"Des que el món és món, l'invisible de Déu, és a dir, El seu etern
poder i El seu divinitat, resulten
visibles per al qual reflexiona sobre
Les seves obres, de manera que no té disculpa ".
Romans 1: 19-20
- A mi, això de que hi ha altres plans o altres dimensions o altres mons, o com vulguin cridar-ho, em sembla tot pura xerrameca.
- Per què?
- Perquè, posats a inventar, és possible afirmar-ho tot, no?
- És clar. Però això tampoc demostra que no existeixin, sinó que tu no creus en ells.
- No, és clar. Però, si jo no els veig, ja que no existeixen.
- Ah, si?
- És clar! Tu creus que, perquè algú em digui que veu una altra dimensió, jo ja m'ho he de creure i, conseqüentment, m'he de creure que hi ha tot el que aquesta persona assegura veure?
- No. Tu ets lliure de creure-ho o no.
- Però, com vaig a creure una cosa que no em consta? ¿Per què creus que tinc els cinc sentits? ¿I el cap?
- ¿Per què creus tu que tens el cap?
- Què vols dir?
- Doncs vull dir que, si bé és cert que els sentits, que hem anat desenvolupant en aquest món de tres dimensions, al llarg de milions d'anys, ens donen notícia de tot el que en ell hi ha, d'una banda, no sabem si, més enllà d'aquests sentits, hi ha alguna cosa que no percebem i, de l'altra, la raó ens diu que això és molt possible que passi.
- ¿Això t'ho diu la raó? Com?
- Doncs, simplement utilitzant-la.
- Vols dir amb això que jo no l'estic utilitzant?
- Vull dir que, en aquest assumpte concretament, no sembles usar-la degudament.
- ¿I això per què?
- Perquè no has estudiat racionalment el problema i, però, has tret conclusions, de manera que aquestes conclusions no poden ser racionals.
- Jo dic: Tinc cinc sentits que són els meus mitjans d'informació sobre el món exterior; per tant, el que ells em diguin és el que hi ha. I em diuen que hi ha tres dimensions: Llarg, ample i alt. Després, si no hi ha, segons les meves dades, més que tres dimensions, no he d'acceptar, per exemple, una quarta dimensió, senzillament perquè els meus sentits no em diuen que existeix o, millor dit, em diuen que no existeix. Et sembla tot això poc raonable?
- Home, és un raonament, diguem, per estar per casa. Per manejar-t, en aquest sentit, n'hi ha prou. Però per discutir seriosament el tema o per donar una opini amb certes garanties, cal estudiar l'assumpte i aprofundir en l. O no és així?
Per qu?
Perquè la teva pròpia experiència et est demostrant contínuament que hi ha alguna cosa ms que aquestes tres dimensions.
Ah, s?
S.
Posa-me'n un exemple.
No un. Et puc posar centenars. Ah va un: T sents amor pels teus fills, no?
S, és clar.
Però, és un amor real o una imaginaci teva?
És un amor real.
Existent?
Per descomptat.
I cunto mesura de llarg, d'ample i d'alt?
Home !. Això no es mesura es.
Per qu no?
Perquè es tracta d'un sentiment i estem parlant de coses físiques.
Ests parlant t. És clar, si sols et fixes en la vista, sols existeix el que veus; si en el ode, noms existeix el que sents, si en l'olfacte, noms el que fas olor no?
S.
I el que altres veuen i senten i fan olor no existeix?
- Sí, és clar.
- I això que tu o els altres veieu o sentiu o oléis, quines dimensions té?
- Bé. Reconec que m'he passat una mica. Sí. Hi ha coses que no tenen tres dimensions. Més ben dit, hi ha coses que no tenen dimensions.
- ¿No tenen dimensions?
- No. Què dimensions pot tenir un sentiment o una cançó, per exemple?
- Usant la ment, tant podria afirmar-se, a primera vista, que no tenen dimensió, com que tenen quatre o cinc o més no? Perquè, el que està clar és que no són llargs ni amples ni alts.
- Sí. Però per què dius "a primera vista".
- Perquè això és el que un ha de concloure en començar a estudiar un assumpte emprant l'intel·lecte.
- ¿En començar? Què més es pot fer?
- Es pot aprofundir.
- Com?
- Estudiant-analògicament.
- Què vols dir amb "analògicament"?
- Et vaig a posar altres exemples i ho comprendràs.
- D'acord.
- Imaginem que el teu món estigués constituït per una línia. Seria un món d'una dimensió, només longitud. Al llarg de milions d'anys hauries viscut en aquest món i hauries desenvolupat uns sentits que et informarien fidelment del que en ell existia.
- Val.
- Com reaccionaries tu si alguns dels teus congèneres asseguressin que hi ha una segona dimensió, l'ample; que el món no és una línia sinó un pla i que aquest pla té dues dimensions, llarg i ample?
- Doncs, com els meus sentits no percebrien més que el llarg, en principi negaria l'existència de l'ample i, per tant, la d'un món bidimensional.
- Però tu saps que aquesta segona dimensió existeix, no?
- Sí.
- I, però, tu ho negarías, basat només en el testimoni dels teus sentits. Seria una postura racional?
- No. El racional, ho reconec, seria confessar que jo no ho veia, però que no podia, ni havia de negar aquesta possibilitat.
- Seria una postura racional el dir que estaven bojos els que asseguraven veure la segona dimensió, només perquè tu no la veies?
- No. Seria totalment il·lògic.
- D'acord. Passem, doncs, a un altre món oa una altra dimensió, com vulguis dir: Ara ets un ésser del qual món és un pla i, per tant, té només dues dimensions, llarg i ample. I, durant milions d'anys has viscut i evolucionat en ell i has desenvolupat una sèrie de sentits que t'informen puntualment de tot el que en ell existeix i succeeix, d'acord?
- D'acord.
- Podries percebre i, per tant, concebre, i conseqüentment admetre, l'existència d'una tercera dimensió, "l'alt"?
- No. Els meus sentits i el meu hàbit de fiar-me d'ells i només d'ells m'ho impedirien.
- Però, aquesta tercera dimensió existeix, no?
- Sí, és clar que existeix.
- I tu la negarías.
- Sí.
- ¿I què faries si alguns dels teus congèneres comencessin a assegurar que hi ha una tercera dimensió, "l'alt", i que, per tant, el món té tres dimensions i que ells ho percebien així?
- El negaria, és clar.
- ¿Basat en què?
- En que els meus sentits no percebrien aquesta tercera dimensió.
- ¿I seria la teva una postura racional?
- No. No ho seria.
- ¿I quina seria la postura racional?
- Reconèixer que jo no la veia, admetre la possibilitat de la seva existència i fer el possible per aguditzar els meus sentits.
- Com?
- assabentant-me de quin camí o quin procediment havien utilitzat els que asseguraven veure aquesta tercera dimensió i, un cop coneguts, posant-los en pràctica. Només després d'això, ho reconec, estarà racionalment autoritzat a afirmar si aquesta tercera dimensió existao no.
D'acord. Doncs seguirem amb el nostre raonament analgico. Arribem, precisament, on ens trobem ara: A l'món físic, que tots coneixem. Un món de tres dimensions: el llarg, l'ample i l'alt. Noms tres, però sempre tres. Durant milions d'anys hem anat desenvolupant els nostres cinc sentits que, al nostre entendre, ens informen complidament de tot el que en el nostre món existeix i succeeix, no?
S.
I, sense tenir en compte que, tot i que s'ha dit, hi ha cecs que no veuen res, i sords que no senten res, i gent sense olfacte, i daltnicos, i cecs a colors i, tot d'haver demostrat la ciència que els insectes perceben els raigs infrarojos i els ultraviolats, i que els gossos senten els ultrasons, etc., qu passar, cmo reaccionars si comença a haver-hi gent que et diu que hi ha una quarta o fins i tot una cinquena dimensiny que ells les perceben?
Et comprenc perfectament. Jo dir, i és el que feia en començar la nostra conversa, que aquestes dimensions, que aquests mons no existeixen, basat sols en que jo no els percebo.
I ser una postura racional?
No. El admeto. El racional serà assabentar-me exactament de quin és el que diuen i per qu ho diuen; després, esbrinar de quin procediments s'han valgut per aguditzar d'aquesta manera els seus sentits o per fer néixer els que siguin; desprs, posar aquests mtodes en pràctica; i, noms després d'això, estaria en condicions de poder afirmar, amb certa base i certa dosi de raó, si aquests mons existeixen o no.
- Fantàstic. Això és, precisament el que jo pretenia que veiessis a l'inici del nostre diàleg.
- Reconec que m'has convençut. Però ara em sorgeix la pregunta sobre com són aquests mons amb més dimensions que el nostre.
- No puc ara descriure't totes les seves peculiaritats, que han estat i estan sent investigades per moltes persones que han adquirit la clarividència suficient per fer-ho. Et diré, tan sols que hi ha una clarividència etèrica, capaç per tant de veure els èters i que és semblant als raigs X, ja que permet veure a través dels cossos fins a la profunditat que es desitgi, com la medicina fa amb l'escàner, i poden comprovar si un òrgan funciona malament o té malformacions o llegir una carta dins d'un sobre o descobrir un tresor per molt amagat que estigui o veure a través d'una muntanya, etc.
- Quina meravella! ¿I no el fan servir?
- És clar que el fan servir. Però només per fer el bé i mai en benefici propi. A aquestes persones no els interessa la fama ni el poder ni la riquesa. Per això han arribat a aquesta facultat abans que els altres.
- ¿I com es veuen els altres mons?
- El Món del Desig posseeix quatre dimensions, la qual cosa fa que, quan es miri un objecte, es vegi, alhora, des de tots els angles i des de dins cap a fora. És una visió completa i d'una vegada de cada objecte. I el Món del Pensament afegeix una dimensió més.
- I què passa allà?
- Que, quan mirem un objecte, com aquell és el món dels arquetips, el que veiem realment és l'arquetip d'aquest objecte i, no només ho veiem completament en tots els seus aspecte, sinó que l'objecte, és a dir, l'arquetip, ens exposa tota la seva història en un segon. Si mirem l'arquetip d'una persona, en l'acte la coneixem molt millor que ella mateixa es coneix.
- És sorprenent!
- Sí que ho és. Però és real. I qualsevol que s'ho proposi i s'esforci en aquest sentit pot comprovar-ho per si mateix.
- No acabo de comprendre com se situen els diferents plans o món. Podries aclarir-m'ho?
- Sí. Veuràs: Imagina una gran esfera, que és Déu, de matèria subtilíssima que compenetra a tot el que hi ha dins d'ella. I imagina al seu interior una sèrie de capes successives, cada vegada més denses, que són les diferents onades de vida, que estan en tot moment compenetrades per Déu i, per tant, "en Ell viuen, es mouen i tenen el seu ésser". Imagina que, pel que a nosaltres es refereix, estem al cor, a la part més densa - tot i que, pel que sembla, hi ha mons més densos que el nostre que, de moment no ens interessen - i, per tant, estem sent compenetrats per tots els plànols menys densos i els seus habitants. Però imagina també que cada pla, a més de compenetrar a l'immediatament inferior - i als menys densos -, és més gran que ell, ocupa més espai, de manera que, tot i que per comoditat i per a millor comprensió, ens referim als mons de dalt i de baix, la realitat no és exactament aquesta. Seria més exacte dir els mons interns, en tant que ens compenetren però, alhora, externs, ja que ens excedeixen en grandària. Aquest és el problema de pretendre abastar mons amb més de tres dimensions amb un cervell que ha evolucionat en un món de només tres.
FONT: "Què passa quan ens morim? I després? "De Francisco Manuel Nácher Lopez.
