Vivim en un món molt ric si acollim l'existència de tot, si acollim al dia i tamb a la nit, al blanc per tamb al negre, al bo però tamb a el dolent, si acollim l'existència de qualsevol cosa que coneguem i tamb la de qualsevol cosa que imaginem. Si acollim això que sentim ara, per tamb això que sentim desprs, sense judici ni rebuig, simplement el que arriba dins nostre, llavors el món es completa i es torna molt ric.
Però si rebutgem el que avui ens sembla fosc o el que avui ens sembla dolent depèn de nosaltres també, si rebutgem la ira o simplement li permetem succeir depèn de nosaltres, si rebutgem el sofriment o simplement ho deixem passar depèn de nosaltres, i el mateix succeeix amb les ofenses i la violència, és la nostra decisió rebutjar tot això que la violència i les ofenses han generat dins nostre o simplement deixar-lo passar, perquè tot i que fins ara només haguem après a rebutjar, si decidim explorar un altre camí i li permetem el pas, estarem immediatament en condicions de respondre i negociar exactament allò que retorna el balanç al nostre cor, en temps real i no en una desgastant baralla mental o explicant-a l'altra veïna o l'amiga, sinó abans que l'estrès que produeix el rebuig ens emmalalteixi.
Però s'ha dit durant tant de temps de respondre o confrontar és una cosa així com treure l'artilleria pesada i aixafar l'altre (encara que per aixafar l'altre cal aixafar-se a un mateix primer), de deixar passar, perdonar, fluir o acceptar és una cosa així com resignar-se, ignorar el que ha passat i passar ràpidament al que se suposa que és bo o productiu segons les idees i els interessos d'aquella veu que ho suggereix o ho ordena (pares i cuidadors i posteriorment, professors i llavors venedors de mètodes, venedors de teràpies, venedors de veritats, venedors de moviments i religions, venedors ...), que a poc a poc la veu interna semblava allunyar-se.
Però la veu del nostre cor segueix estant allà dins, en tot el centre, tot i que se senti llunyana perquè en lloc de quedar-nos dins, vam sortir atrets o empesos per les veus de fora. La veu del nostre cor és aquella que sap que per ignorar o rebutjar un sentiment es necessita tanta força que acabem desbordats, embogits i esgotats, és la que ens diu que permetem, que permetem els nostres sentiments i tornem a les nostres emocions i cicles naturals en la consciència que aquest procés no té res a veure amb vessar els nostres verins sobre els altres sinó més aviat amb observar conscientment aquesta força que ens travessa i permetre-li un espai en la nostra vida quotidiana perquè la intoxicació s'evapori, que moltes vegades, i per donar suport aquest procés de comprensió, haurem de marcar verbal i físicament uns límits ben clars per equilibrar les nostres energies, però que tota acció i tota paraula són simplement la conseqüència d'això que ja internament Som.
I és que l'acceptació, el fluir, el perdó, és un camí silenciós cap a dins que emprenem en primer lloc per a nosaltres mateixos i amb els nens com mestres vam formar l'equip més grandiós sobre la Terra.
En aquesta mateixa totalitat, hi ha reines i també reis, existeixen fora i dins de nosaltres, hi ha les princeses i també els prínceps de tots els colors, hi ha els homes i les dones, estimant i enamorades i enamorats moltes vegades, i altres odiant i plens i plenes d'ira i por, i si la mare se sap lliure i està present, comprèn amb senzillesa la llibertat dels fills, comprèn que aquests tenen dret a construir les seves pròpies idees en el teixit íntim de la seva pròpia experiència, però ja no més dins de grups religiosos ni de cap altre grup polític. La tasca de la mare és donar suport al procés de creixement i en això el lliure pensament.
Penetrar en el món dels nens amb les nostres idees del bé i el mal no només manifesta les nostres pròpies mancances i debilitats de manera irresponsable, també és el reflex de com ens tractem a nosaltres mateixes sense fer alguna cosa per canviar-ho, és el reflex de les nostres lligams i no el de la llibertat, però també arrossega amb elles les ments netes dels nens programant amb les marques de les pors personals i aquesta és la criança patriarcal de la qual venim.
A la Mare i en la Dona la menstruació és sagrada i per això silenciosa com l'aigua perquè la sang flueix de la mateixa manera protegint a les seves filles, i el líquid no s'eleva pels cims, això és cosa de l'ego, sinó que humilment busca i omple els espais oberts com ho fa l'amor amb tot el que està buit. Tota nena té dret a comprendre el seu menstruació des de la solitud (que no és la desolació ni l'abandó) i la quietud del seu propi cor i no des de les velles idees reaccionàries dels seus cuidadors.
El que veritablement ens pot diferenciar de tot allò que hem estat rebutjant dins de la criança i fora d'ella, és permetre que els nens triïn el seu propi món, sense opacarlo amb el vell món que una vegada va ser el nostre. Permetre és la diferència perquè permetre és llibertat.
És cert que en el món hi ha tot tipus de violència, abús, violació, mentida i maltractament, però també la dolçor de la paraula honesta i la màgia transformadora de l'acte pur de l'amor, hi ha la submissió, però també hi ha el valor que fa que milers de dones i homes a tot el món s'estiguin aixecant en aquest mateix moment, en amor cap a si mateixos, transformant els seus verins, perquè silenci no és sinònim de mudesa, sinó més aviat de maduresa i consciència i pot contenir moltes o poques paraules, perquè estimar-se tal qual com una és, en lloc d'auto-justificar l'ego i permetre la violència física, verbal o energèticament sobre els altres, vol dir parar, aturar-se i deixar de donar-li el poder a la ment.
El feminisme com qualsevol altre grup d'ideals, és una mera forma de pensament contra la qual caldrà rebel·lar més endavant, i heretar rebel·lia és la tradició patriarcal, no és una cosa nova ni bell. Llibertat és la nova herència per als nens de la terra però no és una cosa que les mares puguem ensenyar, ni organitzar en exercicis setmanals ni de bon tros enviant les ments pures dels nens en una direcció concreta, només podem transmetre-ho quan fem el viatge a l'interior, quan anem al centre i ens fem càrrec de les ferides obertes, dels sentiments sense comprendre, de l'estrès que no troba el seu camí, per comprendre la llibertat com a estat personal d'acceptació perquè només llavors podem acceptar al nostre fills i respectar les seves eleccions.
Ser dona també és el valor i la força de mirar i romandre dins en lloc de seguir buscant fora el balanç, abans de continuar l'antiga tradició d'arruïnar la bellesa natural de la vida, com les madrastres i les bruixes dolentes dels contes, que freqüentment estaven fora del seu cercle, fora de si mateixes, ... abans de pertorbar les arrels de la feminitat autèntica, la que habita en els ters i les ments pures de les nenes i nens. Inventem jocs, històries i tot tipus de continguts que donin suport a la màgia i l'alegria, la simplicitat de la vida i treballem en i amb nosaltres mateixes els nostres ideals de vida, perquè la nostra no és la nica soluci ni tampoc la millor i sobretot, no és la seva.
La llibertat és inherent a la vida, naixem lliures i la Mare sap que ningú pot prendre la seva llibertat a menys que ella mateixa la lliuri i en això aquesta la seva seguretat i també la seva pau i la seva harmonia, llibertat és la consciència de la dona i la medicina que torna dolçor al rancúnia i quan no hi ha ms rancor cap a l'home (ni en l'home cap a la dona) succeeixen la unitat i la igualtat, en una mateixa, la dona torna, torna dins de s mateixa i ah on tot conviu, és el món dels nens.
Vivim en un món molt abundant si acollim totes les nostres mancances.
En Nosaltres, en Igualtat i Unitat
Per: Lina
font:
Imatge: Cor Art de Vanessa Osorno
La Llibertat de la Dona i la Mare
