacions, els patriotismes, els classismes. Treure tot el que aquest rèptil et diu que et fa diferent, tot allò que et posa fronteres i delimita la teva ment, treu tot el que et fa petit, tot el que et deshumanitza, tot el que et provoca odi, el que et fa oblidar el amor i la germanor, la compassió i l'empatia. Si no superes els conceptes territorials, nacionalistes, ideològics i teològics, estaràs entronando el rèptil que viu en tu. És dolorós desprendre de la teva bandera, de la teva tradició i la teva identitat, però més dolorós és que seguim matant germans per trossos nans d'un planeta que ens pertany a tots i que podem compartir tots, que ens ofereix el que necessitem i que ens regala tot el que li demanem.
El rèptil t'obliga a cobrar, a facturar, a estructurar ia fraccionar. T'obliga a ser egoista ia pensar en tu com a únic ésser vivent sobre la Terra, Impedint l'accés a uns recursos que no et pertanyen, amurallando una terra que no és teva i etiquetant a unes persones que creus inferiors a tu. Sempre podràs triar, sempre tindràs davant l'opció correcta, sempre podràs decidir si omplir la boca de verí o d'amor, ser escurçó o ésser humà. Aquest és el teu lliure albir i la teva oportunitat de demostrar la veritable raça que habita en tu, humà o rèptil.
Font: http://lacosechadealmas.blogspot.com.es/2015/01/trascendiendo-al-reptil.html
Transcendint el rèptil
