El camí es recorre sol. Individualment. Res ni ningú extern pot vivenciar, experimentar, allò que la nostra ànima ha escollit sentir.
Aquesta solitud ntima, a la qual tant temem, és una gran Mestra. És la que ens permet discernir i conèixer-nos ms enll del personatge extern que hem fabricat per relacionar-nos amb els altres.
Aquest espai no és només necessari, és imprescindible per aprofundir en el més profund de la nostra essència. Per reconnectar amb ella, per entendre qui som en realitat.
Un cop fet aquest treball, serem capaços de relacionar-nos amb els altres des d'una nova perspectiva.
Encara que sembli una paradoxa, mirar cap a dins és entendre millor el que hi ha fora, a causa d'aquesta llei universal que ens diu el que és a dalt és a baix, el que és dins és fora.
El nostre entorn ser diferent quan canviem l'angular de la nostra pròpia visi, i comencem a veure el món amb uns altres ulls. Amb els ulls de l'Ànima, amb els ulls de la Consciència.
Els que ens hem vist forçats per les circumstàncies de la vida a trobar-nos amb la nostra individualitat, hem d'estar agraïts. Malgrat el dolor i del sofriment, tot i la desesperacin que sovint ens ha causat aquesta Solitud forçada.
Aprendre a transcendir, és aprendre a sentir-nos bé en el nostre interior. I això no és tasca fcil.
Compartir les ansietats ens fa sentir ms lleugers. Carregar amb elles, acceptar-les i deixar-les anar per nosaltres mateixos és molt ms pesat. No obstant això, quan no hi ha una altra opció, aquesta és la nica elecci. Transcendir o sucumbir al dolor.
L'Ésser humà tendeix a la transcendència, perqu en el seu interior Sap que aquesta és la seva missió principal. Transcendir és entendre que som molt ms del que veiem, om, toquem i sentim.
Transcendir és descobrir la nostra divinitat.
Com tots els oposats es toquen, el dolor i el goig estan ms prop del que es pogués suposar a primera vista. El Dolor profund ens empeny a un abisme del qual només podem tornar trascendindolo, entenent que aquest dolor no sms que l'ombra de la nostra capacitat d'Estimar.
La sensació d'abandonament i desemparament, la tristesa profunda, són els oposats a la Unitat que s'experimenta a través de l'Amor amb majúscules.
Aquest Amor cap a tot el que És ens permet entendre que formem part d'un entramat complex i infinit, i des d'aquest pla, no hi ha la Soledat, ni la por, ni el dolor, ni la tristesa.
Quan admirem un paisatge de bellesa espectacular no podem més que sentir-nos "plens" d'allò que veiem. Nosaltres formem part d'aquest paisatge, no només com a observadors sinó com a part activa d'aquest quadre de perfecció i harmonia.
I a sintonitzar amb aquesta Harmonia, sintonitzem amb la nostra pròpia essència, que és indubtablement, tan harmònica com el paisatge.
Aprendre és un camí individual. Compartir és el regal d'expandir aquest aprenentatge.
Si alguna vegada et sents sol, recorda: Formes part de la més bella creació de l'Univers: TU ets el paisatge.
==============================
Esther Beltrán (3/11/2010)
http://amanecer-guerrerosdeluz.blogspot.com/
http://www.guerrerosdeluz.net/
