Una persona que estimo molt acaba de separar-se del marit. Res de nou sota el sol, les separacions són ja el pa de cada dia. Tant és així que en el nostre grup hem arribat a elaborar un protocol per ajudar a l'amiga en cuestina enfrontar-se a la situaci de la millor manera possible. No obstant això aquesta vegada era diferent per a mi. Jo no aconseguia donar els passos necessaris per ajudar a l'altra persona a enfrontar-se a aquest dolor: deixar-desfogar i escoltar pacientment el resum de les seves converses amb l'ex marit, donant-li espai perquè elaborés el dol.
Sentia una gran irritació quan la meva amiga parlava de la seva ex i em s'entestava a fer-li una llista de les raons per les quals estaria molt millor sense ell. Estava tan segura, que no li deixava ni el benefici del dubte. El pitjor és que amagava aquest acarnissament darrere de l'afecte que li tinc a ella. La volia i no volia que tornés a patir. Bonic amagatall, Paola. Una cosa és no estar d'acord amb una altra persona. Una altra, totalment diferent, és sentir irritació. En el segon cas el problema és nostre i la solució cal buscar-dins nostre.
La solució per a mi aquesta vegada ha arribat en forma de frase lapidària pels altres membres del grup: "És que tu la pressiones molt, deixa-parlar". Jutjar algú mai és bo, ni si ets amiga i molt menys si ets terapeuta. Per tant alguna cosa no anava bé, necessitava parar-me i entendre què era el que provocava en el meu aquesta reacció, quina part DE LA MEVA veia reflectida en ella.
I de sobte era allà, la meva meravellosa epifania: la seva història d'amor s'havia truncat improvisadament, per decisió final d'ell, amb molta pressa per sortir corrent i sense cap possibilitat de parlar del tema, de reflexionar. Era just el mateix que m'havia passat A MI alguns anys enrere. Amb una decisió fulminant i unívoca per part d'ell s'havia acabat tot en pocs dies. I jo tornava a veure inconscientment a mi ia ell en la història d'ella i l'altre. La ràbia i irritació abocades sobre el seu ex no eren res més que la meva ràbia i irritació abocades sobre el meu ex.
Els moments d'epifania són meravellosos:
quant se't obren els ulls i ho veus tot clar, és com si un bàlsam untarà les ferides, sanándolas instantàniament.
Les persones que ens envolten són un mirall en el qual podem emmirallar per descobrir com som, què ens queda per aprendre, què dols no hem pogut elaborar o què dolor s'amaga en la nostra ànima i no ens permet seguir endavant amb la nostra evolució.
Recordo la frase d'una amiga que em va fer riure a riallades:
"Has notat que hi ha dies que només surten persones boniques i altres en què per aquí només es veuen a lletjos?"
Si les restriccions al trànsit per circulació alterna no han estat esteses a l'aspecte físic de les persones, diria que això no funciona així. Els altres no són guapos, lletjos, simpàtics, irritants. Nosaltres som els que reaccionem al nostre entorn segons com ens sentim. S i estem bé veurem la vie en rose, si estem malament els carrers s'ompliran de gent lletja. Si una persona ens irrita és perquè ens està ensenyant un aspecte de nosaltres que no ens agrada o que no volem veure. En el moment en què, observant-nos amb atenció, descobrim què és el que ens molesta i ho acceptem, la sensació d'alliberament és tan gran, que ens sentim com si haguéssim donat suport a terra una motxilla plena de pedres.
Torna a parlar-me de la teva ex, amiga meva, no tornaré a jutjar-te. Aquest trosset de la meva ànima ja est curat.
Autor: Paola Andreoli
VIST A: www.paolaandreoli.com