(I no em refereixo a irritació o ira, sinó a la impetuosa decisió i l'esforç de l'ànim: al valor)
Al meu entendre, viure requereix i exigeix coratge.
S'ha organitzat el món, i la vida, de tal manera que l'opció de viure d'una manera relaxat s'ha quedat reservada a uns quants atrevits que aconsegueixen tenir les coses una mica clares i renuncien al que la societat promou com irrenunciable.
La vida contemplativa, aquesta vida en la qual sembla que 1:00 est immunitzat contra tot, que no li afecten les coses especialment, que un no cau en la vorgine vital de la resta majoritari dels mortals, sembla reservada per als mestres de ioga i per als monjos Tibetans.
Els altres, els que no som valents, o no som intel·ligents, els que ens vam quedar en el món i amb els seus problemes, hem de recórrer, obligatòriament, al coratge aquesta decisi imprescindible i aquesta voluntat i aquest nimo- per enfrontar-nos al dia a dia, per posar en marxa propsits, per escapar una mica de la rutina i la mandra, per no deixar-nos vèncer per la desesperança, per donar el següent pas perquè això s'ha posat difcil.
La vida el tipus de vida que gairebé tots ens hem muntat- implica tensi, requereix una constància frrea per supervivir, i una voluntat que de vegades ha de ser sobrehumana, perquè per tot arreu hi ha reclamacions, compromisos, obligacions, responsabilitats, travetes, traïcions, desencants, frustracions, projectes que no surten o surten malament, mal un niu excel·lent per a la desgana, una raó suficient per tirar la tovallola, i per rendir-se i negar-se a fer un pas ms. (Tamb hi ha moments bons)
Molts des, cal, abans d'aixecar-se del llit, tirar mà del coratge, perquè si no es fa es no hi ha voluntat ni nim per enfrontar-se a la vida. I escric enfrontar sent molt conscient que és aquesta paraula, i no una altra, la que vull utilitzar. Enfrontar: Fer cara a un perill, problema o situaci compromesa.
En moltes ocasions és necessari recórrer a la fe, recórrer desesperadament a l'esperança, confiar en l'esdevenidor, recórrer als Déus, o rebuscar a l'interior per si quedessin molles d'optimisme, algun trosset de valentia, o reserves de coratge.
Tenir coratge.
Buscar el coratge allà on estigui.
I buscar audàcia a cabassos, una mica de bravura, el necessari ímpetu, cert llanço, una miqueta de temeritat, alguna mica de gosadia, capacitat de resolució, una decisió gairebé indestructible, l'impuls necessari per seguir cap endavant, i molt cor i molt d'amor propi.
En algun lloc tenim tot això, perquè tot això ve de sèrie en l'Ésser Humà. Són eines imprescindibles que portem (com porta el cotxe les eines per poder canviar una roda).
Es tracta de tenir confiança. En un Mateix.
Confiança no només en la força ( "Déu estreny però no ofega", es diu), que sempre queda un últim impuls, cosa que evita caure del tot, sinó confiança en que hi ha un camí que recórrer, un objectiu -encara que de vegades es dubti d'ell-, cosa per la qual seguir i pel que lluitar; confiança en que està per arribar una mica millor i per poder arribar a això cal seguir tirant-li coratge a la vida, tot i els moments durs que es presenten, tot i les aparicions continuades del desànim, tot i la opressiva sensació d'abandonament i que el cor se senti descoratjat de vegades.
En moltes ocasions, i això és bastant difícil de creure i d'acceptar, la vida ens posa davant un desafiament gairebé inevitable, i sembla que amb això vol demostrar-nos que som capaços, que podem, encara que sigui dur; tenim reserves de voluntat, de bravura, de fermesa, i és convenient acceptar el repte, del qual sortirem enfortits, i més propers a la nostra essència i el nostre Ésser.
Et deixo amb les teves reflexions ...
Francesc de Sales és el fundador del web www.buscandome.es per a persones interessades en la Psicologia, l'Espiritualitat, la Vida Millorable, el Autoconeixement, i el Desenvolupament Personal.
Tenir coratge per Francesc de Sales
