Fava un ésser humà assegut a la riba d'un camí, sota l'ombra d'un espès roure. Es trobava a sobre d'unes fulles, recolzat en el tronc d'aquell arbre. Feia un dia assolellat i el nostre ésser humà semblava estar reflexionant sobre algun fet que li preocupava. Portava ja una bona estona all quan ALZ els ulls i va veure, ms enll del camí, semblava apropar-se algú cap a la direcci on l es trobava.
La mirada perduda en el camí. La seva ment semblava estar molt lluny de all.
Una lleugera polseguera es creava en el caminar d'aquell que s'anava acostant. Va arribar el moment que va començar aor el so dels seus passos. Els seus cabòries van donar lloc a prestar ms atenci a aquest nou ésser. Quan el caminant va arribar a l'altura del nostre ésser humà, es va dirigir cap a ell i el salut:
Bons des, bon home, podrà dir-me si queda molt per arribar al següent poble?
- Quilòmetre i mig, més o menys - li va respondre gairebé sense mirar-lo, indicant-li la direcció amb el braç esquerre.
- Gràcies. Per cert, ¿li importaria que m'assegués en aquesta meravellosa ombra per descansar una mica abans de continuar el meu camí?
Si no molt bona gana li va indicar l'altre costat de l'arbre.
El caminant va deixar el seu sarró a terra, traient d'ell una petita ampolla d'aigua, de la qual va donar un petit glop. A continuació li va oferir al nostre home inicial.
- No gràcies! - li va respondre amb una veu apagada. Després d'un silenci, va sentir unes paraules procedents de l'altre costat de l'arbre:
- No tinguis por, allò que et preocupa només és fruit de la teva creença d'incapacitat. No t'identifiquis amb el que t'estàs centrant. Deixa que tot flueixi.
L'ésser humà va girar el cap on es trobava el nou caminant i el va veure estirat, amb els ulls tancats, descansant del seu viatge. Volia preguntar-li si li havia dit alguna cosa, però el va trobar mig adormit, delectant d'aquells moments. Va tornar a girar el cap per continuar amb les seves reflexions.
- Deixa que la teva ment reposi i confia. No temes. Tot anirà bé - va tornar a sentir.
- ¿Perdó? - va expressar en veu alta com volent buscar confirmació de les paraules que havia sentit. Va continuar dient: Has dit alguna cosa? - mirant a l'estrany ésser.
Llavors va sentir que deia:
- Sent el silenci d'aquest lloc i et donaràs compte de les teves capacitats. No estàs sol.
- Què vols dir?
- Què és el que et preocupa?
- Estic meditant sobre la meva vida.
- ¿I?
- No entenc moltes de les coses que em succeeixen i veig.
- No creus que potser no estàs mirant en la direcció correcta?
- Què vols dir?
- Què veus a hores d'ara? - li va preguntar el caminant.
- Un camí on hi ha un arbre prou generós perquè dues persones puguin descansar sense tocar-se ni molestar-se.
- Veus? Ja et deia que no miraves en la direcció correcta.
- Què hi veus tu?
- Bellesa i molta harmonia.
- ¿Segur que ens trobem en el mateix lloc tu i jo?
- On ets tu? - li va preguntar el caminant.
- Aquí, en un punt del camí que porta cap al poble, assegut al costat del camí buscant moments de quietud i calma. I tu, - li va preguntar - on ets?
- Aquí, en un punt del camí que em porta cap a casa.
- Ets del poble?
- Potser.
- ¿Vas néixer allà?
- On vaig néixer no és d'aquesta zona.
- ¿I què fas per aquí?
- Passejava quan m'he trobat amb aquest arbre, parant una estona per descansar uns moments. I tu, què fas exactament aquí?
- He vingut a buscar aclariment.
- Ho has trobat?
- No del tot.
- Què sents?
- Silenci i molta pau en aquest lloc.
- ¿I en el teu interior?
- Inquietud.
- Per què?
- No sé cap a on vaig.
- On vols anar?
- No ho sé. Fa temps que estic buscant i no acabo de trobar el meu camí.
- Escolta el teu cor. Escolta el seu batec. (Pausa). Concentra't en ell. Després pregunta-li què li passa.
El nostre ésser humà així ho va fer. Va tancar els ulls i en pocs moments es a plorar. A continuació va dir:
- Tinc por.
- Obre els ulls i mira al teu voltant - li va respondre el nou acompanyant.
El nostre protagonista va obrir els ulls i va veure tota una legió d'éssers de llum que l'envoltaven, alhora que sentia una immensa pau i amor cap a ell, com feia temps no sentia. A hores d'ara el plor es va fer més intens i l'emoció es va intensificar. Es veia envoltat de tot un seguit d'entitats lluminoses, que el nom que més definia a aquestes presències seria el de "àngels". Mentre anava veient i sentint dins d'ell aquesta sensació sentia, d'una manera reiterada:
- No estàs sol. No estàs sol. No estàs sol. Nosaltres estem amb tu.
Aquesta experiència el va alliberar la sensació de por que havia tingut anteriorment. Llavors va tornar a sentir una nova veu:
- No tinguis por. Deixa que nosaltres t'ajudem perquè puguis seguir el teu camí. Escolta el teu cor, que ell et guiarà cap a la direcció que has de seguir en la teva vida.
L'ésser humà va tancar els ulls i es va quedar sentint la plena sensació tinguda fins ara, aconseguint una gran pau i tranquil·litat dins d'ell. L'amor va envair tot el seu interior.
Passat uns moments, va tornar a obrir els ulls i no va veure ningú. Va girar el cap a l'altre costat de l'arbre, i ......... no hi havia ningú. El nostre personatge es trobava sol a aquell lloc com si tota l'estona així hagués estat.
El nostre protagonista es va quedar, encara, una mica més en aquell lloc, ia continuació es va aixecar i va reiniciar el camí de tornada al poble.
A mesura que anava allunyant-se de l'arbre, va tenir l'impuls de mirar cap enrere i va veure una llum que s'elevava. El nostre home va fer un somriure i va sentir com si algú li posés la mà a l'espatlla i li acompanyés.
Aquell ésser humà va tenir present les paraules i l'experiència viscuda.
Amb el temps va deixar de tenir por, perquè es va adonar, realment, que:
"No estem sols"
http://jordimorella.blogspot.com
