Diògenes, filòsof grec originari de Sínope (Àsia Menor), està considerat com el membre més destacat de l'escola cínica fundada per Antístenes. Desterrat de la seva ciutat natal, va viure la major part de la seva vida a Atenes. Contemporani d'Aristòtil i d'Alexandre el Gran, la seva vida ens és coneguda, sobretot, per Diògenes Laerci i altres autors antics, que compten successos curiosos. En aquestes narracions, Diògenes se'ns apareix sempre com un personatge extravagant que porta fins a les últimes conseqüències la tesi bàsica de l'escola cínica: el viure d'acord amb la naturalesa, el menyspreu de les convencions socials i l'absoluta independència respecte de les institucions. La tradició ha recollit nombroses anècdotes sobre la seva vida. Sense afecció cap pels béns materials, Diògenes vivia com un rodamón, com un "autèntic gos" (d'on deriva el nom de cínic), s'allotja dins d'una bóta. I estava un matí assegut al sol, al costat del seu bóta, quan va anar a visitar Alexandre el Gran, als oïdes havia arribat la fama del filòsof. I Alejandro, per mostrar la seva esplèndida generositat, li va dir: - --Demana'm el que vulguis i t'ho donaré. Alejandro s'havia situat entre el sol i Diògenes. I aquest li va contestar: - Només et demano una cosa: que no em treguis el sol.
En una altra ocasió, anava pels carrers, enmig de la multitud, amb una teia encesa, a plena llum del dia. Li van preguntar: -Què busques amb aquesta llum a ple dia? - Busco un home. Volia dir amb això, que buscava a un home veritable, no a un membre del ramat embrutit. Abundant sobre el difícil que resultava trobar a un veritable home entre els seus veïns, idea que, segons sembla, no havia estat adequadament captada pels seus coetanis, va cridar en una altra ocasió: "Homes a mi". Quan se li van acostar unes quantes persones a socórrer, va començar a escopir dient: "He dit homes, no fem".
La pràctica habitual de les virtuts ètiques fa a l'home moral i el disposa a la felicitat.
Tot i les excentricitats d'aquest filòsof cínic, hi ha un punt de raó en les seves paraules: avui, com ahir, estem més preocupats per la imatge, per les aparences, que per la manera de ser i per la veritat sobre nosaltres mateixos. No són pocs els sociòlegs i filòsofs que subratllen la manca de valors de la societat actual. Quan els membres d'una societat es desvaloritzen individualment, tard o d'hora això es reflecteix en la col·lectivitat. Com són aquests valors precisament els que ens fan humans, perdre'ls suposa la deshumanització personal i social de la civilització present. Això pot explicar per què en l'actualitat hi ha tantes apel·lacions als valors humans i per què aquests brillen tant per la seva absència.
Les virtuts humanes
Entre aquests valors humans, ocupen un lloc preponderant les virtuts humanes. La paraula virtut, del llatí virtus, igual que el seu equivalent grec, areté, significa "qualitat excel·lent", "disposició habitual a obrar bé en sentit moral". Ja que es tracta d'una disposició o capacitat adquirida, per l'exercici i l'aprenentatge, de fer el que és moralment bo, la virtut és una qualitat de la voluntat que suposa un bé per a un mateix o per als altres. I en això es distingeix una virtut de qualsevol altra disposició habitual, com ara la salut, la força física o la intel·ligència: que "en un home virtuós la voluntat és la que és bona".
Les fonts de la doctrina sobre la virtut són Plató, Aristòtil i Tomàs d'Aquino, fidel comentador en aquest punt de les teories aristotèliques. La virtut és, en Plató, el domini de la part racional de l'ànima sobre la part apetitiva (tendència a aconseguir una fi sensible) i sobre la part irascible (tendència a evitar un dany sensible). Aristòtil desenvolupa aquest esquema i sistematitza la doctrina de la virtut en el Llibre II de l'Ètica a Nicòmac. L'ànima racional platònica és en Aristòtil la diánoia o raó discursiva en la seva funció pràctica (excloses les funcions teòriques i productives de la raó); el bon funcionament d'aquesta raó suposa la virtut dianoética de la prudència, o phrónesis, la racionalitat pràctica, ia ella incumbeix el saber portar una vida moralment virtuosa.
La vida és moralment virtuosa si es té l'hàbit de la virtut, "pel qual l'home es fa bo i pel qual executa bé la seva funció pròpia"; la pràctica habitual de les virtuts ètiques, que consisteixen en un just mig entre dos excessos, fa l'home moral i el disposa a la felicitat. Per això l'ètica no és sinó el compliment de la fi de l'home. En aquesta mateixa línia, Tomàs d'Aquino distingeix entre gana natural, el del menjar, per exemple, sensitiu i impulsat per la imaginació o la sensació, i el racional, que és la determinació de la voluntat. El concepte aristotèlic de virtut, fonament de l'ètica, passa amb el Aquinat al món cristià. A les virtuts morals d'Aristòtil ia les principals o cardinals -així trucades per Sant Ambrosio- que Plató esmenta com a fonamentals a La República, a saber: sophía, prudència; andreia, fortalesa; sophrosine, temprança; i Dikaiosyne, justícia, afegeix les virtuts teologals (fe, esperança i caritat), que tenen per objecte a Déu.
els hàbits
Tant el bé com el mal obrar formen costums i inclinacions en l'esperit; és a dir, hàbits d'obrar. Als bons se'ls crida "virtuts"; i als dolents, "vicis". Un hàbit bo de l'esperit és, per exemple, saber decidir sense precipitació i considerant bé les circumstàncies. Un vici, en canvi, en el mateix camp, és el atabalament, que porta a decidir sense pensar ia modificar moltes vegades i sense motiu les decisions preses. Una cosa tan important com el que anomenem "força de voluntat" no és altra cosa que un conjunt d'hàbits bons aconseguits després d'haver repetit molts actes a la mateixa dirección.Ésta és la regla d'or de l'educació de l'esperit: la repetició. Hi ha un petit cas que afecta una part important de la humanitat i que ens ofereix un bon exemple: l'hora d'aixecar-se del llit. Gairebé tots els homes tenim l'experiència del que suposa en aquest moment deixar-se portar per la mandra, i els que són més joves la tenen d'una manera més viva. Si, en sonar el despertador, un s'aixeca, va creant el costum de llevar-se, i, llevat que succeeixi alguna cosa com un cansament anormal, resulta cada vegada més fàcil fer-ho. En canvi, si un dia s'espera uns minuts abans de deixar el llit, l'endemà costarà més esforç; i si es cedeix, encara més al dia següent. Així fins arribar a no sentir el despertador.
Virtuts humanes fonamentals
Les virtuts humanes fonamentals són, des Aristteles, les següents: prudència, justícia, fortalesa i temprança. La prudència és la virtut que disposa la ra pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé ia escollir els mitjans rectes per realitzar-lo. L'home caut medita els seus passos (Prov 14, 15). La prudència és la regla recta de l'acció, escriu S. Toms (S.Th. 2-2, 47, 2), seguint a Aristteles. No es confon ni amb la timidesa o la por, ni amb la duplicitat o la simulaci. És cridada la auriga virtutum: Condueix les altres virtuts indicndoles regla i mesura. És la prudència qui gua directament el judici de consciència. L'home prudent decideix i ordena la seva conducta segons aquest judici. Gràcies a aquesta virtut apliquem sense error els principis morals als casos particulars i superem els dubtes sobre el bé que hem de fer i el mal que hem d'evitar.
La justícia és la virtut moral que consisteix en la constant i ferma voluntat de donar a cadascú el que els és degut. La justícia envers Déu és cridada la virtut de la religi. Envers els homes, la justícia disposa a respectar els drets de cada un ia establir en les relacions humanes la harmonia que promou l'equitat respecte a les persones i al bé comú. La fortalesa és la virtut moral que assegura en les dificultats la fermesa i la constància en la recerca del bé. Reafirma la resolució de resistir a les debilitats i de superar els obstacles en la vida moral. La virtut de la fortalesa fa capaç de vèncer la por, fins i tot la mort, i de fer front a les proves ia les persecucions. Disposa a anar fins a la renúncia i el sacrifici de la pròpia vida per defensar una causa justa. La temprança és la virtut moral que modera la atracci dels plaers i procura l'equilibri en l'ús dels béns creats. Assegura el domini de la voluntat sobre els instints i manté els desitjos en els límits de l'honestedat. La persona moderada orienta cap al bé els seus apetits sensibles, guarda una sana discreciny no es deixa arrossegar per seguir la passi de la seva cor.
Els hbits bons -les virtuts- aconsegueixen que es vagi establint el predomini de la intel·ligència en la vida de l'esperit. Els vicis dispersen les forces de l'home, mentre que les virtuts les concentren i les posen al servei de l'esperit. La persona que és mandrosa, que té el vici de la mandra, pot fixar-se, potser, propsits fantàstics, però és incapaç de complir-los: la seva esperit resulta derrotat per la mandra, per la resistència del cos a moure. Tot estudiant experimenta ntimament aquesta lluita entre el que es proposa estudiar i el que desprs realment estudia. Sorprenentment, no n'hi ha prou amb proposar-se una cosa per ser capaç de viure-la: qu difcil és deixar de fumar o guardar un règim d'aprimament! No n'hi ha prou una primera decisi.
Domini de si
Les virtuts humanes fonamentals són, des Aristteles, les següents: prudència, justícia, fortalesa i temprança.
Noms amb esforç -repetint moltes vegades actes que costen una mica- s'aconsegueix el domini necessari sobre un mateix. La persona que té virtuts és capaç, per exemple, de no menjar alguna cosa que no li convé, encara que li vingui de gust molt, o de treballar quan està cansat, o de no enfadar-se per una minúcia; aconsegueix que, en la seva actuació, predomini la racionalitat: és capaç de guiar-se -si més no fins a cert punt- pel que veu que ha de fer. Qui no té virtuts, en canvi, és incapaç -també fins a cert punt- de fer el que vol. Decideix, però no compleix: no aconsegueix dur a terme el que es proposa: no arriba a treballar al previst o executar el decidit.
Així resulta que la persona que té virtuts és molt més lliure que la que no les té. És capaç de fer el que vol -el que decideix-, mentre que l'altra és incapaç. Qui no té virtuts no decideix per si mateix, sinó que alguna cosa decideix per ell: potser fa "el que li ve en gana". Però "la gana" no és el mateix que la llibertat. La gana és un penell que necessàriament s'orienta cap a on bufa el vent. El gandul pot tenir la impressió que no fa la seva feina perquè "no li ve de gust" o "no li dóna la gana" i fer d'això un gest de llibertat, però en realitat és un esclavatge. Si no treballa en aquest moment, no és per exercitar la seva llibertat, sinó precisament perquè "no és capaç" de treballar. I la prova d'això és que "les ganes" s'orienten amb una sorprenent constància sempre en el mateix sentit. A la persona que s'ha acostumat a menjar massa, "les seves ganes" li s'inclinen una i altra vegada, un dia rere l'altre, a menjar més del compte, però rarament a guardar un dia de dejuni. I a què és mandrós, el porten a abandonar un dia rere l'altre la seva feina, però rarament a realitzar un sacrifici extraordinari.
Les virtuts van estenent l'ordre de la raó i el domini de la voluntat a tot l'àmbit de l'obrar. Concentren les forces de l'home, que es fa capaç d'orientar la seva activitat en les adreces que ell mateix es proposa. La mateixa paraula "virtut" que és llatina, està relacionada amb la paraula "home" (vir) i amb la paraula "força" (vis). La gran força d'un home són les seves virtuts, encara que potser la seva constitució física sigui feble. Només qui té virtuts pot guiar la seva vida d'acord amb els seus principis, sense estar cedint, a cada instant, davant la més petita dificultat o davant les sol·licitacions contràries. En canvi, els petits vicis de la conducta debiliten el caràcter i fan a un home incapaç de viure d'acord amb els seus ideals. Són petites esclavituds que acaben produint una personalitat mediocre. I és que, com deia Aristòtil, "el nostre caràcter és resultat de la nostra conducta."
