Aquesta tarda m'he sentit inquieta. Alguna cosa em rondava pel ventre, sense fer cap soroll ni sentir cap dolor, però em vibrava per tots els racons del cos, sense saber per què, i m'inquietava ... Amb la de coses que tenia previstes fer: anar a comprar, classe de ioga ... i, de sobte, se m'han tret les ganes de tot.
Com que no sabia què fer, no he fet res més que quedar-me asseguda a la cuina, en silenci, observant com anava desenvolupant-se la tarda. El sol s'ha amagat puntualment i els fanals del carrer han respost a la foscor incipient amb centelleigs de llum que s'anaven intensificant en claredat, mentre els cotxes encenien els seus fars.
Arribant la nit, la vida i les persones despleguen els seus recursos per continuar endavant, com si seguissin un pla.
D'aquesta manera, he posat en pràctica l'estratègia apresa en els últims anys: l'observació del que passa en el meu interior.
Dins meu hi ha una zona de foscor, que se m'ha presentat en forma d'inquietud. Fosca no per negativa, sinó perquè, a priori, desconec els motius i la ment ja em proposa pal·liatius per solucionar el tema i evitar-ho, és clar, com prendre un ibuprofèn, anar a dormir, o distreure escoltant música. Però no li faig ni cas a la ment; ja me la conec i l'estimo. Sí, portem tants anys juntes, que quan em vol portar al seu terreny li envio un somriure i segueixo amb el meu pla. Així doncs, continuo asseguda en silenci al costat de la finestra observant, observant-me ... A poc a poc, he sentit com es desvetllava una claredat interior i la vida m'ha parlat a través del cos: ummm ... tinc ganes de berenar.
La inquietud i jo ens hem pres una bona tassa de xocolata calenta i un tros del panettone que va sobrar ahir l'esmorzar amb les amigues. Però la inquietud continuava allà, fent-se sentir, viva, molt viva. Després d'assaborir l'última engruna i llepar bé la cullera, han començat a desfilar aquestes paraules dins el meu pit i s'ha format un ramell de frases que, amb el llapis a la mà, he donat forma a aquest escrit.
I la inquietud ?, em preguntaris. Doncs, a mesura que es paren les paraules, la inquietud disminua fins a desaparèixer, i jo em dilua en el moment, entregndome a aquest acte de co-creacion on es mostra una nova part de m que, com una criatura recintes nascuda, s'entrega amb confiança a la vida.
Com si hagués tingut un dolor de part de nom inquietud.
Com si la vida utilitzés aquest malestar per anunciar-me l'arribada d'alguna cosa que em travessa i que ha de sortir de m, donant-li forma però, sobretot, transformndolo, perquè el que t rebis en llegir aquest text, sigui l'amor que ha guiat aquest procés d'escolta, de gestaci de naixement.
Potser siguis t la nica ra del que m'ha passat.
I aix est bé.
Assumpci Fbregas i Anglada
desembre 2013
PARIRSE per Assumpci Fbregas i Anglada
