Marc Torra
Creure en un temps lineal equival a creure en una Terra plana. I no obstant això per ser rodona, deduïm que el temps tamb és circular. El negar aquesta dualitat ha causat que en voler posseir l'espai, hàgim acabat posedos pel temps.
temps circular
ESPAI I TEMPS constitueixen dos conceptes duals. Això vol dir que són les dues cares d'una mateixa moneda, que són el mateix però expressat de dues maneres diferents. És per això pel que moltes cultures van utilitzar el mateix concepte per referir-se a tots dos, com la paraula quítxua pacha o el terme snscrito akasha. La ciència dels trucada simplement espai-temps, i no obstant això no va ser fins fa tot just poc ms d'un segle que es percat de tal vinculaci.
Per ser les dues cares d'una mateixa moneda, tots dos comparteixen propietats, ja que en una moneda una de les seves cares no pot ser rodona sense ser-ho tamb l'altra. D'aquí que pensar que el temps és lineal com una fletxa equival a pensar que l'espai és pla com un plat, una cosa que sabem no és cert. I, malgrat això, moltes van ser les cultures que en el passat van creure en una terra plana, i moltes són les que encara segueixen creient en un temps lineal. Temps lineal vol dir que el passat mai es repeteix, sinó que ens trobem en un constant procés d'evolució cap a alguna cosa nova que mai vam anar.
La possessió de l'espai
ESA DUALITAT ENTRE els conceptes d'espai i temps vol dir que quan creiem posseir un, acabem posseïts per l'altre, ja que al voler apropiar d'un, sense reconèixer que l'altre també és una expressió d'aquest un, però una expressió dual, aquest altre acaba per posseir-. Constitueix la simple conseqüència de la llei de la reciprocitat, segons la qual obtenim el que donem i perdem el que traiem.
I de la mateixa manera, la dualitat combinada amb la llei de la reciprocitat que regeix l'Univers també ens garanteix que quan acceptem ser posseïts per un, vam passar a posseir l'altre. Per exemple, moltes cultures tradicionals del planeta van reconèixer que com a fills de la Mare Terra, li pertanyien a ella. Ells pertanyen a l'espai, cosa que els impedeix abandonar la seva terra natal.
I no obstant això, ells posseeixen la llibertat de navegar en el temps, de solcar aquest temps del somni que els permet viatjar pel que nosaltres anomenem passat i futur. Ells no han acabat dominats pel temps, sinó que posseeixen la llibertat d'transitar-com els plagui.
Per contra, en la societat moderna actual posseïm la llibertat de viatjar a l'espai, ja que no considerem que li pertanyem a un lloc sinó que aquest lloc ens pertany. Però hem acabat posseïts pel temps, el concepte dual d'allò que vam creure posseir. Com va ser això possible?
Posseïts pel Temps
COM A FENOMEN ÉS bastant recent. Podríem dir que tot va començar a l'Anglaterra de 1750. Durant els següents 110 anys el parlament britànic va passar tot un seguit de lleis anomenades «enclousure acts» les quals van acabar amb els drets comunals sobre la terra. A l'voltar la terra s'estava literalment dient "això és meu", permetent al seu propietari fer el que volgués amb ella. La terra va passar a convertir-se en una cosa que es podia posseir, a diferència de a l'Edat Mitjana durant la qual aquesta pertanyia a Déu, i el rei era responsable de salvaguardar-la. Això va causar molta desforestació, ja que en el moment en què una parcel·la era voltada, el seu propietari procedia ràpidament a talar el bosc per conrear-hi o utilitzar-la per al bestiar.
L'acte de voltar la terra i de creure'ns propietaris de la mateixa va desencadenar la Revolució Industrial, la qual també va començar a Anglaterra i va tenir lloc durant el mateix període, de 1750 a 1860. En perdre els seus drets d'usdefruit sobre la terra que portaven generacions treballant, els camperols (plebeus) van migrar als centres urbans; i allà es van convertir en obrers.
Pensem, doncs, que podíem tenir l'espai i dos segles més tard el temps va acabar per posseir-. Vivim tan pendents del rellotge, que hem acabat per mesurar el temps ja no només en hores, sinó fins i tot en minuts, segons o mil·lèsimes de segon. Tractem d'arribar cada vegada més; i gràcies a la tecnologia, intentem estar en diversos llocs al mateix temps, la qual cosa és una clara pretensió de voler posseir o dominar l'espai. També vam viatjar amb avió, per a cobrir en hores distàncies per a les quals abans es requerien mesos. És a dir, no només hem pretès posseir l'espai, sinó que a més no hem volgut acceptar les limitacions que aquest ens imposava. I no obstant això, en la societat moderna ningú té temps. El temps va acabar per dominar-nos completament, per imposar-nos les seves pròpies limitacions.
Potser hàgim incrementat el nostre horitzó espacial, o com a mínim l'espai tridimensional que abasta la nostra vista, i no obstant això el acabar posseïts pel temps ha reduït el nostre horitzó temporal. Així, en l'actualitat el cicle natural més llarg que reconeixem és el de l'any i no obstant això estem més pendents de les hores, els minuts o els segons que dels mesos i els anys. ¿Per què estar pendents dels mesos, si ara un pot consumir qualsevol fruita o verdura durant tot l'any? Per a això simplement es necessita cultivar en hivernacles, guardar-la en cambres de refrigeració o portar-la de l'altre hemisferi, en què serà estiu quan nosaltres estiguem a l'hivern. I els anys, per ventura no es van sumant un darrera l'altre, en una línia que mai es repeteix? És la línia del progrés, gràcies a la qual ara vivim millor del que vivíem en el passat, ara som més intel·ligents, més sofisticats, menys bàrbars, menys primitius ... I jo em pregunto ¿és això cert?
! No !, no pot ser cert, ja que pot ser molt el que sabem però és molt més és el que ignorem i que en el seu moment vam saber. Molt és el que hem oblidat en aquesta recerca cega pel progrés. Entre altres coses, hem oblidat com viure en harmonia amb la natura, en harmonia amb els nostres semblants i amb nosaltres mateixos. Hem oblidat com ser feliços, en pensar que la felicitat ens anava a arribar amb la possessió de l'espai i dels objectes que conté. Ens hem quedat en l'aspecte material d'aquesta dualitat que no vam saber reconèixer. D'aquest aspecte material emana l'espai, fent que ens oblidéssim del seu aspecte immaterial, el qual defineix el temps.
Temps és allò que no podem tocar i, però, regeix les nostres vides. És allò que no podem veure, però ens és impossible escapar a la seva mirada. Tractem de negar-ho, cobrint les arrugues que solquen el nostre rostre. Intentem controlar-ho, regint per les manetes d'un rellotge. I no obstant això ell ens controla, l ens governa amb la seva batuta que batega 60 vegades per minut, a l'rimo del nostre cor. Ens governa doncs el temps no sms que un producte de la ment, i la ment ens regeix.
Els aborgenes australians mai van deixar que la seva ment els projectés tal concepte. Mai van crear a un titn anomenat Cronos (Saturn per als romans), fill de la Terra (Gea) i del Cel (Urà), perquè quest castrés el seu pare i ocupés el seu lloc. Cronos va acabar devorant els seus propis fills, per por que li fessin a l el mateix que l va fer al seu pare Urà. Entre ells, Devor a Demter, deessa de l'agricultura ia Hera, deessa de les dones i el matrimoni. Representa alhora devorndolo tot, el temps que acaba amb l'equilibri mediambiental i el matriarcat, per crear una societat patriarcal desvinculada de la mare natura.
Aquest és el somni que s'acaba, un somni fals que acaba. Comprendre aquest canvi de somni demana comprendre un altre tipus de temps, al que crido temps sagrat i del qual tracta el meu anterior article.
2011, Marc Torra (Urus) per mastay.info
