Una pedra en el camí
"La realitat és una il·lusió persistent" Albert Einstein
Caminàvem en silenci, fascinats pel que vèiem. Les parets, el sostre, el terra ... Tot era un joc de formes estranyes que el cor de la terra havia anat cisellant en secret, per un dia ser descobert per uns ulls curiosos i així ser reconegut com una meravellosa obra d'art, realitzada per l'artista més inspirat que conec: la natura ...
La estranya bellesa del lloc despertava en tots els que all estàvem, una barreja de excitaciny aventura, de certa sacralitat i de por. Els que ens conocamos, ens tocbamos lleument els uns als altres amb qualsevol petita excusa i es, sense pensar-si més no, ens vam asseure abrigats i reconeguts en una realitat més familiar que la que l'ambient del cor de la terra ens oferia.
Sempre que ens trobem davant la novetat, sentim una mica de por. A la ment no li agrada no tenir-ho tot tot controlat, veritat?
Qui ens guiava, ens anava assenyalant 1 rincn especialment bell, 1 escaln especialment difcil, un pas especialment estret. I darrere li seguan, pisndole literalment els talons, els cinc sentits de tots nosaltres, registrant qualsevol senyal, en estat de pre-alerta: els ulls com plats, amb prou feines parpellejant; les orelles oberts i reaccionant al mes mínim soroll inesperat com si d'un tro es tractés; el tacte buscant per tot arreu alguna cosa reconeixible al que agafar-se; l'olfacte rastrejant oxigen fresc en un aire saturat d'humitats d'altres segles; el gust assaborint perplex un cert gust de salnitre sulfurós I l'ai al coll de tots els cors.
En aquestes estàvem, quan se'ns avis que llegbamos a la zona ms bella i perillosa de tot el recorregut. Se'ns inst a no acostar-nos. La prudència es agudiz. Ens agrupem davant d'una immensa fossa en la qual no s'albirava fons algun. Una persona, una cosa despistadament, o atrada per l'abisme -això jo no ho s- va fer el gest d'acostar-a la vora. Una altra grit advirtindole del perill. I tots mirant cap avall, en un ai de nou. L'espectacle era tan bell, tant. Els llums tot just il·luminaven estratgicament els relleus ms cridaners. Semblava que si cayramos per l'avenc llegaramos al mismsimo centre de la terra.
I llavors pas una cosa que mai oblidar.
Algú vaig agafar una pedra amb la intenci de llançar-la al buit per endevinar a través del so la fondària del meravellós precipici.
L'home va aixecar el braç, preparat per deixar anar la pedra. Tots vam aguantar la respiraci. El silenci es va fer més espès que mai. El cuir cabellut tensísimo per així aconseguir que les orelles s'obrissin més enllà dels seus límits. Fins al ai del cor callar. Tot per poder sentir bé al final del viatge de la pedra al mateix centre de la terra.
I llavors, va caure la pedra. I al segon, l'abisme es va esfumar. Va desaparèixer per complet. I amb la desaparició de l'avenc, va desaparèixer la por a caure, la bellesa de l'abisme, la necessitat que ningú es fes mal, l'excitació de l'aventura, el vertigen ... Va desaparèixer la contenció de l'alè, els ulls com plats, la tensió de cada cèl·lula del nostre cos i la nostra ment. Van desaparèixer totes les nostres expectatives de la fondària de la fossa, les nostres imatges del centre de la terra. Amb la desaparició de l'abisme, va desaparèixer tot el relacionat amb aquest: els records del que acabàvem de viure, el que estàvem vivint en aquell moment, i el que havíem imaginat que viuríem quan es llancés la pedra. Va caure la pedra i va caure la vivència sencera.
Perquè no hi havia tal abisme. Havia estat una il·lusió òptica. Només havien tres dits d'aigua quieta, que reflectia amb total nitidesa el sostre de la gruta. I a boca de pedra, s'havien format ones en l'aigua i la idea que teníem en la ment, l'abisme que havíem donat per alguna cosa absolutament real, ja no existia. I la ment no va tenir res al que agafar-se. Va quedar perplexa i en silenci.
I llavors, vaig comprendre. Com si la pedra hagués caigut en la meva ment (així funciona la mirada secreta ...)
Vaig comprendre
que la meva ment dóna per real allò que creu que és real, sense saber-ho ...
que tot el que jo visc és resultat d'aquesta creença ...
i que cal, urgent, que comenci a deixar caure pedres a les meves creences per comprovar veritablement la seva realitat ...
perquè si no ho faig, tota la meva vida serà un joc d'il·lusionisme: les meves pors, les meves expectatives, els meus desitjos, els meus pensaments, els meus principis, les meves anàlisis, els meus interpretacions, les meves relacions ...
Beneïda la pedra que vaig trobar en el meu camí!
Feliç Ara!
Font: http: //lamiradasecreta.com/
