Les coses sempre es veuen millor des de dalt, o des de fora. De la mateixa manera que no pots solucionar un problema amb la mateixa mentalitat i des de la mateixa posició en què aquest ha estat creat, un ha de sortir i veure les coses des d'una altra perspectiva per poder canviar-les. I de la mateixa manera que amb els problemes de la vida, el mateix succeeix amb el nostre creixement personal. Mai podrem avançar prou mentre no fem i executem canvis que ens facin veure les coses des d'una nova perspectiva, per poder elevar-nos per sobre de les nostres limitacions i expandir-nos per abastar percepcions ms àmplies del que som. Aquest creixement personal passa sens dubte per reconèixer la nostra veritable essència, perquè no som el que ens han fet creure, sinó el que queda quan treus el que ens han fet posar-nos per pretendre encaixar en el món. El treball ms dur del món és deixar de ser el que ens han fet ser, per ser el que sempre vam anar. No som una personalitat determinada, un nom escollit en néixer, un professi potser equivocada o un ocupaci imposada per la societat. De fet, si ens treuen tot això, molts de nosaltres tindrem problemes per saber llavors que som de veritat. Però, el que som de veritat, és el que queda quan treus tot això, perquè és el nic moment en què et sents lliure per obrir les teves ales i, com diu James Aggrey en la paràbola que us poso a continuaci, t'adones que sempre has estat guila quan et van fer creure que eres pollastre:
Paràbola del AGUILA (de James Aggrey)
havia una vegada un home que, mentre caminava pel bosc, va trobar un esparver. L'hi va portar a casa i el va posar al seu corral, on aviat va aprendre a menjar el mateix menjar que els pollastres ja conduir-se com aquests. Un dona un naturalista que passava per all, li pregunto al propietari per qu ra 1 guila, el rei de les aus i els ocells, havia de romandre tancat al corral amb els pollastres.
Com li he donat el mateix menjar que els pollastres, i li he ensenyat a ser com un pollastre, no ha après a volar, va respondre el propietari; es condueix com els pollastres i per tant no és un guila.
-No obstant, va insistir el naturalista, té cor d'àguila, i amb tota seguretat se li pot ensenyar a volar.
Després de discutir una mica més, els dos homes van convenir a esbrinar si era possible que l'àguila volés. El naturalista va agafar en els seus braços, suaument i li va dir "Tu pertanys al cel no a la terra, obre les ales i vola". L'àguila però estava confusa: no sabia què era i en veure els pollastres menjant, va saltar i es va reunir amb ells de nou.
Sense desanimar-se, al dia següent, el naturalista va dur l'àguila a la teulada de la casa i la va animar dient-li: "Ets una àguila, obre les ales i vola"; però l'àguila tenia por del món desconegut i va saltar una altra vegada a la recerca del menjar dels pollastres.
El naturalista es va aixecar d'hora al tercer dia, va treure l'àguila del corral i el va portar a una muntanya. Un cop allà, va alçar al rei de les aus i el va animar dient-li "Ets una àguila i pertanys tant al cel com a la terra. Ara, obre les ales i vola ".
L'àguila va mirar al voltant, feia el corral i cap a dalt, al cel. Però va seguir sense volar. Llavors el naturalista el va aixecar directament cap al sol; l'àguila va començar a temperar i va obrir lentament les ales i finalment amb un crit triomfant, va volar allunyant-se cap al cel.
És possible que l'àguila recordi encara als pollastres amb nostàlgia; fins és possible que de tant en quan torni a visitar el corral. Que ningú sàpiga, l'àguila mai ha tornat a viure vida de pollastre. Sempre va ser un àguila, malgrat que va ser mantinguda i domesticada com un pollastre.
Quan l'home encara no era home, tots érem àguiles, connectades a la saviesa inesgotable de l'Ésser del qual provenim, vivint en comunió amb tot el que existia en el planeta i en l'univers. Quan l'home va començar a ser home (lhumanu, després de les primeres manipulacions genètiques), comencem a ser pollastres, es va introduir el component de la ment depredadora en cada un de nosaltres, se'ns va desconnectar d'allò d'on veníem, i se'ns va donar la realitat subjectiva en la qual vivim, tancant el planeta i el seu satèl·lit sota el paraigua de la malla energètica "de control" de la qual ja hem parlat tantes vegades. Mil·lennis van passar, i l'home va viure com pollastre sense saber que era àguila. Però va arribar el naturalista (milions d'ells), i ens van dir que comencéssim a volar. Ens van dir que extendiéramos les ales, i vam començar a fer-ho. Estendre les ales feia molt mal, perquè estaven plenes de programes i pors inserits als pollastres per mantenir-los al corral, però tot i que diverses plomes queien amb cada esforç per estendre les ales, milions de suposats pollastres van començar a obrir-les deixant anar les caretes que s'havien posat per poder adaptar-se a la vida al corral. Quan la careta anava caient, la ment depredadora es feia més feble, i l'àguila recordava més de ser àguila de veritat.
Fa poc, en una meditació, aquells que jo anomeno els meus guies em van dir "passi el que passi, no miris enrere, estigues ferm i sempre veu cap endavant". Tots som àguiles, i cal volar. Per molt que vulguin mantenir-nos com pollastres, no hi ha res ja que ens pugui lligar al galliner.
Font: http://davidtopi.com
La paràbola de l'àguila
