La Immortalitat de l'Ésser. No és possible morir perquè no és possible deixar d'existir

Som conscients que la impermanència és inherent al món manifestat, amb la qual cosa, la nostra mort física és inevitable. Aquesta és una realitat que a ningú se li escapa, però si en lloc de llançar-nos a un mar de temors i ansietats anem una mica més enllà d'aquesta evidència biològica i indaguem amb més profunditat sobre el veritable significat de l'existència, tard o d'hora arribarem a la inequívoca conclusió que som molt més que un cos i que en realitat no és possible morir pel simple fet que no és possible deixar d'existir. Qui abraci amb absoluta convicció una Veritat tan profunda i sublim com aquesta, acabarà sens dubte per dissipar qualsevol ombra de dubte i inquietud que pogués tenir al respecte.

D'entre totes les religions, creences i tradicions espirituals conegudes, potser l'únic denominador comú que en elles trobem és aquesta doble naturalesa de l'ésser humà. D'una banda la seva part biològica, és a dir, un cos constituït de matèria orgànica i per tant perible; i de l'altre la seva essència espiritual immortal i eterna. Les discrepàncies sorgeixen quan examinem amb profunditat el significat d'aquest component espiritual imperible.

Algunes religions neguen que la part immortal de l'home ja pogués existir abans que aquest vingués al món, ja que això contravindria el dogma que atribueix a Déu el poder creador d'una ànima per a cada ésser en el precís instant de la seva concepció. Tant és així que aquestes doctrines conclouen que l'ànima és efectivament immortal i eterna però només a partir d'un determinat moment de l'existència.

Però si hi va haver un temps en què suposadament no existim, podem aplicar-nos llavors el qualificatiu d'éssers eterns?

El Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix eternitat de la manera: (Del lat. Aeternitas, -ātis) "Perpetuïtat, sense principi, successió ni fi". És a dir que perquè alguna cosa pugui ser considerat "etern", a més de no tenir final tampoc hauria de tenir principi. No pretenc dir amb això que el significat etimològic de la paraula sigui raó suficient com per dotar-la d'un significat conceptual, sinó que després d'una profunda exploració de la nostra naturalesa essencial, són molts els indicis que ens porten a pensar que l'esperit no ha pogut ser creat amb anterioritat a res, per la senzilla raó que no ha pogut existir un temps pretèrit al de la seva creació.

La preexistència de l'ànima

Un magnífic raonament sobre aquesta preexistència de l'Ésser ens el dóna Sòcrates durant les hores prèvies a la seva mort per mandat de les autoritats atenesos. Es tracta d'una llarga dissertació reproduïda per Plató en el "Fedó", que va mantenir amb els seus alumnes i deixebles més pròxims fins al mateix instant en què va beure el mortal verí que va acabar amb la seva vida. En aquesta situació i fent gala d'una admirable serenitat fruit probablement de la més absoluta convicció de la seva immortalitat, Sòcrates va saber donar resposta a totes ia cada d'una de les qüestions que successivament li anaven plantejant els seus deixebles, fins arribar a convèncer-los que l'ànima ja existia abans que l'home caminés sobre la faç de la terra i que aquesta romania intacta quan el cos cessava en les seves funcions.

Tant Sòcrates com Plató atribuïen la certesa inequívoca de la preexistència de l'ànima a la teoria de la "reminiscència" o "anamnesi". Aquesta teoria defensava la tesi que l'ànima vivia abans d'encarnar en el denominat "món intel·ligible" (món espiritual), lloc en el qual podia contemplar amb claredat les "Idees pures". Però en el moment d'encarnar, l'ànima ho oblidava tot completament i era solament a través de l'observació directa de les "coses" (un reflex imperfecte de les idees pures) en el "món sensible" (la Terra), quan aquesta podia començar a recordar tot allò que havia oblidat. Aquesta teoria ve a dir que en el nostre pas per la Terra, més que aprendre el que fem en realitat és anar recordant tot allò que ja sabíem en el món espiritual.

El diàleg del "Menó" ens mostra que fent les preguntes oportunes, fins al més ignorant dels homes és capaç de reconèixer conceptes universals com la "bellesa" o la "justícia" tot i que aquest no hagi rebut abans cap tipus d'instrucció ni ensenyament . Amb això el que es pretenia demostrar és que hi ha un coneixement innat en l'ésser humà que va més enllà de la pura abstracció mental i del que cognoscible experimentalment, que respon a una reminiscència o record d'un temps passat en el món espiritual.

El principi d'Immortalitat de l'Ésser i el seu consegüent preexistència i eternitat, no qüestiona en absolut l'existència d'un Déu Creador omnipotent i omniscient, al contrari, aquest principi sols matisa que no pot haver separació alguna entre el que entenem per Déu i tot el altres. És a dir, que l'ésser humà i l'univers sencer conformen, en el seu nivell més profund, una unitat indissoluble que es manifesta i expressa d'infinita manera sent aquesta Totalitat (o Déu), una entitat més gran que la suma de les parts . As és que en el moment en què acceptem que cada un de nosaltres som una petita porció de Déu, tot i que sta pogués ser de proporcions infinitesimals, el nostre esperit ja recupera la seva naturalesa divina i el concepte d'eternitat deixa de ser incompatible amb el de la creació.

L'esperit mai neix i no mor mai: és etern. Mai ha nascut, est ms enll del temps; del que ha passat i del que ha de venir. (Bhagavad Gita 2:20)

Si arribem a assumir aquesta premissa d'eternitat, la vida i la mort adquirirn sens dubte un nou significat. La mort deixar de ser percebuda com un final de vida per a ser reconeguda com un pas necessari en el qual la Vida podr seguir expresndose a través nostre de manera indefinida.

Això és el que veritablement passa quan algú abandona el món terrenal. Qui es queda sent el buit esfereïdor de la seva absència, però per al qual es va no dejarn de aparecrsele noves realitats en què seguir vivint. És com quan algú observa a un vaixell alejndose rumb a l'horitzó, arribar un moment en què sembla que quest arriba al final i desapareix, però per a qui es trobi situat en el vaixell i sobre el mateix horitzó, no solament no veure final algun sinó que sempre tindrà davant els seus ulls nous horitzons cap als quals dirigir-se.

Autor: Ricard Barrufet

www.afrontarlamuerte.org