Els somnis lluïts o viatges nocturns segueixen apareixent en la meva vida de manera molt real, ha estat tota una experiència convertir-me en un viatger involuntari.
Per això que el comú és adormir-se i no recordar res, estar conscient d'aquesta part m'ha ajudat a no agafar-me enserio molt del que em passa, com si la vida mateixa fos un somni tamb.
Bons o dolents viatges no importa sempre són passatgers, m'he vist en una de les meves pitjors malsons, però també en llocs de somni, que només em queda sonrerles a tots dos.
És una bendicin perquè naturalment pot percebre la realitat de forma diferent poder experimentar-se en ms formes, com si poguessis construir nous mons.
Bé en uns dels seus aquests viatges on ja em senta experta, em va donar per descriure l'experiència quan vaig poder incorporar-me al meu cos.
Aquest és el relat, Viatjant com Pluja:
Avui em vaig despertar amb restes de núvols en les meves mans, un color blau magenta brillant quedo empolvorat per la meva llit.
El meu cos físic encara recent quan tanta llum passa a través d'ell, sembla que la carn, ossos, músculs i altres no resistissin tanta electricitat.
Les cames es comporten tremoloses, només per unes hores, s'experimenta una ressaca com després de rebre corrents elèctrics.
No recordo exactament com arribi a confundirme amb la pluja, va poder ser quan vaig començar a somiar, quan la meva atenció es va perdre en el no res.
Un passeig en forma etèria
Em trobava fent una passejada en forma etèria, aquesta matèria que no figura existir per la seva facilitat de mutació, com tenir accés a escenaris digitals que es transformen amb lleugers moviments d'atenció, ja sigui provocats per records, desitjos, o emocions.
Doncs en aquest escenari figurava jo com núvol, combinació de gasos i humitat, era de veritat una aventura molt disfrutable, la sensibilitat estesa per tot el cel, tot aparentava ser fosc, però el pessigolleig per l'ebullició que no podia contenir-se més era exquisit, no veure res era el de menys, sentir-me tan gran, tan imponent ia punt d'explotar és una veritable sensació de poder.
un viatge que sembla no tenir fi
El vent va començar a fer la seva part, el xoc entre els núvols va acabar per detonar la tempesta, les primeres parts de mi, les primeres gotes tenen nervi perquè estan canviant de forma, però experimenten més emoció al impregnar a la terra, en continuar un viatge que sembla no té fi.
La travessia d'una gota abans de caure i fondre en companyia sembla eterna, experimentar separació és molt fora de sèrie per a algunes pel que juren que la seva fi és a prop, per a altres en canvi és espectacular els genera la idea de llibertat, encara que semblen iguals cada gota té el seu matís.
En això apareixen els llamps, és tant el poder dels núvols i la fricció entre elles que es manifesta en forma de llum, ja que em trobava jo sent núvol.
Tot experimentant tant poder que no em vaig adonar com em vaig convertir en tro.
No hi ha manera per equiparar escales, cada part de la pluja és tota una aventura, això sí el tro és més veloç, contundent, sinó poses cura acabes de retorn en el teu cos al primer intent, segur que la sensació de tant poder fondre el meu cap .
Només recordo un micro segon espaiat, quan estava convertida en pura llum il·luminant tot el cel, després el meu recambra, el meu cos adormit, després l'estrèpit del llampec, les sensacions físiques van tornar completament la meva atenció al meu dormitori, uff experimentarme com tro i després tornar al meu petit cos ...
Just quan la meva addicció per viatjar s'havia esvaït, que bella temptació experimentarme en altres formes ...
MICHEL
